L'actriu Carlota Olcina i Luarna (Sabadell, 1983) és un dels rostres més coneguts del món artístic català. Després de ser present a les sobretaules catalanes amb El cor de la ciutat, on interpretava la inoblidable Núria, Olcina va fer el salt a Madrid on va repetir experiència amb Amar en tiempos revueltos. Ara, tot just després de ser mare ha tornat al teatre per interpretar L'habitació del costat (The vibrator play), una sàtira victoriana al voltant del desig femení, dirigida per Julio Manrique, cridada a ser una de les obres de la temporada. La visitem a La Villarroel poc abans de començar l'obra per parlar-ne.

Carlota Olcina Actriu - Sergi Alcazar

Incendios va ser la teva darrera incursió a l'escenari teatral. Tenies "mono" de teatre?

Vaig acabar la gira d'Incendios el juny de 2017 i en aquest temps he estat embarassada i he tingut un fill que ara té 9 mesos. Per Nadal de l'any passat vaig participar en un homenatge al Giorgio Strelher, que vaig fer embarassadíssima de 7 mesos llargs, amb el Pol López. Era una setmana de lectures en què vam participar el Mario Gas, la Marisa Paredes, la Carme Elías, el Pol i jo.

Tenies ganes de tornar al teatre?

Moltes!

N'has fet molt de teatre, oi?

Des dels 14 anys, quan vaig participar en la primera obra infantil.

Com vas començar?

De molt joveneta vaig anar a l'Escola Memory de Barcelona i allà vaig participar en uns Pastorets amb l'Albert Ribalta, el Manel Sans i l'Oriol Tarason, al Jove Teatre Regina. Després, la primera audició va ser al Teatre Nacional, que em van agafar per fer la Bernadeta Xoc de la Marga Puyo. Al Nacional hi vaig fer Terra Baixa, Dissabte, diumenge i dilluns, Panorama des del pont... unes quantes!

Tu ets de les que des de petites vas dir que volies ser actriu?

Quan ets tan petit no pots posar paraules al que sents que t'està passant. No hi poses etiquetes. Jo no sabia què era aquella passió que tenia i aquesta necessitat d'expressar-me, que anava molt lligada a la meva manera de ser, de jugar, de tenir amics invisibles, de recrear situacions, amb mil personatges... Tot era d'una manera molt intuïtiva i inconscient, sense saber en què consistia l'ofici de d'actriu, que amb el temps he après i he decidit que volia ser.

Quan ets tan petit no pots posar paraules al que sents que t'està passant. No hi poses etiquetes. Jo no sabia què era aquella passió que tenia i aquesta necessitat d'expressar-me

Carlota Olcina Actriu - Sergi Alcazar

Vas començar molt jove i els que som de la teva edat hem crescut amb tu a la televisió i al teatre. Especialment pels teus papers a sèries com El cor de la ciutat...

Absolutament. El cor de la ciutat van ser molts anys i vaig créixer fent-la. Abans havia fet Laura i Laberint d'ombres, però era el primer paper protagonista en una sèrie que va durar 6 anys. Sempre dic que la meva vida i la meva carrera han anat molt de la mà.

Hem anat veient la teva evolució: La Carlota de 17 anys, de 25, de 30...

I ara, la Carlota mare. Aquesta és la primera obra que faig sent mare. Cada obra te'n recordes del moment que la vas fer, i cadascuna em recorda a un fet, com quan em vaig independitzar a Madrid...

Darrerament has treballat força a Madrid...

He combinat molt Madrid i Barcelona, però havia estat vivint uns quants anys a Madrid.

Allà quan et van conèixer també vas deixar per a la posteritat personatges mítics, com la Teresa, una dona que vivia un amor apassionat amb una altra dona, a Amar en tiempos revueltos...

Realment Amar van ser tres o quatre anys molt especials. Després vaig fer Los misterios de Laura, Gran Reserva. El origen, i molt de teatre: vaig estar fent Romeu i Julieta, amb la Carme Portaceli fent Nuestra clase, i Incendios, a l'Abadía.

Catalunya és una gran exportadora d'actors, encara?

Hi ha molt bona pedrera a Catalunya, molt bons actors.

A què es deu?

Penso que és una manera de treballar. No m'agrada generalitzar, però crec que ens prenem la feina seriosament, som exigents, rigorosos, i, parlant per mi, penso que és aquest amor, aquesta passió i aquesta serietat davant de la professió.

Com portes fenòmens com Merlí, que ja és un fenomen global?

M'encanta que un producte d'aquí pugui ser vist arreu, perquè és una forma d'intercanvi cultural molt important. Que una cosa que es fa a Catalunya tingui tan bona rebuda arreu del món amb tan bona rebuda... tant de bo passés més sovint!

T'escriuen de molt lluny?

Per les xarxes m'escriuen de molts països diferents, especialment argentins que estan molt enganxats a la sèrie.

Si vas a Buenos Aires hauràs de vigilar!

A la meva parella, que és guia turístic, li pregunten per l'escola on es va rodar, i pels personatges de la sèrie. Realment allà és un autèntic fenomen.

Sembla que ha de ser una sèrie molt idiosincràtica de Catalunya i en canvi, ha tingut una vida molt llarga fora d'aquí...

Parla d'emocions, del que ens passa a tots nosaltres, dels joves, i tot això és universal... I es tracta tan bé que entenc perfectament que hagi funcionat tan bé. I tot amb el fil argumental de la filosofia, que enllaça tots els temes. No hi ha res millor que la filosofia per a fer-nos pensar, qüestionar, reflexionar, i ho està fent amb una sèrie per a tots els públics i en prime time.

També vas participar en una sèrie també important de TV3, Nit i Dia, que potser no ha estat un fenomen com Merlí, però que ha trencat motlles...

Era una aposta molt interessant: la qualitat d'imatge, de la posada en escena, i tot era diferent, arriscat, innovador. Vaig estar molt contenta de poder participar-hi amb un personatge tan diferent: una dona tan continguda i misteriosa.

M'encanta que un producte d'aquí com és Merlí pugui ser vist arreu, perquè és una forma d'intercanvi cultural molt important

Carlota Olcina Actriu - Sergi Alcazar

Entrem a L'habitació del costat: L'obra desperta grans rialles parlant de temes molt seriosos...

No hi ha millor manera de parlar de temes seriosos que rient... Aquesta obra és molt original, i per això ens agrada tant als que la fem, l'autora té una manera molt particular d'explicar-la. És una mescla molt poderosa: podem dir que és un vodevil poètic, té drama, té humor i comèdia molt subtil, i tot això la fa especial. I, com tu dius, està parlant de temes tan seriosos com la maternitat, el racisme, la sexualitat, el desig femení, una relació de redescobriment amb la parella, el món de les dides...

El vodevil és evident: els personatges entren i surten de les habitacions...

Vodevil poètic, en diem. Els personatges parlen amb una poesia d'una bellesa molt bonica.

Com tu deies, hi ha temes, com la sexualitat femenina, molt presents a l'obra. El punt de partida és un doctor que tracta la histèria, una malaltia que avui no es considera com a tal i que es creia que provenia de la frustració sexual de les dones, que es tractava d'una manera molt clínica...

El 1860, una de quatre dones de classe alta estava diagnosticada d'histèria -un terme que prové de la paraula úter en grec- i per curar-la s'havien d'aplicar massatges vulvars per desinflamar el que consideraven acumulacions dels fluids de l'úter. Com que aquest tractament provocada tendinitis, va aparèixer el vibrador.

Però, no es parlava d'orgasme i aquest s'aconseguia com a tractament mèdic...

En aquell moment en deien de paroxisme, però es tractava d'orgasmes.

Tractar-ho d'aquesta manera era una forma de no entrar a les causes profundes del que els passava a les dones, suposo...

Exacte, les dones no tenien una sexualitat pròpia, no tenien plaer. Això és molt greu!

És una obra feminista?

En tant que parla de les dones i el que han patit, sí. I en tant que són les dones les que exposen els seus casos, les seves necessitats, els seus desitjos, les seves fortaleses i els seus poders, també.

Hi ha una contraposició interessant entre ciència i passió, entre el doctor Givings i la seva dona, Catherine, que el sacseja i el fa veure que hi ha més coses que la seva feina...

Ell està absolutament obsessionat amb la ciència, la seva feina i el progrés tecnològic, i no veu que al seu costat hi ha la seva dona. La Catherine Givings és pura emoció, en aquella era de l'electricitat, ella és una dona elèctrica, plena de vida, amb una gran intensitat, enamorada de la bellesa, una criatura romàntica, i al seu costat hi té una persona que és l'antítesi de tot això. No vol dir que no pugui passar, però es necessiten donar diferents coses. Ella el sacseja amb la seva emoció per trencar-lo i evolucionar junts per salvar la seva relació.

Ara que dius la paraula evolució, com ho fa el teu personatge?

La Sarah Ruhl li interessa un teatre de la transformació, no del conflicte, i tots els personatges pateixen una transformació que els acaba fent diferents de com entren. La Catherine és el personatge més evident d'aquesta transformació, tot i que des del principi té ganes de treure's la cotilla i per l'època era transgressora, ella s'allibera i inclús té la capacitat de transformar el seu marit. Ella acaba sent una dona empoderada i amb força. M'agrada molt aquesta aposta de Sarah Ruhl pel teatre de transformació, i espero que també transformi el públic.

Les rialles del públic també deuen canviar al llarg de l'obra...

Sarah Ruhl parla de moltes coses, de sexualitat, plaer, progrés, etc. però també de com una parella es pot retrobar després d'haver tingut un fill i després de molts anys de matrimoni. Ens fa anar molt enrere per plantejar idees ben vàlides per avui.

Què hi ha aportat la teva experiència com a mare primerenca a l'obra?

Inevitablement, quan ho vius en primera persona i tens l'experiència tant a flor de pell, tot va de la mà. No has de fer grans recerques, perquè ho estàs vivint. La diferència és que ella té problemes per alletar la seva filla i jo avui dia estic alletant encara la meva criatura. Que bé poder fer aquesta obra en aquest moment!

És casual o va ser determinant per donar-te el paper?

El Julio me'l va proposar que estava embarassada, i va ser una alegria enorme.

Així no va ser casual...

Exacte, ell devia veure aquesta possibilitat, i crec que ha anat molt bé perquè estàs molt connectada amb la maternitat, amb l'amor cap a un fill, amb les famoses hormones, que són allà i que cal escoltar.

La Catherine Givings és pura emoció, en aquella era de l'electricitat, ella és una dona elèctrica, plena de vida, amb una gran intensitat, enamorada de la bellesa, una criatura romàntica

Carlota Olcina Actriu - Sergi Alcazar

Per cert, com ha estat l'experiència de ser dirigida pel Julio Manrique?

Meravellós! En tenia moltes ganes.

Era la primera vegada?

Com a director, sí. Com a actor havíem treballat a Terra Baixa i a la tv-movie de la Sílvia Quer, Valèria, fa molts anys, potser 18. M'interessa molt com a director, la seva forma de treballar, i tenia moltes ganes de treballar amb ell. M'he adonat del seu entusiasme, de la seva passió, del seu rigor, de la seva exigència, i tot això ressona molt en mi. És una manera molt semblant a la que jo tinc de treballar.

Ell descriu l'obra com un conte de fades victorià. Què et sembla?

Jo el que veig molt és la màgia. La Sarah Ruhl ho deixa molt clar al text. Vol ser una obra lluminosa, màgica, lleugera com una dansa, que no pesi, que faci que et deixis il·luminar.

La llum i l'electricitat té molt a veure en la trama...

Penso que a dalt i a baix de l'escenari hi ha molt bona feina. El Jaume Ventura ha fet un treball deliciós i delicat amb la il·luminació. De la mateixa manera que l'Alejandro Andújar a l'escenografia i vestuari, el Damien Banzin en el so i el Carles Pedragosa amb la música. Tot està cosit i acabat d'una manera molt ben rodona.

En contrast amb la llum, el vestuari és molt fosc...

És una proposta del Julio i l'Andújar, potser per a fer una mica de clarobscur i que, després, la llum sigui més llum.

Un dels temes dels quals parla l'obra és el paper de les dides, que alletaven els fills de les dones que no podien alletar.

En aquest cas, apareix la dida negra, que interpreta l'Adeline Flaun, de la qual la Catherine no en vol saber res -hi ha un racisme molt evident- i, després, li dona les gràcies per haver nodrit la seva criatura.

Justament volia parlar d'aquest racisme que expressa el teu personatge, que impacta molt, perquè quan apareix aquesta cara fosca ja hi has connectat i et provoca neguit...

No ens agrada, efectivament, però és interessant que la Sarah Ruhl no tingui pudor en posar-ho sobre la taula. I és bonic que després el personatge es transformi del prejudici d'inici, és a dir, com ens equivoquem, i després reconegui que aquella dona ha estat la seva salvació. Directament.

I com la dida és capaç de verbalitzar tot el que tenia dins...

El personatge de l'Adeline em fascina, per tota la càrrega històrica que porta a sobre. És la Història! L'Elisabeth té un contingut dramàtic, una evolució, que em sembla fascinant.

Ara que es parla dels papers dels actors racialitzats, aquí no es tracta d'un personatge menor...

I que l'Adeline Flaun el fa meravellosament bé, amb tota la seva ànima.

Com ha estat retrobar-te amb un actor tan aclamat com Pol López?

Havíem treballat junts a Romeu i Julieta, i ens coneixem molt. Som una companyia que ens ho passem molt bé. I això és molt important, estem molt units, i ho ha fet tot fàcil. El capità del vaixell tenia molt clar cap a on ens havia de conduir. Estem molt contents.

Transmeteu l'alegria...

Estem molt units, som alegre, tenim ganes d'explicar aquesta història i entregar-la al públic.

La música és molt important a l'obra?

La música de Carles Pedragosa, amb Xavi Ricart al piano, és un personatge més que et marca el misteri, la comèdia, que et parla, que posa el ritme... molt present. Com dèiem, a banda de ser una comèdia lleugera i màgica, tinc la sensació que els personatges anem ballant. I què necessites per ballar? Música.

L'obra té final feliç?

És un spoiler, oi? Jo crec que fa honor a la paraula transformació i al fet de transformar-se com a ésser humans i anar cap a un altre estadi.

La Sarah Ruhl ho deixa molt clar al text. Vol ser una obra lluminosa, màgica, lleugera com una dansa, que no pesi, que faci que et deixis il·luminar

Carlota Olcina Actriu - Sergi Alcazar