Amsterdam acaba de publicar Mares i fills, un recull de contes de l'escriptor irlandès Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955), que els relats que van conformar Mothers and SonsThe Empty Family, més el conte Estiu 1938, publicat originalment a The New Yorker. Tóibin és un dels narradors més destacats de les lletres de la República d'Irlanda i de la literatura anglosaxona en general. Nominat diverses vegades al premi Booker, i guardonat amb l'IMPAC i l'E.M. Foster, a la seva obra, reflexiona sobre les relacions familiars, l'emigració, la nostàlgia, la seva Irlanda natal, l'homosexualitat i, en definitiva, els grans misteris de l'ànima humana. Vinculat estretament a Catalunya, on passa les vacances d'estiu, acaba de passar per Barcelona, on va arribar l'any 1975 i hi va viure tres anys, fugint de l'aire irrespirable de la seva Irlanda natal, i on la Transició va coincidir en el seu despertar sexual, per presentar el llibre i hem pogut parlar amb ell. Tot i que parla un català impecable, que li serveix per respondre als detalls sobre el conte Estiu 1938, fem tota l'entrevista en anglès.

Colm toibin 2006

Més de quaranta anys després de la primera vegada que va arribar a Barcelona, com troba la ciutat?

El primer que un es fixa quan arriba ara a Barcelona és en el turisme. Com d'intens i enorme és el turisme i com ha fet canviar la ciutat. Penso que unint alguns carrers podries dibuixar un quadrat perfectament buit de vida, únicament dedicats al turisme d'una certa gent que s'està una setmana a Barcelona, però que no viu la ciutat.

De fet, en el conte 'Barcelona 1975', que m'imagino que un innegable to autobiogràfic, està ambientat a la Plaça Reial i als carrers del Gòtic, un escenari ben diferent d'avui.

Pel que jo recordo no crec haver-me inventat res del que explico en aquest conte. Llavors no hi havia ni un sol bar d'ambient a Barcelona i t'havies de buscar la vida com fos...

De fet, aquesta història és un relat sobre la fugida d'Irlanda i sobre la descoberta del cos i d'una nova llibertat...

Aquest aspecte de la sexualitat va ser només un aspecte de la meva estada, perquè vaig poder veure i escoltar la Birgit Nilsson cantant Wagner, la Victòria dels Àngels, la Montserrat Caballé o Josep Carreras... O els concerts simfònics del Palau de la Música, que eren molt barats. Per tant, també va ser una època molt important per la meva formació musical.

Barcelona llavors vivia un procés de canvi polític.

Va ser fascinant poder viure en directe les manifestacions del 76, les primeres eleccions del 77, el referèndum de la Constitució, l'emergència dels moviments socials... L'aspecte polític també va ser molt rellevant durant la meva estada a Barcelona. Podria definir la Barcelona que vaig viure en aquell moment com una barreja de política, música i sexe.

De tota manera, al conte 'La nova Espanya' fa una mirada crítica sobre la Transició.

La feina de l'escriptor no és pas lloar res, sinó intentar treure la punta a les coses i penso que hi havia una cosa interessant al voltant de l'exili i el retorn a casa durant la Transició. Al capdavall hi havia gent que volia una Transició i d'altres, volien una Revolució. I es va imposar el punt de vista dels primers.

Creu que els somnis de llavors van quedar irrealitats?

Evidentment hi ha situacions problemàtiques, però em sembla rellevant com el poble espanyol i el català es van adaptar a la democràcia amb facilitat i molt ràpidament. Ara la democràcia es dona per assentada, forma part de la vida quotidiana i això és important.

Diu que la democràcia es dona per assentada, però podem anar enrere?

Absolutament. Mira el que passa a França, per exemple. Qui és capaç de resoldre els problemes de França? Marine Le Pen? O què passa a Itàlia, a Hongria, a Polònia, a Àustria... Fins i tot a Anglaterra o Espanya, on UKIP o Vox són encara minoritaris però no et fan ser massa optimista.

Vostè, quan arriba a Barcelona, fugia d'una Irlanda molt opressiva, molt religiosa, amb un conflicte polític latent. Li passa com al protagonista de 'La família buida', que té un vincle molt fort amb Irlanda que l'impedeix acabar d'allunyar-se'n?

En el meu cas, el fet de marxar porta implícit el de tornar. I em passa sovint que, de sobte torno a Irlanda i em sorprenen tot d'olors i de sons que creia haver oblidat i que de sobte són molt presents.

S'enyora.

Sí, d'alguna manera m'eyoro.

Quan torno a Irlanda em sorprenen tot d'olors i de sons que creia haver oblidat i que de sobte són molt presents

La Irlanda actual és molt diferent de la de la seva infantesa.

Hi ha hagut un canvi molt gran. És un país molt millor per les dones, pels homosexuals, pels nens i potser pels homes en general. Ha canviat molt la forma com s'estructura el poder.

Al conte 'Un capellà a la família' fa referència a un dels temes que han remogut l'illa d'Irlanda i els països catòlics en general, l'allau de casos de pederàstia dins l'Església.

Vaig voler veure l'altre revers de la història. En comptes de situar-me al costat de les víctimes volia veure què passava a la família de l'agressor i com l'entorn de l'acusat s'enfronta a un cas així.

Un altre tema que apareix al llibre i és molt present a la seva obra -de fet, dona títol al llibre- és la relació entre les mares i els seus fills.

Per una banda em pregunto si al capdavall és una qüestió pròpia dels homosexuals, ja que la mare és la dona amb qui acabarem tenint una relació més estreta a la vida. Però per una altra banda, penso que la relació entre una mare i un fill evoluciona de ser una cosa molt física, molt elemental, de protecció total, a ser una relació ben diferent, i mentre aquesta relació evoluciona hi ha moltes coses que es poden convertir en un relat.

La relació entre una mare i un fill evoluciona, i mentre aquesta relació evoluciona hi ha moltes coses que es poden convertir en un relat.

El conte 'El carrer', podia ser la translació, quaranta anys després de 'Barcelona 1975'?

En certa manera va ser un xoc per a mi saber que Barcelona tenia les seves pròpies regles i que tenia la seva pròpia construcció, i que per tant, era fàcil descobrir-hi una nova història.

Ara, però, els qui arriben a Barcelona no són d'Irlanda sinó del Pakistan.

Sí, òbviament les dues històries van de costat.

Voldria preguntar-li per la qüestió de la Guerra Civil al Pallars, que va convertir en el conte Estiu 1938.

Jo vaig baixar a La Pobla per parlar amb un historiador especialista en la Guerra Civil, i després d'explicar-me tot de coses em va comentar que als anys 80 havia convidat a un exgeneral franquista a La Pobla per ajudar-lo a identificar els camps de batalla on aquell home havia estat de jove. Després de tot aquest recorregut van anar a fer una volta i van trobar una dona que llavors tenia més o menys la mateixa edat que el general, i aquest va saludar-la amb tota familiaritat i la va cridar pel seu nom. I ella també el va reconèixer de seguida. L'historiador em va explicar que l'any 38 tots els homes de La Pobla havien fugit i només hi havia soldats de Franco -això no va ser així ni a Tremp ni a Sort- i durant dos mesos que hi van estar, cada nit tocaven la guitarra, cantaven i bevien, prop del riu. I gradualment hi van anar baixant les noies per ballar i estar amb ells. Aquesta és la ironia de la guerra, que noies catalanes baixaven a la nit per veure aquests soldats, però després ningú en va voler parlar més, perquè la història oficial era tota una altra. Com que sóc escriptor, aquesta anècdota em va semblar molt interessant.

I en va fer un conte.

Clar, vaig dir-me, fem-ne un conte. Però al final de la meva història la dona prefereix no trobar-se amb ell.

Vostè fa com el seu admirat Henry James, que també apareix a un dels contes, que convertia una història que li havien explicat en un conte o en una novel·la.

Absolutament.

Per últim, volia preguntar-li per la qüestió catalana. Vostè coneix molt bé Catalunya i ha defensat públicament el referèndum d'independència per a Catalunya i els presos polítics. S'ha entès aquesta defensa en el món literari on es mou?

Fora de Catalunya, no s'entén quins són els problemes de debò de Catalunya, ni dins d'Espanya mateixa es té clar de què s'està parlant. Ara mateix, la qüestió del referèndum, de la declaració d'independència, etc. ha quedat mort i el que s'hauria de fer és aprofitar per trobar una forma de recuperar coses com l'autonomia fiscal, augmentar les infraestructures, fer el corredor mediterrani, allò que el pobre Pujol en deia "fer país". Potser ara toca recuperar la idea de fer país i més endavant ja ens ocuparem de la qüestió de la independència.

...

I hi ha una altra cosa que penso que es podria aplicar aquí. Als Estats Units, per exemple, hi ha ciutats com San Francisco molt més progressistes que el govern central, i que han prohibit els plàstics d'un sol ús (embolcalls i bosses). Cap país es creu amb poder per fer-ho però les ciutats sí, i en aquest sentit, Barcelona podria fer-ho i demostrar al món, com a capital de Catalunya, que vol ser una ciutat ecològica i no amb una ecologia de la ximpleria, sinó declarar la independència en un aspecte tan important com el de l'ecologia.

I entretant, fer país també des de la cultura, traduint els seus llibres, per exemple!

Exactament (riu)

Potser ara toca recuperar la idea de fer país i més endavant ja ens ocuparem de la qüestió de la independència