Som un país on el cant i sobretot el cantar en grup i en públic ha tingut sempre una gran importància. Des d'aquells trobadors escampats a banda i banda del Pirineu (bressol de la gran poesia europea) fins als Cors de Clavé (moviment clau pel cantó de la cohesió social i nacional) passant pel conegudíssim Llibre Vermell de Montserrat, un còdex del segle XIV que recull, com una miscel·lànea per a ús i gaudi del peregrins que feien cap amunt a la muntanya, un grapat de relats de miracles, sermons, pregàries i cants i danses (de temàtica més o menys honesta i devota...).

M'agradaria centrar-me en els anys de l'Edat Mitjana, uns anys d'esplendor sobirana en tots els àmbits, replens d'interessantíssims clarobscurs, perquè fou també un temps d'efervescència de la música vocal, de la polifonia religiosa.

La influència estètica de la veïna i poderosa França i el nucli papal transporat a Avinyó propiciaren la conquesta de les nostres terres per part de l'Ars nova (una revolució radical i integral pel que fa a les possibilitats tècniques de l'escriptura musical que va eclosionar justament cap al segle XIV) i les seves maneres de fer s'escamparen per la catalana terra sent els regnats del Cerimoniós, Joan I i Martí l'Humà els anys més fructuosos. Ja l'infant Joan ens parla d'un llibre que ha conegut "molt bell e bo de Guillem de Mixaut" (per Guillaume de Machaut, autor de la totèmica Messe de Notre Dame). Amb el Magnànim i el seu aire de príncep del Renaixement encara enàrem més lluny i s'imposà, a la seva cort, la moda de l'Ars subtilor, una música hermètica a més no poguer.

A partir d'aquí, fins als anys en que el Barroc ja cuejava de valent arreu del continent, aparegueren a les nostres contrades tot un feix de compositors molt rellevants treballant, ara aquí i ara allà, en les capelles de les seus principals del país (Barcelona, Tarragona, Girona, Vic, Tortosa, València, Saragossa...): del madrigalista nascut a Llemotges Joan Brudieu (1520-1591) i el manierista Joan Pau Pujol (1570-1626) al mestre de capella montserratí Joan Cererols (1618-1680), de Martorell que obrí les portes del Barroc on ja treballà de ple Francesc Valls (1671?-1747), l'autor de la Missa Scala Aretina.

Després arribaren èpoques d'alts i —molts més— baixos (en tots els sentits) i una cosa tan important per a la fermesa i robustesa d'una cultura com és la continuïtat es veié constantment afectada. Perdérem quasi de manera total i definitiva el fil del que passava a Europa encaparrats i obligats a mirar en sentit contrari i cap a massa endins. No recuperàrem el to (musical, literari i cultural i de tot en general) fins a mitjans del segle XIX amb l'eclosió dels cors populars impulsats per Josep Anselm Clavé. Una història ja prou coneguda.

Tornem a la polifonia. Malgrat això, els seus ecos encara ressonen en el nostre imaginari i van naixent i madurant formacions i propostes que s'hi dediquen, a la polifonia, en cos i ànima i sobretot amb les cordes vocals, no cal dir-ho. Anomenarem només de passada la gran tasca, la més visible i reconeguda, de Jordi Savall i la seva Capella Reial de Catalunya però ens aturarem una mica més en l'octet Musica Reservata de Barcelona, conjunt amb quasi trenta anys de trajectòria dedicats a aquest gènere. Amb més de deu anys d'existència a les espatlles el Cor de Cambra Francesc Valls, comandat ara per Pere Lluís Biosca, es troba a ple rendiment cantant en cada ofici, a Barcelona, de la Catedral i de la Sagrada Família. Així com els Barcelona Ars Nova de la Mireia Barrera que omplen de música les misses polifòniques de Sant Just i Pastor, prop de la Plaça de Sant Jaume, i del monestir de Pedralbes. Sota la direcció d'un històric d'aquest món de mil i una veus entrellaçades, Josep Cabré, s'agrupa la Companyia Musical, incansable en el treball de recuperació del nostre repertori d'aquells anys dels quals parlàvem més amunt.

I així anar fent amb grups encara més joves com ara el quartet Qvinta Essençia, més encarats en fer reviure l'art del madrigal, i el camptarragoní Ensemble O Vos Omnes, ara mateix un dels millors instruments del país al capdavant del qual hi ha l'orella finíssima i curosa de Xavier Pastrana.

Sembla clar, doncs, que aquest moment que estem vivint pel que fa a la polifonia és brillant i esperançador. Però, ai las, això no vol dir pas que tot siguin flors i violes i romaní (i ho hem d'extrapolar a la general corrua de músics i iniciatives musicals autòctones). Tenim un problema i aquest problema és diu professionalització. O, més ben dit, la possibilitat dels músics de desenvolupar-se plenament en el món professional sense haver de fer jocs de mans, tombarelles i salts mortals.

Tot i el bon estat de les nostres veus corals (i també la gran projecció de veus solistes com ara Anna Alàs, Sara Blanch, Maria Hinojosa, Elena Copons, Roger Padullés o Josep Ramon Olivé) que demostra, a més, el potencial inqüestionable dels centres de formació que tenim en marxa i el valor dels seus fruits, sempre sobrevola arreu un cert aire d'insatisfacció, de provisionalitat. On és el Cor Nacional? on són les sortides laborals per tal de no deixar escapar aquesta generació excepcional de directors corals que ara gaudim? on és la valentia de les institucions per tal de fer el pas definitiu per fer de les formacions i els cantants d'aquí el pal de paller de les seves programacions?

Ara són només una quota, un complir amb l'expedient, però, creieu-me si us dic que, si bé a poc a poc (i és a poc a poc que es fan les millors coses), estem avançant en la bona direcció. No hi ha altre camí que l'optimisme. Seguim cantant.  

Benet Casablancas
Músics de 2018 Tres mestres d'avui Joan Magrané
Valentin de Boulogne The Concert  (ca. 1630)
Músics de 2018 "Les voix humaines" Joan Magrané