Hi ha paraules en anglès que són com daus de disset cares o més: “Breach” n’és una, per exemple. Esquerda, obertura, fissura, violar, infringir, crebantar, trencar, traspassar, travessar, emergir, infracció, ruptura, abús, violació, incompliment, traïció, fuga. Segons com i acompanyada de segons què, “breach” pot voler dir tots aquests noms i verbs, i moltes coses més. El traductor Ferran Ràfols (Barcelona, 1975) —que si fos doblador diríem que ha sigut la veu catalana de Conrad, Carver, Pynchon, David Foster Wallace, Patricia Highsmith i Siri Hustvedt, entre altres— ha hagut d’agafar fa poc “breach” per les banyes, i enfrontar-s’hi, per portar-nos en català La ciutat i la ciutat (Mai Més, 2019), la novel·la en què l’escriptor londinenc China Miéville (1972) fusiona el gènere negre i el fantàstic amb un resultat tan inquietant com fascinant, i que va fer-lo mereixedor dels premis Hugo, Arthur C. Clarke, Ignotus i World Fantasy Award, per dir-ne només alguns.

“La novel·la té un cert vocabulari propi que calia anar recreant, i una veu molt definida, però això ja acostuma a passar”, diu Ràfols. “El cas és que a l'original la paraula ‘breach’ surt constantment i es beneficia de la meravellosa elasticitat de l'anglès: pot funcionar com a nom i com a verb, en sentits diferents, i Miéville en certa manera construeix el llibre entorn de les possibilitats d'aquesta paraula”.

No revelarem ara la tria decisiva que va fer el traductor. Ja la descobriran llegint aquesta novel·la que, segons el propi Ràfols, amaga “una idea potentíssima, d'aquelles que et fan explotar el cap, com s'acostuma a dir, i desenvolupada amb una destresa i un grau de detall fascinant. El món de les dues ciutats. Un món que Miéville sap fer concret i alhora profundament ambigu, i que constantment s'obre a interpretacions (relliscoses?) de caire filosòfic”.

A l’altra banda de la bellíssima coberta il·lustrada per Cinta Vidal, el plantejament: troben una dona morta a la ciutat de Besźel, en algun lloc dels confins d’Europa. L’inspector Borlú ha de viatjar de la decadent Besźel a la ciutat veïna, rival i idèntica d’Ul Qoma, per trobar-se amb el detectiu Qussim Dhatt. Un viatge que serà tant físic com psíquic. Els dos detectius es veuran immersos en un submon en què uns intenten destruir la ciutat veïna i uns altres pretenen fusionar-les. I no trigaran a sospitar que escatir el cas els pot costar molt més que la vida.

Una novel·la per a la mare

Segons els editors de Mai Més, Sergio Pérez i Judit Terradellas, Miéville “és un autor complex i profund: les seves històries tenen molta càrrega política, lingüística, social. I La ciutat i la ciutat té tot això, però a la vegada és bastant accessible”. Va escriure-la després que la seva mare li demanés una novel·la que ella pogués gaudir. I d’aquí ve aquesta història policíaca amb elements de ciència-ficció i fantasia que, segons els editors, és “com si Philippe Marloweinvestigués un crim en una de les ciutats invisibles d’Italo Calvino, o com si Kafka, ara, visqués a Estocolm i publiqués novel·les noir”.

“Miéville és el millor que li podia passar a la fantasia, junt amb George R. R. Martin, durant el canvi de segle (i de mil·lenni)”, assegura Antonio Torrubia, de la llibreria barcelonina especialitzada en gènere fantàstic Gigamesh. “Va ser un revulsiu als clons de Tolkien, que vam gaudir en el seu moment. Però necessitàvem trencar d’una vegada amb la tradició”.

Alt i cepat, cap pelat i amb una ment prodigiosa, Miéville va trencar quan i per on calia, diu Torrubia. I ha tocat molts pals: el western modern, el contacte amb civilitzacions extraterrestres, el surrealisme ucrònic, o reescriure Moby Dick en clau juvenil. Fins i tot va parir un vibrant assaig històric sobre la Revolució Russa de 1917. Torrubia explica també que (a través de l’editora Marta Rossich, de Nova) va poder conèixer el londinenc en persona: “Tot i l’aparença de porter de discoteca, és un geni. Reflexiona cada pregunta, respon de manera tranquil·la i pausada. És una de les veus més lúcides del panorama literari actual. Imposa tenir-lo davant. Té una aura carismàtica i una energia bestial”.

I Torrubia no explica tot això com un fan tremolós, sinó com un paio que s’ha cremat la vista llegint molt i de tot, dins del(s) gènere(s) que serveix a Gigamesh (on és conegut com “el Llibreter del Mal”, cosa que mereix tot un altre article). Diu que el propi Miéville reconeix la influència que han tingut en la seva obra autors com Ballard, Michael John Harrison, Moorcock o Disch. Però ell hi detecta també reminiscències de Lovecraft, Mervyn Peake, Gene Wolfe o els germans russos Arkadi i Boris Strugatski, que l’anglès ha sabut condensar en el seu estil personalíssim.

Pérez i Terradellas, els editors de Mai Més (editorial nascuda aquest mateix 2019), diuen que tenen una llista d’autors de culte encara inèdits en català: “És un llistat que confeccionem des de fa temps, i veure-hi China Miéville era especialment sagnant. També hi ha veus qualificades, com Ricard Ruiz Garzón o Marc Pastor, que feia anys que el reclamaven en català. És un nom recurrent en les converses d’aficionats al gènere i en canvi fora d’aquest àmbit encara és desconegut. Però segur que acabarà transcendint l'etiqueta, com Le Guin o Bradbury”.

Torrubia constata aquest poc interès en Miéville fora dels consumidors habituals i creu que és perquè “no és fàcil abordar la seva obra”. Assegura que La ciutat i la ciutat n’és la millor via d’entrada i augura que a finals d’any aquest títol serà, segur, a la llista dels més venuts a Gigamesh, al costat de la traducció al català de Blanca Busquets de La mà esquerra de la foscor (Raig Verd, 2019), d’Ursula K. Le Guin.

Hi ha una cosa més. Una no-pregunta sobre “la possible relació entre el món que descriu el llibre i certes realitats polítiques, molt especialment la que tenim ara i aquí”, en paraules de Ràfols, que el propi traductor no va respondre, dient que “l'original es va publicar fa deu anys, i Miéville ha deixat clar que no està basat en cap situació política concreta. Però, llegit avui, diria que és inevitable pensar almenys una mica en la Catalunya actual”.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat