En aquest temps en que la crítica literària no acaba de trobar ni el seu lloc ni el seu camí —principalment, perquè es confon ressenya amb anàlisi literària; perquè tothom parla dels mateixos llibres i, el que és (molt) més greu, en parla de la mateixa manera; perquè els amics només parlen dels llibres dels seus amics i, el que és igualment, (molt) més greu, sempre de manera massa (sospitosament) elogiosa— res millor que rebre amb els braços ben oberts una obra com Encuentro con libros (Begegnungen mit Büchern), de Stefan Zweig, traduït per Roberto Bravo de la Varga, publicada per Acantilado el mes d’abril d’aquest 2020.

Un llibre que no podia tenir un títol més encertat o més adient: l’autor vienès no ens parla volums que ens ha de parlar, dels que algú altre ha decidit que cal parlar, no es basa en cap cànon més o menys establert, sinó que ens parla dels llibres amb que s’ha anat trobant al llarg de la seva vida. D’aquells llibres que han suposat un encontre, per a ell, que, per unes o altres raons, li han deixat petja: “para entrar a fondo en una gran novela, para leerla de principio a fin, ésta debe despertar algun tipo de inquietud en mi”.

D’aquells que ell creu que ha de defensar, de reivindicar, de donar a conèixer als bons lectors. Alguns d’ells —WitkioEspejo de campesinosCaballero de la muerteLa leyenda de Yhyll Ulenspiegel — injustament oblidats i marginats; d’altres —Libro de horasEmiloUlissesOblómov”— coneguts i reconeguts per tothom, tant en el seu temps com ara. Sense fer cap mena de distinció entre els uns i els altres. Tractant-los i analitzant-los amb la mateixa emoció, amb el mateix criteri, seriós i personal alhora.

Seriós, professional, perquè sense seriositat no hi pot haver crítica literària; personal, perquè la personalitat de casa autor ha de deixar empremta en tot allò que escriu; ha d’ésser present, per més que sigui implícitament, de manera subterrània, en les seves anàlisis literàries; en les seves tries, en les seves consideracions. 

Raó per la qual cap crítica d’un analista por ésser igual a la d’un altre analista. El que sí ha d’ésser no pas igual, però sí similar, el que ha de tenir (i mostrar) un similitud, un aire de família, són les diverses crítiques d’un mateix autor. Una similitud en la dissemblança —car cada obra nova requereix un enfocament diferent— però similitud, al capdavall.

En sigui o no conscient, ho expressa referint-se a Thomas Mann: “lo importante, aunque no lo parezca, es el sujeto enunciador [...] Los trazos con que perfila cada retrato son una forma de completar el suyo. Sus reflexiones no se se centran tanto en el objeto como en su propia persona. El fuego que arde dentro de ellos no es el suyo propio, sino un reflejo del que inflama al autor. [...] La mejor manera de componer una imagen del propio yo es enfrantarse al mundo”.

De la mateixa manera que el toc o veu personal de cada escriptor ha d’ésser recognoscible —recognoscible, per descomptat, dins la diversitat de cada obra—, el seu to analític personal també. I el de Zweig ho és, i molt. I ho és, sobretot, no tan sols perquè hi posa tota la seva ànima, el seu ésser, sinó perquè segueix o aplica sempre, probablement sense ésser-ne conscient, un mateix criteri.

Un criteri que, des del meu (modest) punt de vista, permet convertir les seves crítiques literàries en molt atractives, en una garantia d’aprofundiment; en recomanacions que cal tenir molt i molt en compte. En compte perquè la mescla entre el gust personal, el seu criteri artístic i la seva infrangible honestedat, el converteix en un prescriptor de primera categoria; en un guia molt fiable.

Un criteri, invisible però omnipresent, les bases del qual, potser sense adonar-se’n, comparteix amb nosaltres: “la única manera de obtener un retrato fiel a la verdad” consisteix en “un proceso en que se combine el rigor filológico con la sincera admiración por el artista”; “Conviene que [la] biografía, tan exhaustiva como bien documentada, se complemente con una investigación moderna” (p. 222); “Charles du Bos bucea en el misterio del alma. Salva cualquier dificultad para llegar al núcleo del problema con perspicacia y erudición” (p. 223); “hombre y obra, vida y poesía, fenómenos distintos pero complementarios, comparten un mismo origen, responden a un impulso único”.

Per damunt de tot, però, Encuentro con libros és un elogi de la lectura i, per tant, un convit a la lectura. A la lectura i als llibres, entesos com un dels regals més preciosos que la humanitat s’ha fet a ella mateixa. Segons ell, junt amb el de la roda, un dels dos invents més transcendentals de la història humana. 

Perquè, qui no coneix el llibre “vive encerrado dentro de unos muros infrenqueables, sordo a cualquier reclamo, como un troglodita”. Perquè, “cuando leemos, ¿no vivimos la vida de otras personas, no miramos con sus ojos, no pensamos con su cerebro?”. Perquè “no existe ninguna fuente de energía que pueda compararse con la potencia con que la palabra impresa alimenta el alma. Intemporal, indestructible, inalterable”.

En definitiva, acosteu-vos a la vostra llibreria de guàrdia, feu possible el vostre encontre amb aquest llibre de Zweig, gaudiu-lo i degusteu-lo: no tan sols us obrirà les portes de l’ànima, sinó les finestres a un munt de lectures. Us convidarà a un viatge incomparable, que no s’acaba mai; un viatge per “las sombras que envuelven las almas de los hombres”. Un viatge que mai no sabem on ens durà, però que sempre ens acaba duent molt més enllà (i alhora, molt més endins) de nosaltres mateixos. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat