I ara veig l’exterior del Mas, protegit amb les finestres de roure del país, obertes pocs minuts per deixar entrar l’aire just, pur, net i glaçat. Les branques del roure centenari i una cinta d’escalada penjada a dalt d’un dia que és d’un ensopiment total. Preparo el café, vaig cap a l’eixida on hi ha unes voltes catalanes, quatre en total –una autèntica meravella de frescor a l’estiu i de sol a l’hivern–, on la parra s’enfila fins al paller, a la part de dalt de casa. És aquí on al setembre el raïm es torna més opulent i madur que cap altra fruita de la masia i fa de sostre de la terra. M’assec a descansar vora el foc per recuperar-me del fred i parlo per satèl·lit amb en Joan Safont que diu: «Aquests dies estic pensant, intentant recordar quan passats de la crisi del 2008, vivíem amb precarietat però anàvem tirant i, em preocupa que precisament siguin aquests dies els que trobarem a faltar quan tot això acabi». La nevada de març m’agafa confinat, de cop la vall queda muda, els ocells que normalment harmonitzen la jornada han desaparegut i només se sent un silenci aixafat, trencat pel murmuri del riu a la llunyania. A dins, les espurnes de foc i l’espetec de la llenya verda, la casa freda i el foc, resisteixen a abandonar-me. No em sé imaginar com havia de ser la vida aquí al segle dinou; faig l’esforç i somio amb un estil de vida semblant al meu d’ara, a l’estil Mujica, amb austeritat. Quan els ànims minven per l’accentuada soledat, m’imagino que soc un dels personatges de L’illa del tresor, d’en R. L. Stevenson des d’on trec el coratge –de la versió castellana d’en Gaziel, del 1924– d’una relectura deliciosa. 

Sense tenir a l’abast tota la literatura que voldria, em conformo amb el que tinc a mà i destaco la importància de saber qui són aquest imaginari col·lectiu que ens hem donat entre tots. Si no tingués aquests personatges a la vora, com podria resistir tants de dies sense abraçar-me als meus estimats? Seria impossible, només la lectura em manté calent l’esperit i el sentit de pertinença a algun lloc. La cassola, baberí d’Olot, feta amb els sobrers de les campanes, em permet convertir els quatre trossos de costelló i un grapat d’arròs amb un plat d’una magneficència esplendorosa. La ceba caramel·litzada, l’oli d’oliva emmascarat pels alls i el tomàquet rònec i madur són els meus salvadors avui. Així la vida passa lluny del costum urbà, d’ençà de la gentada i els viatges amb autobús, només en queda un cotxe dièsel que ja no pot circular per la capital d’un país que em queda lluny.  

Una claraboia que aporta llum a l’interior –claror que poc abunda– té goteres. És desesperant que quan neva i plou a fora també ho faci a dins. Surto al mig de la tempesta de neu, els flocs pesants em cauen al damunt com cendra mullada que s’enganxa i et congela. M’enfilo cap a la taulada, tot mirant de no relliscar amb les Panamas de l’any de la picor i observo una escletxa al costat de la cúpula cristal·lina; hi poso una teula per sobre i quan deixi de fer mal temps ho repararé, em dic a mi mateix convençut. D’un salt ja torno a ser a baix, quan sento un soroll mort i sec:

–Ai collons de cavalls! 

Els tinc a la vora, un Firsó amb ulls de sumís m’implora paciència amb la mirada mentre m’hi vaig apropant i l’animal fa cops enrere amb el cap, sense deixar de mirar-me en cap moment. El deixo pasturar, ja no em queda ni un enciam a l’hort i les cebes amb prou feines broten

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
jan bullbena. L'art de sobreviure
Informe de supervivència

L'art de sobreviure

Jan Bulbena
Paisatge supervivència Jan Bulbena
Informe de supervivència

L'art de sobreviure (II)

Jan Bulbena