El 1918 va ser un any decisiu en la vida de molts joves del seu temps, marcat per esdeveniments com el final de la Gran Guerra, l'epidèmia de grip -l'anomenada "grip espanyola"- que tantes víctimes va causar o l'impacte de la Revolució soviètica. A Catalunya va ser un any d'esperances en la victòria aliada i d'inici de la crisi que portaria a l'enfrontament violent al carrer entre obres i patrons. La Mancomunitat -la primera institució política pròpia catalana des de 1714- portava quatre anys de funcionament i acabava de perdre el seu primer president i impulsor, Enric Prat de la Riba. Sota el lideratge de Prat, homes com Pompeu Fabra -l'avançat lingüísta que havia brillat al Congrés Internacional de Llengua Catalana, l'any 1906 i que havia aconseguit imposar les seves tesis en les normes ortogràfiques de 1913- treballaven per bastir una Catalunya culta i educada. El Noucentisme, que havia encarnat com cap altre Eugeni d'Ors, estava en el seu clímax, abans de la caiguda en desgràcia de Xènius i l'aparició de noves tendències literàries i artístiques, marcades per les avantguardes.

En aquest context tan particular, nous escriptors comencen a treure el cap al panorama literari des de les tribunes de la premsa, com Josep Pla -que fa coincidir l'inici d'El quadern gris, també amb l'any 1918- o Josep Vicenç Foix i Mas, conegut literàriament com a JV Foix, del qual aquest any se'n celebra el 125è aniversari del naixement. Amb aquesta avinentesa, Tusquets ha reeditat Catalans de 1918, editat i prologat pels professors Lluís Quintana Trias i Antoni Marí.

Un llibre generacional

Catalans de 1918 va ser publicat l'any 1965 i recull un seguit de proses autobiogràfiques provinents del dietari que l'escriptor havia escrit de jove, entre 1909 i 1925, i del qual van sorgir dos textos: aquests retrats que es van anar publicant fragmentàriament i els fragments més poètics, que es publicarien sota el títol Diari de 1918.

Va ser el professor Joaquim Molas, antolèg i estudiós de l'obra foixiana, qui va proposar el títol a l'escriptor sarrianenc, que va aplegar els fragments en forma de retrats de Pompeu Fabra, Josep Carner, Joaquim Folguera, Joan Salvat-Papasseit i Carles Riba. Mestres, amics i companys de generació de Foix. Tot i que estan datats (i aixi figuren al llibre, en forma dietarística) en diferents períodes, tot gira al voltant d'aquest 1918, en que, com recorden Quintana i Marí, Riba, Foix i Folguera compleixen vint-i-cinc anys i constitueixen la primera generació d'escriptors catalans que, segons Gabriel Ferrater, "va preferir la seva expressió personal per damunt de, diguem-ne, l'expressió d'una idea de servei al país i d'organització col·lectiva". Com a apèndix, els editors hi han afegit el retrat que foix va escriure d'Agustí Esclasans.

JV Foix (1919) Fundació JV Foix

JV Foix l'any 1919/ Fundació JV Foix

Amics, coneguts i saludats

Als retrats, Foix es mostra totalment entusiasmat i excitat per l'obra de Pompeu Fabra -a qui admira rotundament i amb devoció, fins i tot a les pistes de tennis-, que li fan somiar en una llengua ordenada, clarificada, unificada i reglamentada, que permeti a poetes com Josep Carner portar a l'infinit les seves possibilitats expressives. El gener de 1913, tot just promulgades les noves Normes del català, Foix escriu: "Amb En Prat, En Carner i En Fabra -els he dit- Catalunya té uns bons regents". Davant d'amics com el seu estimat Josep Obiols, Foix arrufa el nas davant la possibilitat d'incloure Xènius (O Torres-García, a qui jutja com un "moralista afectat per la pintura") al costat d'aquesta tríada, ja que assegura que el Noucentisme "té un no sé què encara d'afectat". De la mateixa manera, menysprea el catalanisme oportunista que "creu que hom és patriota quan canta, a tomb o no, Els Segadors i es posa llacets per anar a qualque aplec sentimental a Vallvidrera" i assegura que "no em plau el folklorisme polític, ni les reivindicacions civils amb llagrimetes franciscanes, ni les complantes enyorívoles dels floralers". 

Mentre Fabra i Carner representen la generació dels mestres i referents -"En Carner, extrem en les seves experiències i segur de la seva exigència, ha obert una drecera per on els més aptes dels novells, si n'hi ha, aconseguiran d'expressar-se en ascensió i airejament"-, Folguera -mort l'any 1919, víctima de la grip-, Salvat-Papasseit i Riba són membres de la seva generació, de qui, com asseguren els editors, Foix ofereix un seguit d'instants fulgurants viscuts al seu costat i plasmats en la segona part de les dues que està dividit aquest diari d'un artista adolescent.

Per les pàgines d'aquest llibret, de poc més de cent vint pàgines, a més, hi desfilen a més dels retratats, poetes com Josep Maria López-Picó, que va fundar, amb el malaguanyat Folguera, La Revista -on es va donar a conèixer Foix-, Ventura Gassol, Josep Maria de Sagarra, Tomàs Garcés o Marià Manent; artistes, com el referit Obiols, Xavier Nogués, Joaquim Sunyer, Josep Aragay, Joan Miró o Salvador Dalí o personatges de la política, com Gabriel Alomar, Francesc Cambó o Josep Puig i Cadafalch. També influències literàries, des dels clàssics medievals catalans -que Foix reivindica- a Guillaume Apollinaire. Un llibre imprescindible per endinsar-se en l'univers de JV Foix.

9788490665220