L'any 1960 un jove catòlic i catalanista anomenat Jordi Pujol és jutjat per un tribunal militar i condemnat a set anys i mig de presó, acusat de ser el cervell d'una campanya política contra el règim que s'havia iniciat amb les protestes contra el director de La Vanguardia Española Galinsoga i havia tingut el seu clímax amb els coneguts com a Fets del Palau. A Saragossa, on és empresonat per complir la condemna, llegeix molt. Llibres d'història de Bèlgica, dels Estats Units, d'Alemanya, però, sobretot, tres llibres que li desvetllen una gran necessitat d'escriure: dos són llibres de Charles Péguy, una de les influències més decisives en la seva etapa de formació, enviats pel seu mestre Raimon Galí; l'altre, El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis, editat i traduït (o versionat) Joan Sales, que a l'exili havia fundat amb Galí la publicació de combat Quaderns de l'exili i que seria un dels mentors de la generació del Grup Torres i Bages (Joan Reventós, Hilari Raguer, Jordi Pujol, Anton Cañellas, Josep Benet, Josep Maria Aunaud de Lasarte, etc.). La petjada de la novel·la de Kazantzakis es pot veure al llibre més personal i magnètic de Pujol, Dels turons a l'altra banda del riu, que li dedica tot un capítol titulat  "De la derrota, de l'esperança, de la voluntat de ser", datat el desembre de 1961. També l'editor Josep Cots, fundador de 1984, reconeixia que era editor per influència de la seva primera experiència lectora, El Crist de nou crucificat de Kazantzakis traduït per Sales.

Publicada en català per primera vegada l'any 1959, Club Editor, el segell editorial fundat per l'autor d'Incerta glòria i que continua la seva neta Maria Bohigas, acaba de reeditar El Crist de nou crucificat de Kazantzakis traduït per Sales, amb una revisió de Pau Sabaté i que retorna a les llibreries també en castellà de la mà d'Acantilado. Fins a l'any 1980 se n'havien fet 9 edicions a raó d'una tirada cada dos, venent-se més de 20.000 exemplars i esdevenint, com dèiem, una lectura de capçalera per tota una generació que va descobrir la possibilitat de llegir en català sota el franquisme. I no només això, sinó que va esdevenir un exemple del que pretenia Sales quan es va incorporar al Club dels Novel·listes, amb Joan Oliver i Xavier Benguerel, és a dir "donar sistemàticament bones novel·les llegívoles, intel·ligents, que enlairin el to general de la nostra literatura, que li donin sobretot un aire "normal" de literatura de debò, o sigui, per ser llegida, lluny, ben lluny d'aquestes col·leccions de genis incompresos que solen ser les col·leccions catalanes", segons carta de Sales a aquest darrer.

Una novel·la polèmica, tant llegida com perseguida

Nascut l'any 1883 a Iràklio, a l'illa de Creta que maldava violentament per acabar amb la dominació otomana i poder unir-se amb la Grècia independent des de 1821 -un procés nacional seguit de prop pel catalanisme incipient-, Nikos Kazantzakis va estudiar a París, on va rebre les ensenyances del pensador espiritualista i vitalista Henri Bergson i estudià l'obra de Nietszche. Atret pel cristianisme, pel budisme i el comunisme, va lluitar voluntari a les guerres balcàniques, va formar part del govern d'Eleftherios Venizelos com a encarregat de la repatriació de 150.000 grecs caucàsics, i va viatjar arreu del món: de la Rússia revolucionària a l'Espanya de la guerra civil -on va entrevistar Franco.

Però, és sobretot com a escriptor que va esdevenir una de les veus més destacades de la literatura neogrega. Va escriure Alexis Zorbàs -basada en un personatge real, extravertit, espontani i vital, conegut de l'escriptor i que va interpretar Anthony Quinn a la pel·licula Zorba el grec-, L'última temptació de Crist, també versionada per Martin Scorsece en una cinta que va aixecar polèmica, i El Crist de nou crucificat, també adaptada amb el títol Celui qui doit mourir, i que Kazantzakis va poder veure al cinema al festival de Cannes, poc abans de morir. 

Aquestes darreres novel·les li van donar un gran prestigi internacional i una enorme popularitat però li van suposar la condemna de l'Església ortodoxa grega i la inclusió a l'Índex de Llibres Prohibits pel Vaticà. Nominat diverses vegades al  Nobel de Literatura, el premi li va ser negat nou vegades. Quan va morir, l'any 1957 a Friburg, l'Església ortodoxa no va permetre que fos enterrat al cementiri i reposa fora de les muralles de la seva ciutat natal. El seu epitafi diu: Δεν ελπίζω τίποτα, δε φοβούμαι τίποτα, είμαι λέφτερος ("No espero res. No em fa por res. Soc lliure").

Joan Sales va poder editar en català El Crist... tot i l'advertiment de la censura en les escenes més cruament sexuals. L'onzè volum del Club dels Novel·listes -que aviat passaria ser Club Editor- va ser aquesta història de fe i revolta. A Likóvrissi, un poble de cristians grecs sota domini otomà, cada set anys s'interpreta el Misteri de la Passió de Crist per part dels habitants del poble, que han de portar una vida decent i allunyada del pecat durant els assajos i la representació a la Setmana Santa. L'humil pastor Manollós és elegit pel popa Grigoris i els dignataris de la vila per fer el paper de Jesús, mentre que el baster Panaiótaros farà de Judas i la jove vídua Katerina, que es prostitueix, interpretarà Maria Magdalena. Tots ells, juntament amb Mikhelís, Iannakós, Kostandís, que interpretaran a la resta d'apòstols, viuen tan intensament el paper que han d'encarnar a la Passió que quan arriben un grup de refugiats grecs foragitats pels turcs aquest grup decideix ajudar-los, enfrontant-se fins i tot a les forces vives del poble, que prefereixen fer-los fora de males maneres, per no posar en perill l'statu quo amb el governador turc. 

Joan Sales-Editor Club

L'escriptor i editor Joan Sales, traductor al català d'El Crist de nou crucificat.

"La més universal del nostre segle"

"La seva obra mestra és tot un món, un món vigorós on cada personatge té una fesomia acusadíssima, on hi ha drama i poesia, on hi ha santedat i crueltat, on hi ha realisme cru i fins groller al costat de les delicadeses més altes a què pugui arribar l'ànima humana; on tot crepita com en un incendi, tot cruix com una tempestat Aquesta novel·la, que passa tota ella en un poblet perdut al fons d'Anatòlia, un racó de món oblidat de la resta de l'univers, és potser la més universal del nostre segle" assegurava Sales a la nota del traductor a la primera edició, que a la tercera edició hi afegí que aquella era "una de les màximes novel·les cristianes de tots els temps". L'excombatent republicà, antic comunista i cristià convers que era Sales havia de connectar necessàriament amb una obra antidogmàtica, que posava en relleu la hipocresia de l'Església oficial -i no debades aquesta era a Espanya, l'any 1959 majoritàriament nacionalcatòlica- en contrast amb el potencial profundament revolucionari del cristianisme més essencial que, a més, provenia d'una cultura neogrega, rica literàriament però, durant anys minoritzada, com encara avui és la catalana.

En aquest sentit, El Crist de nou crucificat, Els germans Karamàzov i la seva Incerta glòria comparteixen un mateix missatge. Com assenyala Joaquim Gestí, les traduccions del Club Editor -i, hi afegim, la seva novel·la-, tenen elements comuns que s'adiuen al tarannà literari i personal de Sales: personatges irrepetibles, naturaleses humanes úniques que es debaten entre el bé i el mal, entre forces contradiccions ètiques, a la recerca d'un element religiós intangible que doni sentit a les seves vides. Maria Bohigas referma la idea assegurant que al seu avi i Kazantzakis els uneix una mateixa set de justícia, una preocupació sobre què és la llibertat i són, al capdavall, poetes plens de lirisme, que "adoren personatges cafres dotats d'una aguda consciència, tenen afició pels borratxos i les viudes joves i adoren Maria Magdalena. I malgrat haver participat en revolucions i guerres, la seva obra és un cant a la vanitat de la revolució".

frontalELCRIST

Portada de la 9a edició d'El Crist de nou crucificat, amb una imatge de la pel·lícula Celui qui doit mourir, basada en la novel·la de Kazantzakis.

Una versió de Sales revisada

Com també va fer amb els Karamazòv, Sales, que no coneixia ni el grec ni el rus, va fer una versió indirecta de la novel·la de Kazantzakis a través de les traduccions disponibles a les llengües que sí que coneixia i tenia accès. En concret, va servir-se de la francesa de Pierre Amandry, publicada per Plon, la castellana de José Luís de Izquierdo publicada a l'Argentina per Carlos Lohlé, la italiana de Mario Vitti publicada per Mondadori i l'anglesa de Jonahthan Griffin publicada per Faber. Això no resta valor al text de Sales, que va tenir l'assessorament del poeta i hel·lenista Carles Riba, mort precisament l'any 1959 sense haver pogut revisar la versió final. Amb Kazantzakis, de fet, també l'unia també una propensió per l'ús d'una llengua viva i espontània, gens encarcarada, ni dogmàtica ni arcaica, allunyada d'una escriptura a la manera d'exercicis gramaticals. Una decisió que tant a l'un com a l'altre li van suposar topades amb els sectors més puristes de les respectives llengues. 

Aquesta nova versió parteix del text de Sales passat per la revisió de Pau Sabaté, que ja havia traduït L'última temptació de Crist. Sabaté ha esmenat errors provocats pel peculiar mètode de traducció de la novel·la, així com ha eliminat afegits de les diferents versions llegides per Sales que van acabar a la traducció catalana i que no figuren al text original i n'ha recuperat de perdudes respecte a l'original grec pel mateix procediment, ha recuperat el to explícit original de les escenes de sexe que per indicació de la censura Sales va matisar en la versió de 1959 i ha canviat el criteri de les traduccions de paraules gregues que Sales havia mantingut. El canvi més significatiu, però, pels que havien llegit la novel·la en la versió original de Sales serà descobrir que l'heroi ha passat "d'un pompós Manoliós a un casolà Manollós".

Imatge de portada: Nikos Kazantzakis.