En el que portem del segle XXI hi han hagut diferents revolucions en matèria audiovisual, i una de les més importants ha arribat del cinema asiàtic (Àsia Oriental i Sud-est Asiàtic), sense prejudicis davant la reconstrucció del relat clàssic, l’experimentació narrativa, la innovació en el documental o el tractament dels gèneres populars (fantàstic, terror, thriller, melodrama) segons uns paràmetres culturals ben diferents dels d’Occident. Fins fa poc, els cinemes asiàtics més puixants eren el de Corea del Sud (Bong Joon-ho, un dels seus exponents màxims, acaba de guanyar la Palma d’Or a Canes amb la comèdia negra Parasite), Hong Kong (amb una gran tradició en els gèneres d’acció, però també llar d’un dels directors més importants pel públic occidental, Wong Kar-wai) i Japó (Hirozaku Koreeda va guanyar la Palma d’Or l’any anterior), mentre que cinematografies com les de Tailàndia, Taiwan, Filipines o Cambodja estaven representades per noms importants com Tsai Ming-liang, Rithy Panh, Hou Hsiao-hsien o Apichatpong Weerasethakul, noms sempre presents als grans festivals però de acceptació més minoritària fora d’aquests circuits.

De tots els cinemes de l’Àsia Oriental, el xinés va rivalitza primer amb el japonès i després amb el sud-coreà. La història d’aquesta cinematografia ha estat contemplada en funció de les seves generacions de directors, i no va ser fins l’esclat de dos noms de la quinta generació, Zhang Yimou (La linterna roja) i Chen Kaige (Adiós a mi concubina), que el cinema xinés és va plantar en força en el mapa cinematogràfic internacional. Aquestes dues pel·lícules estan protagonitzades per Gong Li, actriu xinesa que acabaria convertint-se en un icona intercontinental en els anys noranta. Després, quan Kaige és perdia en coproduccions absurdes i Yimou és decantava pel cinema d’arts marcials molt estilitzades, va arribar el recanvi de la sexta generació amb un nom molt important, el de Jia Zhangke, de propostes temàtiques i estil més agosarat. Fins que va començar a tenir problemes amb la censura del seu país, que ja abans havia impedit la lliure circulació pels festivals d’algun film “molest” de Yimou.

Xina és avui molt més que el segon poder cinematogràfic internacional darrera els Estats Units. Pel mercat global que s’endevina cap el 2022, serà una força inabastable. Produeix molt cinema, però controla ideològicament tot el que és fa i el control estatal permet que s’estrenin unes determinades pel·lícules de fora i d’altres no. Fan Bingbing, protagonista de la producció xinesa que va guanyar la Petxina d’Or a San Sebastià ara fa tres anys, Yo no soy Madame Bovary, era fins els seus problemes recents amb Hisenda la tercera actriu més ben pagada del món. La gent torna a anar massivament al cinema però els directors xinesos estan a una cruïlla. Els més importants lluiten contra el sistema. I el sistema els engoleix. Els films de directors més prestigiosos, encara que siguin punyents amb el govern, poden arribar a Canes amb molts problemes, però les produccions més independents i critiques no tenen l’aprovació de la censura per competir a altres festivals. Tot i això, cada cop és més exportable a l’exterior i el seu volum de producció creix inexorablement. Durant els mes de maig s’han estrenat aquí tres produccions xineses ben diverses: An Elephant Sitting Still (principis de mes), Sombra (a mitjans) y La ceniza es el blanco más puro (avui mateix). Avui havia de coincidir una quarta, Largo viaje hacia la noche, però els seus distribuïdors han preferit retardar l’estrena fins el 14 de juny perquè no hi hagi tants films xinesos a la nostra cartellera. Us imagineu una situació semblant amb el cinema nord-americà? La normalització del que veiem i com ho podem veure està ben lluny de ser una realitat.

Aquests quatre films ens donen una visió molt completa del que és el cinema xinés ara mateix. Sombra es la nova proposta de Zhang Yimou en els marges del cinema popular, respectant certes velles tradicions del seu país però donant una mirada més personal. No és tracta d’una pel·lícula d’arts marcials com va fer amb Hero La casa de las dagas voladoras, però barreja molt bé una pulsió tràgica de intrigues de palau, que ens porten de Shakesperare al cineasta japonès Akira Kurosawa, amb la voluntat de fer un cinema d’acció intens i coreogràfic. Jugar a més prou bé amb la idea del doble: l’ombra del títol es un oficial que es fa passar per un general que tothom creu mort mentre aquest, també a l’ombra, ordeix la seva venjança per recuperar el control i el poder.

És veritat que Yimou s’ha occidentalitzat, o ha acabat fen un tipus de cinema més pensat en el gust occidental que en el mercat asiàtic; inclús va realitzar el 2009 un remake lliure del film dels germans Coen Sangre fácil, titulat Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos. El mateix li està passant a Jia Zhangke. Segueix sent incisiu amb els temes que tracta, cada cop més la violència, sigui en la descripció de la criminalitat dels baixos fons o en la violència institucional. Però també és veritat que les seves estructures narratives i posada en escena estan una mica més acomodades per seguir sent una presència important als circuits dels festivals i esgarrapa espectadors als mercats europeus. La ceniza es el blanco más puro està en aquesta línia, encara que és també un retrat femení ric en matisos, o com una dona completament lligada al destí del seu amant ha de prendre el control de la seva vida després d’un gran sacrifici per amor que no ha servit de res.

D’aquí quinze dies tindrem Largo viaje hacia la noche, segon film d’un exponent prometedor de la darrera generació de directors xinesos, Bi Gan, que s’endinsa en un món melodramàtic, escèptic i noira partir d’una decisió d’estil molt determinant en els darrers anys, el pla-seqüència. La segona meitat del film està rodada en un sols pla-seqüència tècnicament molt ambiciós i, a més, en 3D, el que fa que estiguem davant de dos meitats ben diferenciades no sols per les situacions i pulsions emocionals dels personatges, sinó per la manera en que han estat filmats. No es el 3D del cinema mainstream de Hollywood, ja que està més relacionat amb l’ús que de la imatge tridimensional han fet autors com Jean-Luc Godard i Werner Herzog.

La primera en estrenar-se fou la més radical. An Elephant Sitting Still ens explica durant quasi quatre hores de metratge les peripècies dramàtiques de diferents personatges durant un sols dia: nois rebutjats pels seus companys, vells rebutjats pels seus fills... El seu director pinta amb cruesa una societat encara més crua i egoista. El film és un reflex de l’actual Xina que no té res a veure amb la imatge que el govern d’aquest país vol donar al món. De vegades s’ha escrit amb massa facilitat que una pel·lícula es molt epidèrmica, feta des de dins, a flor de pell, amb urgència. Poques ho seran com aquesta. El seu jove director, Hu Bo, la va realitzar com una mena de cant desesperat cap a una societat cobdiciosa, freda i inhumana. An Elephant Sitting Still era el seu primer film. Serà també el darrer. Es va suïcidar poc després de concloure el rodatge. Un testament esgarrifós.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat