El cantautor de Sant Pere de Riudebitlles Cesk Freixasha publicat el disc Festa Majorcoincidint amb el 15è aniversari del seu primer concert. Amb producció de Roger Rodési arranjaments de Victor Nin, l’àlbum té un tarannà més alegre que els seus anteriors treballs, i els missatges polítics hi apareixen de forma més subtil. Ja el va presentar al festival de cançó d’autor BarnaSants, on va exhaurir localitats, i ara inicia una llarga gira pels territoris de parla catalana.  

cesk freixas juan miguel morales

El títol, Festa Major, és el mateix que el mític disc de La Trinca del 1970, i també algunes cançons tenen el mateix nom.

Sí, el disc el coneixia i a casa dels pares hi havia sonat moltes vegades, però, més enllà de la mateixa motivació conceptual, poques més referències hi ha a aquell àlbum. 

El primer disc conceptual de la teva carrera.

És una cosa buscada, volia fer un disc diferent, perquè sabia que els trauria coincidint amb el 15è aniversari. Quan vaig començar a fer les cançons vaig veure que totes tenien un tarannà optimista, vitalista. La crítica no és tan explícita com a ProtestaProposta, els discos anteriors, és més poètica. I quan vaig compondre la cançó Cercavilavaig veure clar titular cada cançó amb el nom d’un acte o d’un element de les festes majors. El fet de fer uns temes més optimistes va venir donat pel meu moment personal, però també pel polític: vivim uns temps en què hi ha moltíssima informació política, i volia oferir una altra lectura del moment, més quotidiana, amb ganes de donar energia i seguir endavant.

Han començat a sonar amb força temes com Aigua o el que esmentaves, Cercavila. Què n’esperes, del nou disc?

Espero que la gent es pugui sentir identificada amb les històries que hi explico, històries personals però que no deixen de pertànyer a l’univers emocional que compartim tota l’espècie humana: tots estimem, tots odiem, a tots ens agrada que ens cuidin... Les primeres respostes són molt positives: una voluntat meva en el terreny musical és ampliar la base, ara que està de moda (riu), i quan faig un disc intento que les cançons arribin a un públic més ampli. Això es pot fer a través de la música o a través de les lletres; en aquest disc hem intentat explorar nous camins musicals i nous camins literaris. El resultat per mi és molt satisfactori. Espero que la gent es pugui emocionar i se’l pugui fer seu.

Tot i ser un disc alegre, potser no és la música que la gent espera escoltar en una festa major.

El títol és com una provocació. M’agrada crear certes confusions, jocs de paraules... Penso que el nom dona a entendre que les cançons són més positives, però a l’hora d’escoltar el disc som més o menys allà on érem, un tipus de música de proximitat. No ens hem convertit de cop i volta en el germà petit de Txarango(riu). D’altra banda, vull donar a entendre, reivindicar, que a través de la cançó d’autor també es poden celebrar coses. El nostre espai natural on actuar és una plaça on la gent pugui estar asseguda, o un teatre, o un auditori, i vull trencar una llança a favor de les músiques acústiques o més tranquil·les, que sovint no tenen tanta atenció mediàtica.

Hi trobem les col·laboracions de Beth i de Natxo Tarrés (Gossos).

Gossos és un grup que he seguit, i que m’agrada l’evolució que ha anat fent, han estat referència per a algunes cançons que he compost, i convidar en Natxo ha estat com un reconeixement, i més en un any que els Gossos han anunciat que pleguen. En quant a la Beth, m’agrada molt el seu color de veu i l’admiro molt, i em va venir de gust proposar-li-ho. De seguida em va dir que sí. Volia escapar una mica de les col·laboracions que potser pel meu espai polític són més evidents, i anar a buscar altres cantants.

Com valores el teu trajecte musical, en aquesta dècada i mitja?

En 15 anys hi ha temps per adonar-te d’allò que no fas gaire bé, fer autocrítica, anar-te envoltant de persones que et fan aportacions molt interessants... Vas veient quines són les teves limitacions, tot allò que pots millorar. Darrera de cada disc i de cada gira hi ha molta feina, moltes hores de dedicació i molt de debat amb un mateix. Una altra cosa és que després agradi més o menys els canvis o l’evolució que vagis fent.

L’ofici és ple d’egos i de músics que es miren el melic, però per sort també hi ha moltes persones boniques que el viuen d’una manera diferent  

cesck freixas juan miguel morales

Hi ha molts cantants o grups que pràcticament odien les seves primeres cançons. És el teu cas?

Ara mateix no tinc ni una cançó del primer disc en el repertori. En aquell moment van ser cançons importants, perquè van ser a través de les que em vaig donar a conèixer, però és cert que quan les escolto em fan una mica de vergonya, queden molt llunyanes, i ara no faria cançons com aquelles ni escriuria aquelles lletres. Eren versos molt viscerals, no hi havia un criteri ni pensament gaire clar al darrera, tot era molt espontani, que no deixa de tenir les seves coses bones; però després vas entenent que el procés de creació requereix d’un procés d’autocrítica, de meditació, de deixar-ho reposar, i tot això aleshores no hi era.

Com et veus d’aquí a 15 anys, professionalment parlant?

M’agradaria seguir dalt dels escenaris, però tampoc és una cosa que em preocupi. Crec que els músics som conscients que arriba un dia que això s’acaba, perquè la gent deixa d’agradar-li allò que fas, o perquè hi ha un desgast personal... No em preocupa pensar que això un dia s’acabarà. Ara bé, tant de bo d’aquí a 15 anys pugui seguir fent concerts, i si no com a mínim dedicar-me a alguna cosa que tingui a veure amb la música. M’apassiona i gaudeixo de tots els processos que hi tenen a veure, des d’escoltar-la fins a crear-la.

Quan vas començar no hi havia Txarango, Manel, Els Amics de les Arts... Ens trobem en el millor moment de la música en català, o sou tants que sovintegen els cops de colze?

L’ofici és ple d’egos i de músics que es miren el melic, però per sort també hi ha persones boniques que entenen aquesta feina d’una manera diferent, que ho viuen amb una altra passió, que entenen que la vida no comença i acaba en ells ni en el seu projecte musical, i que també hi som per passar-nos-ho bé i ajudar-nos entre nosaltres. Estem en un moment molt bonic, molt prolífic en propostes musicals en quantitat i en qualitat, segurament dels més bons en la història de la nostra llengua, si més no dels darrers 25 anys. I és cert que hi ha més grups, però també més públic i diversificació, pràcticament en tots els estils hi ha propostes en la nostra llengua. Això també ha portat a que s’entengués que cantar en català és tan vàlid i tan intens i passional com en qualsevol altre idioma. Jo no parlaria de competència entre grups. Potser el més complicat és allò relacionat amb la indústria, tot el que va provocar la crisi de fa uns anys, també algunes lleis més restrictives... Els problemes venen per aquí, no pas perquè siguem molts. D’altra banda, tot està molt planificat perquè funcioni un determinat tipus de música, aquella més pensada per a la festa, i hi ha pocs espais on es puguin presentar en bones condicions altres tipus de propostes.

L’autocensura existeix, i més quan tens companys de feina que han hagut de marxar a l’exili o que estan pendents de judici, però intento no caure en aquesta trampa

Tornant al disc, tot i haver-hi menys política hi ha temes com Diumenge dedicat al referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Hi dius “No oblidarem mai /cops que impregnen un dolor per sempre / llur desraó de togues i cornetes / no oblidarem mai”. Veient què els ha passat a alguns altres músics, t’has autocensurat en algun moment?

L’autocensura existeix, i més quan tens companys de feina que han hagut de marxar a l’exili o que estan pendents de judici, però intento no caure en aquesta trampa, i de fet soc partidari de posar a prova tots aquests mecanismes que s’estan desplegant per evitar que els músics ens puguem expressar lliurement. En els concerts, entre cançó i cançó, segueixo parlant del Rei i d’un seguit de coses que potser no parlo en els temes d’aquest darrer disc, però que segueixo tenint presents. Al final, aquesta persecució que s’està produint ens pot condicionar però també se’ls pot escapar de les mans, perquè provoca una onada de solidaritat entre artistes, i que persones que mai s’havien plantejat tocar alguns temes ara ho facin.

Aquest “no oblidarem mai” és calcat al que cantava Raimon a la cançó 18 de maig a la Villa.

Cert. Al disc hi ha aquesta connexió amb Raimon i alguna altra picada d’ullet a la gent de la Nova Cançó. Ells van plantar una llavor que va créixer i que va donar a entendre que a través de la música podíem plantejar molts debats, i també és la meva manera de connectar la lluita d’avui amb aquelles lluites.

Tu et consideres un fruit sorgit d’aquelles llavors?

No ho sé, no diria tant. Sí que sé que aquelles llavors van ser i són un referent per molts altres que després hem volgut fer el mateix amb les cançons. Els Setze Jutgesi la Nova Cançó és la referència geogràfica i històrica més propera que tenim per entendre que les cançons també poden ser una eina i un mecanisme per fer-nos preguntes i per generar identitats col·lectives. S’ha demostrat que les cançons poden unir molta gent, i aquest sentiment d’unitat sovint l’aconsegueix abans una cançó que una llei, i això és poderós i per això la cultura i la música fan tanta por a segons qui.

Una altra cosa que et relaciona amb els cantautors de finals del franquisme és que a tu també t’han prohibit fer alguns concerts...

Et quedes perplex. No t’esperes que en un Estat que es vanta de ser tan democràtic després sigui tan complicat fer concerts en segons quins contextos. Penso que d’això no se’n parla prou. Hi ha una sèrie d’artistes que hem rebut prohibicions, que estem en el punt de mira, i que constantment estem esperant, i no pas amb alegria, que algun dia ens arribi una carteta d’algun organisme judicial espanyol acusant-nos d’algun delicte. Aquest mecanisme de la censura el que fa és que determinats partits t’assenyalin i el que busquen és que la fiscalia actuï. Assenyalen donant una sèrie de dades errònies, o publicades de manera mal intencionada, descontextualitzada, i així també li donen la feina feta als serveis jurídics de l’Estat perquè actuï i ens limiti. L’altre fet gravíssim és que amb això es dona a entendre que hi ha una impunitat total per poder atacar aquestes persones que fem un determinat tipus de cançons. Sovint apareixen cartells dels meus concerts pintats amb amenaces, amb creus gammades... Vivim en una situació on constantment ens sentim atacats i l’Estat sembla que deixi via lliure perquè l'extrema dreta pugui fer la feina bruta. Hi ha un moment que et preocupa la pròpia integritat física. Aquí també cal fer una crítica al Govern de la Generalitat i a la Conselleria d’Interior, que estan donant màniga ampla a grups pràcticament paramilitars i filofeixistes simplement perquè no es digui que no es respecta la veu contrària a l’independentisme, quan tothom sap que es respecta. Hi ha situacions en què ens sentim desprotegits. Ja sabem que l’Estat, mani qui mani, no actua contra l’extrema dreta, però a Catalunya potser hauríem de ser més contundents per aturar tot això i més curosos per tocar aquests temes. Si no s’hi posen solucions, no s’aturarà. L’extrema dreta té una impunitat total a casa nostra. 

Hi ha artistes que hem rebut prohibicions, que estem en el punt de mira, i que estem esperant, i no pas amb alegria, que algun dia ens arribi una carteta acusant-nos d’algun delicte”