Escriptor brillant i polifacètic, Eugeni Xammar va ser una figura fonamental del periodisme català de la primera meitat del segle XX. Dotat d’una llibertat d’esperit absoluta, va posar fi a la seva carrera periodística després de la Guerra Civil, i va exercir com a traductor fins a la mort. De Josep Pla a Jorge Semprún, de Francesc Pujols a Montserrat Roig, d’Armand Obiols a Joan de Sagarra, van ser moltes les persones que van deixar per escrit l’impacte que els havia produït conèixer o llegir un home d’una personalitat tan imponent i carismàtica. Les cartes aplegades en aquest volum, escrites al llarg de prop de setanta anys, donen al lector l’oportunitat de retrobar la veu inconfusible de Xammar—com a corresponsal a Berlín durant l’adveniment del nazisme, diplomàtic durant la Guerra Civil o traductor errant a l’exili—i de gaudir així de la sagacitat, la franquesa i la desimboltura amb què observava el món.

A Joan Estelrich, Berlín 28 agost 1923

Hem deliberat amb en Pla i aquesta carta l’escric en nom d’ell i meu. A nosaltres, ens convé que de l’edició de les nostres obres completes sobre Rússia en surti la quantitat de 1000 pessetes, que és el que necessitem de més del que ja tenim perquè el viatge, fet amb el màxim d’estalvi, sigui econòmicament possible. Com a material, tindreu a la vostra disposició els articles meus i d’en Pla i les traduccions d’altres articles que puguem escriure en altres periòdics de llengües estranyes. Del que escriurem, afegint-hi si convé quelcom, creiem que en podrien sortir fins a tres volums dels vostres.            

Estaríem també disposats, si el projecte us semblés interessant, a recollir una bona col·lecció de fotografies a fi de que poguéssiu fer una obra il·lustrada sobre la Rússia contemporània; moltes vegades aquesta mena d’obres han resultat a casa nostra un negoci. 

A Salvador de Madariaga, París 15 març 1948

No, querido Madariaga. Cataluña no le plantea a España un problema regionalista—ningún problema regionalista vale la pena de ser planteado a mi modo de ver. Cataluña no es una región como el Yorkshire, Cornwall o el Ulster. Cataluña es una nación como Escocia o Gales. Lo que se trataría de saber, y de esto cada día estoy menos seguro—es mi crisis intelectual y sentimental, en la medida que yo soy hombre capaz de sufrir crisis de esta clase—, es si las naciones que se encuentran en la situación de Escocia, Gales—o Cataluña—tienen derecho a plantear problemas nacionalistas, sobre todo cuando el que pudiéramos llamar comportamiento nacional de sus habitantes deja tanto que desear como en mi dulce país. En fin… Si la próxima vez que venga usted a París tiene usted la buena idea de invitarme a comer, y la suerte de dar conmigo, platicaremos sobre este interesante tema.

A  Ferran Cuito, Nova York 1 gener 1951

Us veig inexplicablement preocupat pel que les Nacions Unides i els Estats Units, dos noms per una mateixa cosa (i que per molts anys ho puguem dir), han fet o pensen fer respecte a Espanya. Us ho diré en anglès que fa més bonic: I am not interested in Franco. D’una cosa estic segur i amb això en tinc prou: res del que fan o facin els Estats Units no és ni serà per «franquisme», fenomen incompatible amb l’aire mateix que aquest país respira. A la seva manera, que no vol dir que sigui sempre necessàriament bona, els Estats Units fan la seva política. No convé destorbar-los perquè tenen molta feina i de molt mal fer. Em satisfà molt pensar, això sí, que la tercera guerra mundial, car tercera guerra mundial hi haurà, la guanyaran com van guanyar la segona i la primera. Desitjo, naturalment, que sigui com més tard millor. Però no dubteu pas que, d’ara endavant, viurem al dia, i que, si la guerra no esclata abans per acte deliberat dels russos, esdevindrà de totes maneres inevitable quan la mobilització militar i industrial d’aquest país assoleixi el punt òptim, és a dir, hagi imposat als ciutadans el sacrifici i l’esforç màxim que puguin, materialment i moralment, suportar.

A Armand Obiols i Mercè Rodoreda, Illinois 21 abril 1955

No oblideu tampoc que el dia 19 de juny és el dia del match Suïssa-Espanya. Opino que ni vós ni la Mercè no hi podeu mancar. Jo vaig deixar encarregat a García Gil que em comprés una entrada. Però García Gil se’n va de vacances pel maig i no tinc gaire confiança de que la cosa vagi bé. Potser seria millor que parléssiu amb Sánchez—gran especialista de coses de foot-ball—i que ell s’encarregués de comprar les tres entrades, de la Mercè, vostra i meva. Naturalment, tribunes, tan endavant com sigui possible i ja no cal dir que la Mercè i vós sou els meus convidats. Una vedella val una pilota. Si aquest arrangementus va bé, un cop us hagueu assegurat de que Sánchez pot obtenir les entrades, digueu a García Gil que no es preocupi del meu encàrrec perquè s’han pres altres disposicions. Ocupeu-vos d’aquest afer amb tot l’interès propi del cas. I digueu-me el resultat de les vostres gestions a: México d. f.Hotel de Genève.