Són un quart de tres del migdia i entro al nou edifici de Tate Modern, davant del Tàmesi, a Londres. M’enfilo fins a la primera planta i em fico dins de la sala immensa i fosca, plena de sofàs blancs i gent, on es projecta The Clock (El rellotge), una pel·lícula de 24 hores de durada, de l’artista americà Christian Marclay. En aquest precís instant, un quart i tres minuts de tres (14:18), acomiaden en Peter Parker (altrament conegut com a Spider-man) de la seva feina de repartidor de pizzes.

the clock 1

The Clock és un muntatge de milers de fragments de pel·lícules i imatges televisives on apareixen rellotges de paret, de polsera, de sol, digitals o referències explícites a l’hora, editades conjuntament per tal que durant un dia, sense pausa, marquin l’hora real del lloc on la peça es projecta.

Durant tres anys, i amb un equip de sis assistents, Marclay va fer una recerca exhaustiva, va visualitzar centenars d’hores de metratge i va recollir clips de tota mena de pel·lícules: thrillers, westerns, drames o ciència-ficció, on apareixien referències o imatges de l’hora. Aleshores, va editar les escenes una darrere l’altra, per tal de configurar una peça on, els rellotges que apareixen en fragment de Spiderman com el que comentava, o a Taxi Driver, Pulp Fiction Breakfast at Tiffany's, senyalen la mateixa hora que el rellotge o telèfon dels espectadors.

the clock2 1

Mentre una porta s’obre en una comèdia dels 90, i una estrella del cinema mut la travessa, o un cigarro s’encén en una dècada i es fuma en una altra, o un telèfon sona en una pel·lícula de terror i és despenjat en una escena de guerra, The Clock reflexionar sobre les diferents maneres de representar el temps en el cinema i sobre com la majoria de nosaltres repartim aquest temps de maneres relativament semblants. Encara que la perspectiva de 24 hores de pel·lícula sense pauses, pugui espantar a qualsevol, la peça és d’allò més immersiva, magnètica i addictiva, i de fet, els sofàs que omplen la sala on es projecta, estan col·locats de manera que qualsevol es pugui aixecar i marxar en qualsevol moment. Estranyament, aquesta peça de vídeo t’obliga a mirar el pas del temps -l’ínfim gest de les manetes, el canvi sobtat de les pantalles digitals…- minut a minut, escena a escena, en un exercici gairebé contrari al que les pel·lícules acostumen a brindar. Perquè si bé sovint el cinema regala la distracció, en comptes d’abstreure’t del rellotge i fer-te oblidar en quin moment del dia ets, The Clock, només fa que recordar-t’ho. I mentre procures convèncer-te que et quedaràs a mirar la peça de vídeo només deu minuts més, o potser quinze, veus passar les hores, literalment, davant dels ulls, mentre Robert Redford mira un rellotge de paret i són tres quarts i un minut de tres (14:46), s’acaba el cafè, es col·loca un barret i seguidament Harold Lloyd procura no deixar-hi la pell mentre s’agafa a les busques del rellotge de l’edifici de L’home mosca (Safety Last!), just en el precís instant que el detectiu Cooper, de Twin Peaks, davant d’una safata de dònuts, es grava dient que, de fet, ja són les 14:47pm.

the clock8 1

The Clock va guanyar el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia el 2011 i va ser venuda a sis grans institucions d’art arreu del món. Des de llavors, es mostra gairebé constantment en un punt o altre del globus, mai simultàniament a dos llocs, tal com va especificar l’artista americà, i sencera, almenys una vegada en cada espai on és mostrada.

Sense una narrativa, ni un guió lineal, ni la intenció d’explicar les aventures o desventures d’uns personatges concrets, la història que The Clockexplica, de fet, és la història del temps. I mentre ens demostra com aquest temps s’esdevé al llarg d’un dia, fa un homenatge a un segle de cinema, des dels germans Marx fins a Matrix, entremig de varis Sherlocks i varis Bonds.

Fotogrames de The Clock, Christian Marcklay. Cortesia de White Cube, Londres i Paula Cooper Gallery, Nova York.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat