En ple escàndol Lewinsky, es va estrenar Wag the dog -traduïda al català com La cortina de fum. Basada en una novel·la de Larry Beinhart i dirigida per Barry Levinson i amb dos pesos pesants del cinema americà com Robert De Niro i Dustin Hoffman, la pel·lícula partia d'un element d'absoluta actualitat com un president assetjat per un escàndol sexual, i com per desviar l'atenció del cas un assessor polític -un spin doctor- i un productor de Hollywood creaven una guerra a Albània, amb tots els elements que calia: la imatge icònica d'una nena en perill, per excitar la sensibilitat intervencionista nord-americana, una cançó de suport de Willie Nelson, un soldat americà "abandonat com una vella sabata" en territori hostil i milers sabatilles penjades als filats de la llum que reclamen salvar l'heroi... Vint anys abans d'anomenar-ne fake news, la pel·lícula ja et feia rumiar sobre quantes vegades haurem estat manipulats per guerres de cartró pedra que només hem vist per televisió, en quantes campanyes lacrimògenes haurem participat, fins a quin punt hem estat carn de canó de cortines de fum mediàtiques...

Hi pensava aquests dies arran de l'intent de crear una nova realitat que, a la llarga, acabi explicant el cas Lluís Pasqual d'una manera ben diferent de com l'hem viscuda els que de més a prop o més lluny hi hem tingut alguna cosa a veure. Aquest mitjà, tan perillós i perniciós, va ser el primer que es va fer ressò del testimoni de l'actriu Andrea Ros sobre la seva experiència amb l'exdirector del Teatre Lliure, va explicar els embolics amb la renovació i els problemes de comunicació del teatre, els manifestos a favor i en contra, la reacció dels treballadors, i, sobretot, va intentar des del primer dia comptar amb el testimoni del mateix Pasqual. Li vam oferir una entrevista en profunditat sobre la seva carrera on pogués aclarir aquest assumpte. Vam parlar de feminisme, de tap generacional, de relacions laborals, i diversos articulistes van donar el seu parer, intentant entrellucar quines ensenyances oferia l'assumpte. Sobre el que no es va parlar en cap moment va ser sobre l'opinió que Pasqual tenia sobre la independència de Catalunya. 

Malgrat això, pocs dies després d'esclatar l'assumpte, es van fer notar els intents per reescriure la història cap al fang d'una inexistent persecució política contra el director que no havia volgut posar el Teatre Lliure al servei del Procés. Ho van plantejar mitjans com El País, ho van defensar alguns dels qui volien ajudar-lo -quins amics!- i ho va insinuar ell mateix a l'única entrevista que va concedir -a La Vanguardia, òbviament- el dimitit director on no es va estar d'assenyalar mitjans enemics -de nosaltres, ai senyor, no en va dir res, tan petits com som. I aquests dies la sempre loquaç Isabel Coixet ho va afirmar per a major glòria de titulars a tres o quatre columnes. Una cortina de fum en tota regla, feta, això sí, amb una tramoia que ja no és hegemònica i uns mitjans de comunicació que ja no tenen el monopoli de la informació.

En aquest país passen coses que no tenen res a veure amb la independència, però aquesta és utilitzada a conveniència com a excusa per aquells que justament s'han passat tots aquests anys assegurant que el procés era una manera de tapar-nos les vergonyes. Farien bé de mirar com s'aguanta que Lluís Pasqual caigués per poc indepe, quan després del passat 1 d'octubre va posar en escena En procés, un espectacle sobre textos de diferents dramaturgs que abordaven la revolta sobiranista, cosa que no han fet d'altres teatres públics per cert. I en canvi, es podrien preguntar com és que als llargs manifestos de suport de Lluís Pasqual, puntualment enviats a la premsa pels serveis de premsa del Lliure, no hi havia cap actor o actriu de menys de 40 anys.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat