El llegendari periodista i diplomàtic Eugeni Xammar va ser un rodamon que va passar seixanta anys fora del país i va morir sense guardar pràcticament res. Per això, el professor de la Universitat de Girona Xavier Pla, que l'any 2000 ja va publicar les Cartes a Josep Pla de Xammar, ha hagut de fer de detectiu i capbussar-se en arxius públics i privats per poder donar cos a l'epistolari del periodista de l'Ametlla del Vallès. Després de passar per l'Archivo General de la Administración d'Alcalá de Henares, l'Archivo Histórico Nacional o el Centro Documental de la Memoria Histórica, de Salamanca, a més de la Biblioteca de Catalunya, l'Arxiu Tarradellas de Poblet o l'Arxiu Nacional de Catalunya, a més de fons personals i familiars, i realitzar una autèntica tasca "d'arqueologia epistolar" -tal com el defineix- ha pogut confegir aquest volum que recopila únicament les cartes enviades per l'escriptor. "Durant anys, quan anava pels arxius de tot arreu, preguntava si tenien res d'en Xammar. Lamentablement han estat més els arxius on la resposta ha estat negativa que no pas positiva" explica Pla, que agraeix el suport d'Amadeu Cuito -amic de Xammar i autor de l'epíleg- i a Quim Torra, biògraf del periodista i impulsor d'aquest llibre anys abans de ser president.

eugeni xammar

Eugeni Xammar en un retrat de la vellesa

Un Bartleby a la catalana

Malgrat haver estat corresponsal de guerra durant la Primera Guerra Mundial, cronista de societat i analista internacional a Barcelona, periodista al Berlín d'entreguerres i testimoni de l'ascens del nazisme, diplomàtic de la República espanyola en guerra arreu d'Europa, Eugeni Xammar no va deixar cap testimoni escrit de la seva vida. Tal com assenyala Xavier Pla, tot i que ja l'any 1925 apareixia a la premsa la notícia de la imminent publicació d'unes "divertidíssimes" memòries d'Eugeni Xammar, i que el projecte es va reprendre almenys dues vegades -a l'editorial Albor de Ferran Canyameres i a la Selecta de Josep Maria Cruzet, amb el títol Periodista i diplomàtic- el periodista no va publicar pràcticament res. Josep Pla ja havia profetitzat que el seu amic moriria inèdit. Més enllà dels pamflets publicats a Londres durant la Gran Guerra, els centenars d'articles publicats a La Veu de Catalunya, La Publicitat o Ahora, entre d'altres, poc després de morir, l'editor Josep Fornas, de Pòrtic, va publicar Seixanta d'anys d'anar pel món, basat en les converses dictades a Josep Badia, on el seu amic Cuito hi troba a faltar l'autèntica veu de l'amic. Així, el periodista va preferir no recopilar els seus articles ni conservar manuscrits. "Va ser un dels Bartleby més destacats de la cultura catalana", assenyala Pla. "Eugeni Xammar era un periodista, primer de tot, a diferència de Pla, que volia ser escriptor i va haver de fer de periodista" assegura Cuito.

Separatista, republicà, maçó... i jueu?

El catalanisme intransigent -fidel a la Unió Catalanista de la seva joventut- i el cosmopolitisme que li permet el seu poliglotisme autodidacta que el permet adaptar-se fàcilment quan viu a Anglaterra, França, Alemanya o els Estats Units, defineixen Eugeni Xammar. "Xammar era més que un europeista, un autèntic europeu, que no s'està de criticar l'Europa de postguerra i que queda fascinat pels Estats Units". Liberal, conservador, antimodern, dandi d'entreguerres, el seu anticomunisme en el context de la Guerra Freda i la seva defensa del bloc occidental es fa patent en unes cartes on continua analitzant amb perspicàcia l'actualitat internacional. Una de les novetats que aporta el suggestiu i revelador pròleg de Xavier Pla és l'entrada del periodista a la maçoneria a Londres, de la mà del seu amic de llavors Ramiro de Maeztu. També revela l'estreta relació amb la família Semprún -Xammar va estar a les ordres del patriarca José Maria Semprún, i el desvetllador de la passió internacional dels seus fills, Jorge i Carlos-, el seu nomenament fins avui desconegut com a cònsol a Portvendres, la seva activitat en l'organització del Congrés d'Escriptors Antifeixistes de València de 1937 o la seva representació oficial en nom de la República Espanyola a l'enterrament de la fotògrafa Gerda Taro, al cementiri de Père-Lachaise.

Punt i apart mereix la imatge més aviat amarga que en va quedar entre els seus companys dels serveis de traducció organitzacions internacionals, molt més joves que el català. Un d'ells, Aquilino Duque se'n va venjar convertint-lo en un personate de novel·la, Expedito Guanyabéns. Sobre el que Pla dona noves pistes sense poder desvetllar-ne l'intriga essencial, és sobre l'entrevista profètica a Adolf Hitler. Una entrevista "amb base real", construïda sobre una observació precisa del personatge i unes dots periodístiques indubtables. Com apunta Amadeu Cuito provocadorament, un hipotètic origen jueu del seu amic Xammar podria ser una de les causes de la seva llegendària perspicàcia i del seu sentit de l'humor corrosiu.

EUGENI XAMMAR 2 còpia

Eugeni Xammar l'any 1920

L'exili i les xafarderies del Xammar més humà

Malgrat que la correspondència cobreix més de 60 anys de vida de Xammar, des de 1907 fins a la seva mort l'any 1973, amb missives als amics de joventut i a personalitats com Joan Estelrich, Francesc Macià, Amadeu Hurtado o Claudi Ametlla, la correspondència aplegada a Cartes d'un polemista té el seu gruix principal en els anys de l'exili. Personatges com Ramon Sugranyes de Franch, on es pot veure la duresa de la immediata expatriació i els dubtes sobre l'abandonament definitiu d'Europa, Carles Esplà -el seu amic de més llarga durada-, Rafael Tasis o el malaguanyat Emili Vigo -amb qui destil·la els potins més sucosos de l'exili i l'interior- , el seu còmplice Ferran Cuito -especialment destacades les pàgines sobre els Estats Units- o la parella Armand-Obiols i Mercè Rodoreda, amb qui intima els darrers anys a Ginebra, formen part d'aquesta correspondència d'exili. Sense voluntat de desmitificar, però sí de treure'l de l'àmbit de la hagiografia que l'ha fet més llegendari que llegit, el llibre permet una aproximació al Xammar més humà: preocupat per la seva supervivència econòmica treballant precàriament com a traductor en diverses organitzacions internacionals empalmant contractes temporals, amant del bon viure i ferm defensor de gaudir el present, sense importar-li ni el passat ni el futur, fascinat pel sentit pràctic americà i de corcoll pels problemes de salut de la seva esposa Amanda, però malgrat tot, sempre amb una alegria que li feia dir que no s'havia avorrit mai.

El caràcter polemista, destaquen Pla i Cuito, es pot veure en les seves mordaces xafarderies i provocacions als seus interlocutors. El "franc parler" -clar i català, irònic i directe- que recorda Cuito -incapaç de ser imparcial parlant del qui va ser amic del seu avi i del seu pare-, que el feia burxar sarcàsticament els seus interlocutors -com Jaume Miravitlles-, jutjar durament d'altres -l'acomodació a la situació de Josep Maria de Sagarra o els càrrecs "ministerials" a l'exili de Joan Puig i Ferrater, conegut "Fer-a-répasser" per l'episodi de violència de gènere contra la seva amant, a qui va agredir amb una planxa- o posar sobrenoms, però sempre mantenint una relació d'amistat cordial amb tot. "Excepte aquells que abusen de la seva confiança", tal com assegura Amadeu Cuito.

Cuito mateix fa un paral·lelisme entre Xammar i Pla -a qui també va conèixer-, dos dandis internacionals, profundament catalanistes i conservadors, fills d'una família vinguda a menys, però profundament diferents en la posició vital després de la Guerra Civil: "Malgrat la duresa de l'exili i el silenci antoimposat, Xammar no va culpar mai ningú de la seva dissort i es va divertir sempre malgrat estar pelat com una rata. En Pla, en canvi, que va guanyar la guerra i després la va perdre, va acabar sent un cínic amargat vestit de pagès". Un Pla, però, amb qui Xammar va mantenir relació fins al final de la seva vida, i que, segons li consta a Cuito, va riure a cor que vols amb els articles publicats al Mirador que va l'advocat i escriptor va impulsar als anys seixanta i on amb les seves invectives contra el Premi Nadal o les revistes Tele-Estel o Serra d'Or, Xammar va recuperar la ploma periodística i la causticitat del polemista.

EUGENI XAMMAR

Eugeni Xammar durant la seva etapa diplomàtica

Foto principal: Eugeni Xammar i la seva esposa Amanda.