"A la vida és possible ser fumador sense la necessitat de ser poeta, però en canvi és impossible ser poeta sense ser un bon fumador". Quan Thomas de Quincey va fer aquesta afirmació, hiperbòlica però fonamentada, poc s'imaginava l'autor de les Confessions d'un fumador d'opi que un segle i mig després de la seva mort arribaria una pandèmia mundial capaç d'empényer a prohibir a tot l'estat espanyol fumar a l'espai públic per tal d'evitar contagis i preservar la salut dels fumadors passius. Sumant la tesi de les autoritats espanyoles i la de l'escriptor anglès, doncs, que fumis i no escriguis poesia és una possibilitat tan lògica com que sense tabac desapareixi per sempre més bona part de la poesia, però si estàs llegint aquest article et diré una cosa esperançadora i que no saps: pot ser que tu, igual que jo, tampoc siguis poeta, però és altament probable que facis poesia passiva.

Josep Pla tabac

Josep Pla, gran poeta passiu de la descripció, va escriure la seva millor frase sobre el tabac sense haver-la escrit mai. "Fumo per trobar l'adjectiu correcte", va dir en una mítica entrevista amb Joaquín Soler Serrano a TVE. (Viquipèdia)

Ja va dir Josep Pla que “al nostre país s’hi canta més que no pas s’hi descriu”, per tant sabem sobradament que som una terra que ha viscut, viu i viurà sempre aferrada a la pulsió permanent de la poesia, però la realitat és que només 1 de cada 10.000 catalans és oficialment poeta i, segons les dades, per desgràcia només 6 de cada 1.000 catalans compren llibres de poesia. Per tant, és altament probable que tu tampoc no tinguis una obra poètica publicada, amb el seu llibre editat, el seu ISBN, les seves presentacions amb la platea plena d’amics i les seves ressenyes que faran més soroll a la reduïda capelleta poètica de Twitter que enlloc més. Però això, en realitat, tant hi fa, ja que mentre a Catalunya hi hagi un sol poeta oficial -i en tenim uns quants, per sort, siguin o no siguin fumadors-, la gent del seu voltant com tu i com jo, potser sense saber-ho, seguirem sent poetes passius impregnats per la poesia d'algú altre, ja que el millor d'haver d'assumir que és possible ser fumador sense fumar és, sens dubte, poder comprendre que es pot ser poeta sense escriure llibres de poesia.

Els artistes sense obra també són artistes

La pregunta no és si ets poeta, sinó què vol dir ser poeta. És més poeta qui publica un llibre amb una tirada de 300 exemplars que, en canvi, l’escriptor aficionat que publica versos en un perfil poètic d’Instagram amb més de 20.000 seguidors? Quin dels dos és més poeta, doncs: el que ha passat el filtre d'un editor o el que té l'aprovació popular de milers de "likes"? Té algun sentit, en definitiva, en plena era líquida i tàctil del segle XXI, seguir etiquetant als artistes depenent de si la seva és una obra física i encaixonada segons els paràmetres del segle XX? Pensava tot això ahir, justament pocs dies després de llegir Artistas sin obra (Acantilado, 2014), un meravellós assaig de Jean-Yves Jouannais publicat l’any 1997 i que recull la trajectòria de desenes d’artistes passius amb obra inexistent -la majoria d'ells, grans fumadors-, inacabada o virtual i que, per desgràcia, han quedat als marges de la literatura.

En el pròleg, a càrrec d’Enrique Vila-Matas, l’escriptor barceloní afirma no només que el llibre va servir-li de motivació per escriure el seu cèlebre Bartleby y compañía (Anagrama, 2001), sinó que li va causar un impacte meravellós perquè ell, de jove, també havia volgut ser un artista sense obra, és a dir, algú capaç de crear sense publicar, o fer com Pepín Bello: crear per despertar la ment dels creadors que publiquen. Feliçment per a molts, Vila-Matas ha estat un autor publicat i, per tant, a l’abast de tots els lectors que vulguin llegir-lo, però la història de la literatura també és la dels seus marges, és a dir, la dels escriptors sense obra publicada però transmesa d’alguna altra forma: mitjançant telegrames, articles, cartes privades, manifestos o, senzillament, influenciant altres artistes a partir de la conversa. Així que si tu no ets poeta però t’hi consideres, no pateixis, perquè a Félicien Marboeuf, Arthur Cravan o Jacques Vaché tampoc els va considerar mai ningú “escriptors”, però tanmateix fins i tot la Viquipèdia els recorda com a creadors imprescindibles per comprendre l’art i la literatura del segle passat.

Pepin Bello residencia archivo

Pepín Bello, en una foto a la Residencia de Estudiantes de Madrid, va ser considerat per a tots els seus companys (Buñuel, Dalí, Lorca, etc) el més intel·ligent i creatiu artista de la seva generació, però mai no va publicar cap obra. Va morir amb més de cent anys després de ser fidel, cada dia, al seu whisky i el seu puro després de dinar. (Archivo de la Residencia de Estudiantes)

La meca de la poesia europea

Arran de la publicació del llibre de Jouannais, fa més de vint anys, no només Vila-Matas va quedar meravellat per les històries de tantíssims artistes sense obra, sinó que molts poetes passius sense obra –com tu i com jo-, la majoria d'ells grans fumadors, també van comprendre que quan Francisco Umbral deia que "me he fumado un Ducados y me he quedado más a gusto que si hubiera escrito un soneto con endecasílabos" no deia pas cap beneiteria: és a dir, que l'obra poètica d'un poeta pot existir sense la necessitat que cap llibre a les lleixes d'alguna llibreria ho certifiqui. Tant és així, doncs, que l’any 2005 una sèrie d’artistes sense obra van crear la Fraternité Mondiale des Poètes Sans Oeuvres, una mena de societat secreta i que en el seu manifest es considerava a si mateixa “improbable”. Des d’aleshores, diu la llegenda que cada any envien una carta a casa d’algun poeta sense obra –sí, com tu o com jo- en la qual se li notifica que ha resultat finalista del Premi Invisible en reconeixement a la seva frustrant i vulgar obra poètica sense forma.

Desconec si existeix la “improbable” societat secreta i el més que “improbable” premi, però sé que qui escriu aquestes línies va rebre fa més o menys un any una carta molt especial. La lletra estava escrita en francès, la firmava la F.M.P.S.O. i se m’informava que a principis d’octubre es faria l’entrega del Premi Invisibible 2019, motiu pel qual se’m convocava a la ciutat occitana d'Avinyó, concretament a la porta del convent de Santa Clara: allà on Petrarca va conèixer, diuen, Laura. Com que creure’s un poeta sense obra és sinònim d’oblidar-se que els teus amics són molt originals, t’estimen molt i saben com fer-te caure de quatre potes en una trampa, vaig enfilar autopista amunt i vaig arribar a l’antiga ciutat papal, on s’estava celebrant el cèlebre Festival d’Avinyó. De camí cap el convent, però, caminant entre la multitud pels carrerons del barri vell, vaig topar-me amb un altre concurs encara més original que el meu improbable reconeixement poètic: a la Rue Petite Calade un reduït grup de gent donava un premi a la persona capaç de fumar-se un cigarro fent el màxim nombre de calades.

Pont Avinyo

La bella ciutat d'Avinyó, amb el seu pont sobre el riu Garona i el Palau dels Papes al fons. És en aquesta ciutat on el 6 d'abril de 1327, un Divendres Sant, Petrarca va conèixer Laura de Noves i la resta, mai millor dit, ja és pura literatura. (Pinterest)

El concurs més poètic del món

Guanyar prestigi com a mestre fumador, fins i tot abans que fumar tabac fos una cosa prohibida com ho és avui, m'era encara més suculent que fer-ho com a poeta sense obra, per tant vaig decidir presentar-m'hi i, davant la sorpresa general, vaig guanyar el concurs després d'haver-me fumat un cigarro amb 67 petites calades. Entre els assistents, la majoria dels quals feien cara de poetes passius –que és la cara que fas tu-, un veterà participant asturià que feia anys que vivia a Berlín i que va confessar-me haver-li regalat desenes de versos a Nacho Vegas en nits inacabables de tabac, whisky i altres substàncies il·legals a Gijón, va explicar-me en què consistia el premi: tenia dret a conèixer i donar la mà a tots els estanquers de la ciutat, a part de la més que probable opció que totes les persones solteres d'Avinyó tinguessin aquella nit ganes de saber de mi, de conèixer el meu noble art amb la cigarreta i, sobretot, de preguntar-me què significava per a mi la vida a base de petites calades. "Cada calada és com un vers", els hi hauria respost cada cop que m'ho preguntessin. En acabar el concurs, dit i fet, se’m va fer entrega d'un diploma en el qual se m'acreditava el permís per fumar a tots els locals i establiments de la ciutat durant 60 minuts. A tots, excepte a un: el convent de Santa Clara.

Va ser aleshores, arribant allà per assistir a l’entrega del Premi Invisible, quan l’impediment de fumar va fer-me comprendre que d'una dosi, en realitat, el que més dol és la seva absència. En adonar-me, gairebé sense voler-ho vaig escriure un poema –el primer de la meva vida- i el vaig regalar a una noia que passava per allà i que potser es deia Laura. Però segurament no s’ho deia, com tampoc existia físicament l’obra de cap dels artistes que poblen Artistas sin obra i com tampoc existia, evidentment, el Premi Invisible que s’havien inventat els meus amics, per això vaig agafar la carta de la improbable Fraternité Mondiale des Poètes Sans Oeuvres escrita amb un francès de Google translator, vaig cremar-la i, de sobte, tot es va convertir en fum, com el del tabac que ja no es podrà fumar en llibertat o com el de l'enèsima cortina dels responsables polítics per tal d'assenyalar nous culpables en una crisi sanitària del coronavirus que no han sabut assumir. La carta va cremar sota el cel d'Avinyó i el seu fum, blanc i dens, va esvair-se a poc a poc, igual que allò que ja no hi és però preval. Com el poema que tu i jo, i tants més, hem escrit alguna vegada, potser fins i tot sense haver-lo escrit mai.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat