Sempre he estat de celebrar els aniversaris. De ben petita demanava a ma mare que m'organitzés berenars a casa, improvisés tallers de pintures i sonés a tot drap pel menjador del pis el disc dels Pitufos Makineros abans de bufar les espelmes del pastís amb el grup de nenes de la classe que venien a passar la tarda. Per cert, és curiós perquè després mires les fotografies d'aquella època i la presència del sexe oposat sempre era minoritària: el cosí i el típic nen d'escola que la mare és íntima de la teva i per això ve. Crec que érem massa marujes...

Després, amb l'adolescència vaig muntar un sopar pels 18 anys que vaig pagar totes les begudes i aquí ja podíem veure com la paritat de sexes era més igualitària. Bàsicament tenia noviet i aquest es va portar tots els amics. Eren èpoques en les que m'agradava lluir l'edat, fins i tot quan vaig entrar a treballar als 20 i molt pocs: cobrant un sou tan indigne com un de 40 però amb la felicitat de pensar "què bé", per allò d'acabar d'aterrar al món laboral i consolar-te perquè encara "et pertoca" ser un explotat. Em sentia important cobrant la mateixa merda que un de vint-i-tres anys més gran que jo però amb el temps he descobert que això, en línies generals, no canvia per la majoria.

No sé en quin moment, fer anys em va començar a donar pel sac. Els 30 els vaig celebrar convidant a grups d'aquí i d'allà a un club de vela de la meva ciutat. Sona molt pijo però em vaig arruïnar comprant càtering, portant una banda i tenint complexe de Juan Palomo. Amb prou feines aquella merda de club em va obrir les portes. Va ser a partir d'aleshores que m'ha començat a fer rabieta això d'anar dient l'edat. Soc de la generació dels 80 però m'entendreu els que us hagin portat al món en altres èpoques. A la vida sempre s'ha de tenir alguna mania, complexe o xorradeta. Us explico els "tics" que m'ha produït fer anys.

El mes sí importa

D'entrada, arribem a un nivell de pulcritud en dir l'edat exacta i el mes sí importa. Us poso una situació a tall d'exemple: vas a un bar, coneixes una persona i et pregunta l'edat a tu i la teva amiga. Ella, que és del desembre, diu els anys: "En tinc 32". Tu, que ets del gener, també: "I jo 33". Però afegeixes: "Sí però soc del 87 eh". Com volent dir, "a veure no soc més gran". I si aquella nit tens el punt cabró vas a destrossar l'amiga: "Soc del 87, vaja com la meva amiga eh, però ella va néixer a finals d'any". I et quedes tan ampla. En quin moment t'ha passat a importar el mes que et van portar al món?

Una altra cosa interessant és com converteixes l'edat en arrodonir decimals com si fossin notes d'examen. M'explico: estàs als 30 però no has arribat als 35 i d'aquesta manera encara et sents del grup proper als 20. Tens 37 i has superat el tall dels 35, aleshores et comences a sentir més del grup dels 40 i, depèn de com, et toca una mica la fibreta... En general he passat de que no em molesti que em preguntin l'edat a tot el contrari. Depèn de la resposta encara t'acaben d'ensorrar més: "I et planteges tenir fills?" o la que t'acaba de rematar: "Molt bé, és que la gent jove ara fa unes coses...", amb pronom ells de la tercera persona del plural, com si no anés amb tu. Perdó? Jo també soc jove!

Referents igual que tu

Després també hi ha els referents. Una pensa si Leo Messi va néixer el mateix any que jo és com que la teva generació encara està marcant paquet socialment. Et sents jove, a la flor de la vida. Això és molt bo quan tens una persona del teu any molt "pepina" però després sempre hi ha el típic any que va ser una tifa. Per escriure aquest article he mirat quin futbolista va néixer el 86 i només he trobat, com a referent tot i que no mental, Sergio Ramos.

Instagrams cutres

Per acabar, tornem al principi: celebrar anys. Aquelles festes que us he comentat abans passen a ser stories molt trallats de gent bebent, fent veure que plores quan t'apropen una magdalena amb una espelma plena de sarna dels cops que ha estat utilitzada i, sobretot, donant a entendre que et fa molta il·lusió... MENTIDA. De cop, una va al perfil d'Instagram d'aquella persona i veu que ha eliminat la data de naixement o encara pitjor: ha conservat dia i mes però no l'any. Exemple: "Del 25 d'abril". Ok i què més? I per això em muntes una festa que s'ha enterat fins i tot la veïna a través de les xarxes però m'amagues l'edat? És tan cutre que amb l'excusa de la magdalena amb espelma caducada, tampoc la resta de mortals podem saber quin aniversari celebres.

Després d'aquesta reflexió que demostra de forma meridianament clara que tinc problemes del primer món, tan sols em queda dir: "Però contenta de celebrar-los".

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat