Witold Gombrowicz va escriure una novel·la titulada Pornografia, però la censura franquista va convertir el títol de l’edició castellana en La seducción. El traductor de l’obra és Gabriel Ferrater, admirador declarat de l’escriptor polonès. La novel·la de Gombrowicz gira al voltant de la joventut i l’erotisme, dos temes que interessaven molt al poeta. Com que l’obra és una mica complicada de llegir, Gombrowicz hi fa un pròleg exposant la seva filosofia i el seu imaginari: 

“No crec en cap filosofia no eròtica – escriu Gombrowicz – No em refio de cap pensament desexualitzat. És clar que és difícil creure que la Lògica de Hegel o la Crítica de la Raó Pura haguessin pogut concebre’s si els seus autors no s’haguessin mantingut a una certa distància del cos. Però la consciència pura, en el moment que es realitza, s’ha de submergir de nou al cos, al sexe, a l’Eros; l’artista ha de capbussar el filòsof en l’embruix, en l’atractiu, en la gràcia”. 

Llegint aquestes línies ens és molt fàcil de endevinar per què Ferrater va voler traduir Gombrowicz. L’atracció per la sensualitat i el cos o la devoció per l’experiència són idees típicament ferraterianes. L’acidesa dels pensaments del polonès, explicats als seus diaris, també agradaven molt a Ferrater, que va defensar l’escriptor perquè guanyés un premi Formentor en contra de l’opinió dels seus companys literats (entre ells Vargas Llosa i Josep Maria Castellet). 

Aquest pròleg m’ha vingut al cap quan llegia les lectures descafeïnades i somortes que es fan del Curs de literatura catalana contemporània de Ferrater, que Empúries acaba de publicar. Són les classes que el poeta va fer a finals dels seixanta a la Universitat, en sessions on la intel·ligència acadèmica es barreja amb la intuïció, i són memorables perquè el poeta explica d’una manera molt personal i parcial la seva experiència de lectura. 

Un dels meus terrors és que transformin la intel·ligència elèctrica i salvatge de Ferrater en el lament d’un teòric avorrit que s’utilitza per queixar-se de l’estat de la cultura catalana. Em faria angúnia que aconseguissin convertir un dels cervells més brillants i divertits del segle XX en una mòmia nascuda en temps foscos. 

La intel·ligència metòdica de Ferrater no tindria l’interès que té sense la contundència de les opinions, sense la radicalitat del seu pensament i l’atreviment de la seva prosa. Jordi Cornudella, al pròleg del Curs, valora la vigència de les lectures de Ferrater “per bé que en algun dels casos el biaix sigui manifestament parcial”. L’agudíssim lector Pere Calonge citava la frase a Twitter i recordava el que hauria de ser una obvietat: “les lectures literàries que més m’interessen –potser les úniques que m’interessen– són les manifestament parcials”.

Hi pensava llegint la sèrie d’articles que Jordi Amat ha publicat a La Vanguardia sobre aquest llibre. Em preguntava per qui plora Amat mentre llegia el to elegíac dels articles. L’articulista fa un repàs/resum de les idees del llibre i es lamenta perquè “en un país amb un sistema cultural ben articulat que es mirés més el cap i menys el melic, més el cor i menys l’honor, el Curs hauria d’estar provocant un esclat simfònic d’alegria durant una bona temporada”. Ens pot semblar insuficient el cas que se li fa a una figura de la magnitud de Ferrater – a mi m’ho sembla – però m’abstindria de fer veure que la seva figura s’oblida com qui no vol la cosa. Del curs se’n va fer una lectura aquí, un programa aquí, i l’any passat es van dedicar a la universitat de Girona unes jornades molt interessants dedicades als germans Ferraté(r). A Catalunya hi ha dues associacions ferraterianes – una a Sant Cugat i l’altra a Reus –, que es dediquen a divulgar la seva obra. Coincidint amb el centenari del poeta, confiem que es publiqui la seva obra completa i que se’n faci una biografia (a càrrec de Jordi Amat). 

Sembla que la intenció d’Amat és explicar que a Catalunya no hi ha “un sistema cultural ben articulat”, i que el que hi ha “es mira més el melic que el cap, més l’honor que el cor”. Això serveix a l’articulista per a fer un moviment que ja hem vist moltes vegades – quan surti algun article fora de l’àmbit català reivindicant Ferrater, el terreny estarà abonat per dir que allà sí que el valoren, no com a casa seva, on “la potència del cànon l’està escanyant la batalleta cultural, naturalitzant explicacions unidimensionals del passat recent”. 

No sé si el que Amat vol dir és que els únics intel·lectuals que es dediquen a estudiar Ferrater són els qui no comparteixen les seves inclinacions polítiques, o que situar Ferrater en el panorama cultural dels anys 50 com un damnificat de la ocupació espanyola és naturalitzar una explicació unidimensional, però hauria estat bé que ho expliqués. De moment, el filòleg ha coordinat un numero de la revista Ínsula titulat “Cataluña: dos sistemas literarios, una cultura plural”. No sé qui escanya a qui. 

La “desídia provinciana sense talent” de la que parla Amat és només una excusa per mirar d’amagar qualsevol lectura que es faci de Ferrater que surti dels esquemes dels “dos sistemas literarios, una cultura plural”. La sort que tenim és el cervell torrencial de Ferrater no es deixa silenciar ni grapejar gaire, i que mentre hi hagi lectors que no el vulguin convertir en un eunuc se’l podrà seguir estudiant sense cotilles ni imposicions. Com passa amb els grans intel·lectuals, convé estudiar Ferrater polititzant-lo amb totes les conseqüències, no mig de passada i llançant la pedra i amagant la mà; i convé entendre per què les seves lectures ens segueixen interessant passat cinquanta anys. 

A mi m’interessa saber per què Ferrater va preferir traduir Gombrowicz que fer la gara gara als seus compatriotes espanyols, i per què admirava la intel·ligència d’un escriptor polonès que preferia assumir els riscos de la seva escriptura que plorar per intentar justificar-la.