A vegades un no té tantes ganes de pensar en art com per deixar escrita alguna cosa que li agradés llegir. A vegades el desànim pren tant l'artista com el crític, i a Catalunya sabem que és un mal col·lectiu. En aquest intent perpetu d'aixecar coses el millor que fem és aprofitar-ho tot. Així, per exemple, aquesta idea de que ens cal un cert desordre per fer brotar més forta la cultura catalana (Enric Vila) entronca amb el record que em ve de fa uns dies del Village de Nova York -visitar el París català em fa aquestes coses-, i també amb una frase que li he llegit a l'Abel Cutillas, que ve a dir-nos que ens deixem de tanta història amb la llibertat d'expressió, que l'artista no és aquí per descansar en ella o per reclamar-la, sinó per transgredir-la. Ell diu vulnerar-la. Afegeix que la resta és socialdemocràcia cultural. Des d'aquí una salutació amical a l'Abel.

Ens calen més frases rebels i amb punta de llança, com aquesta d'en Cutillas i com la primera de l'Enric Vila. Per això m'afegeixo als homenatges que ja s'han fet al Village de la postguerra a Nova York -encara que dit així sembli que no tenen res a veure- perquè sembla que allà on la vida pren partit de forma més indiscutible i s'obre i s'explora dins de l'únic camí en què arriba mai a completar-se, a completar el cos, és on acaba fent-se sempre més interessant, menys intercanviable, i també deixant un rastre intel·lectual més inoxidable. Hi havia molta socialdemocràcia al Village dels 50 i 60, i potser més encara que socialdemocràcia, però ningú li discutiria aquesta frase a l'Abel ni tocaria una coma a la idea de l'Enric. És que hi ha un sentit últim i darrer en tenir escenes artístiques i és la confluència de baròmetres de la que neixen els cànons. A vegades, els 60 és l'únic punt de referència que pot tenir un artista modern.

I tot va passar pel Village. La tasca seria difícil si volguéssim destriar l'època d'aquells que s'acostaven als bars i cafès de nit d'aquell Nova York en què encara regnava un desordre natural, on els carrers eren plens de prostitució, corria la droga, hi havia crim i delictes a dojo. Fou en aquella època que el meu avi viatjà a Nova York i en demanar al taxista que el conduís fins a Harlem, on volia perdre's en un bar de jazz -un dels veritables bars de jazz- el taxista va dir-li que no l'esperava pas, que així que baixés del cotxe ell marxava i que ho sentia molt. D'aquella fredor distant d'algunes parts del que llavors era una ciutat duríssima naixien els idealistes, o hi arribaven, que s'aplegaven al Cafe Wha? o al Gaslight per escoltar els ecos de la generació Beat recitar poesia, veure els inicis de Woody Allen fent stand-up i els primers compassos del renaixement del folk. Pete Seeger, Dave Van Ronk, Bob Dylan, Joan Baez.

Anys més tard, Steve Jobs diria que aquells anys foren com estar despert a l'època en què Mozart feia música. L'esperit d'aquell Village és a la portada de The Freewheelin', el disc amb què Dylan va deixar enrere un inici precipitat que va salvar la mà aristocràtica de John Hammond (venerable Hammond), i també en la dèria pel disseny d'Apple. Al mateix moment, al món es veien les pel·lícules de Visconti, Fellini, Antonioni, Truffaut i Godard, arribaven els nous escriptors llatinoamericans, l'art modern es popularitzava amb Warhol. La cançó francesa de Gainsbourg, els primers passos de Moustaki, els Rat Pack de Sinatra i Dean Martin, la bossa nova, el jazz de nous formats. L'explosió de creativitat de dues generacions que havien crescut amb o sentit a parlar de la guerra, uns anys 20 que no tindrien gust a Gran Gatsby. 

El món sencer va despertar de la destrucció acceptant el desordre que li brotava de manera natural, i ja els artistes i la joventut i l'experimentació el començaven a endreçar de nou. Del que van fer aquells artistes en guardem idees que han arribat fins avui. Quan el món no té por del desastre, i quan no entén de limitacions ni vol que li marquin el pas, una escena artística li confirma que la por que tenia de deixar-se anar no era la por d'una caiguda o d'una solitud; era por d'un cànon i d'un barem cultural que en el seu pòsit serveixen igual per a la pau que per a la guerra, però que sempre es queden -intactes- per a inspirar a no quedar-se en una foscor que no ens pertany. La causalitat de l'artista, només canviable per la pell, és un temor etern del poder i del conservadorisme. Perquè totes les existències intel·lectuals plenes s'assemblen i es poden compartir en qualsevol lloc del món. Aquest, i no el de Castella, és el veritable cosmopolitisme. 

És una qüestió de control, d'impedir el control, que una cultura tingui pensadors que la revolten, escriptors que li senten com una escopinada o una estocada per l'esquena. Coses que no entén, fills que semblen sortir-li amb les mans tortes o amb la parla estranya, gent que s'encurioseix per nimietats. Tot el que un bon seguidor de l'ordre cultural posaria al sac de la traïdoria, de la falta de tradició, del bonisme insultant. Llavors una articulació, un subjecte que plana sobre una època, una força que ningú havia vist venir i tot torna al seu punt d'equilibri natural, que és de la imaginació i no del seny. A Catalunya, un Village començaria per enderrocar els clàssics de la Renaixença i seguiria, més tard, tallant els últims canals de connexió mental amb els mitjans de comunicació que s'escriuen aquí com es podrien escriure a Beijing. Hi arribaríem abans si no esperéssim cada dia que ens salvés un maig del 68.

CaixaForum Barcelona Exposición 2017 Warhol
Art Què és Andy Warhol? Xavier Servat
Salvador Dali NYWTS
Art Contra la resistència Xavier Servat