Massa sovint perdem de vista que la música és un art. Que un concert ha de ser per sobre de tot (per sobre de personalismes, de rutines, de focs d’artifici, d’interessos...) una experiència artística. Dimecres al vespre al Palau de la Música Catalana el Quartet Casals en companyia d’un violoncel·lista més, Alban Gerhardt, ens ho van recordar.

Cal, però, que tot remi a favor. Que fos una vetllada en honor i record de Pau Casals ajudava, certament, a preparar l’ambient propici. Que el quartet protagonista fes uns quants anys que no es presentava en aquesta sala, també. I el programa. El Quartet de corda en si bemoll major K 458, dit “La caça”, de Mozart (que fluí viu i vivificant a cop de lleugeres i volàtils articulacions) i, presidint tot plegat, el Quintet en do major D 956 de Schubert.

quartet casals igor cat

Quartet Casals/Igor Cat

En l’imaginari col·lectiu, en cànon de l’art occidental, hi regnen un grapat d’obres selectes. Unes creacions escollides, no gaires, que llueixen amb força per la seva qualitat i originalitat i s’imposen també, no ho negarem, per la seva monumentalitat. Pel seu pes, diguem-ne, físic. Per la dimensió i la pretensió. Penso en Santa Maria dei Fiori, en la Novena simfonia de Beethoven, en La Recherche de Proust...

Però la immensitat també la podem trobar furgant cap endins. En allò més íntim. En l’oceà de l’esperit. En la insondable mesura humana. En la música de cambra. En Haydn, en Boccherini fins i tot. És aquí on trobem el Quintet de Schubert. Una obra gegantina, colossal, escrita per a una petita formació: un quartet de corda (moll de l’os de la literatura musical) amb un violoncel de més per encarregar-se sobretot de la melodia. Una vertadera simfonia concentrada, en implosió.

Els Casals i Gerhardt ens el van presentar cru i ric alhora. Sense artificis però oferint una riquíssima varietat de mirades. Un calidoscopi de detalls, de contrastos, de contradiccions però amb una clara i unitària direcció inexorable, fatal. Com marcada per la fatalitat estigué la vida del compositor.

Alguns fragments del primer i del segon moviment sonaren en el llindar de l’irreal, llisos, encalmats com l’oscil·lar d’un harmònium. Pures veus pures. Filats i pianissimi a punt del trencament, abismats. D’altres foren rugosos i descarnats, en follia animal. El quintet, els instruments, les estructures formals, tot batent i rebatent-se entre oposats: de les frases de caràcter solista a la massa orquestral (com aquells unísons impossibles dels violoncels al tercer moviment). 

Imatge de l'assaig del Quartet Casals/ACN

Imatge de l'assaig del Quartet Casals pel concert d'ahir al Palau de la Música/ACN

I l’arrel popular (que es troba al cor del cor de l’estil clàssic) sobrevolant-ho tot. Un dels cims més alts de la dita música culta empès per la força torrental de la dansa i abandonant-se en el cant. Dansa i cant que són en l’essència del corpus schubertià.

Dimecres al vespre al palau es convocaren la dansa i el cant, la vida i la mort. La lloança i l’elegia. Dels compassos i cordes bategants en sorgí quelcom d’extraordinari. Marta Casals era present a la sala. També hi era, la vaig escoltar llunyana però nítida dins d’algun portamento fugisser, l’ànima del mestre.