La renovació fotògrafica espanyola dels anys 50 no va venir de Madrid, ni molt menys de Barcelona, sinó d'una de les províncies més endarrerides econòmicament i social, Almeria. I és que és que entre el 1956 i el 1963, l'Agrupación Fotográfica de Almería (AFAL) va ser el grup fotogràfic més influent de l'estat, portagonista de la irrupció de nous llenguatges i noves formes de mirar, amb connexió amb els grans fotògrafs de Barcelona –Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Joan Colom, Ramon Masats o Ramon Terré– i de Madrid –Gabriel CualladóPaco Gómez, entre d'altres. Presidida per José María Artero, el seu secretari era Carlos Pérez Siquier, l'autèntic catalitzador del grup i a qui la Fundació Mapfre dedica una gran exposició retrospectiva a la seva seu de la Casa Garriga Nogués. L'última mostra que es podrà veure aquí abans del trasllat a la nova seu, a l'annex de la Torre Mapfre que fins fa poc ocupava l'Institut Municipal d'Hisenda, i que es convertirà en un centre dedicat íntegrament a la fotografia.

Nascut l'any 1930 a Almería, Carlos Pérez Siquier hi ha viscut tota la vida i hi ha desenvolupat la seva llarga carrera. Una llarga trajectòria que ara es mostra a les sales de la Fundació Mapfre, en una retrospectiva que comença als anys 50, quan treballant en un banc aprofita estones lliures per fotografiar el barri marginal de La Chanca, fins a les que continua fent amb 90 anys i on es podran veure més de 170 fotografies.

La Chanca, Almería, 1960 © Carlos Pérez Siquier

La Chanca, Almería, 1960 © Carlos Pérez Siquier

Una mirada neorealista que evoluciona cap al color

Influenciat per l'afició paterna a la fotografia, Pérez Siquier –Premi Nacional de Fotografia l'any 2003–, va bolcar la seva mirada humanista en els homes i dones, nens i nenes del barri de La Chanca, un barri de coves i petites construccions encalades nascudes a la falda de l'Alcassaba d'Almeria que conserva l'essència del raval musulmà, on es viu en unes condicions molt humils i precàries, tal com va denunciar Juan Goytisolo. Però, Pérez Siquier no s'hi aproxima amb una voluntat de denúncia social explícita, sinó que aconsegueix la confiança dels seus habitants –que el prenien per estranger, però que aviat el van considerar part del paisatge– per retratar-los en la seva dignitat en unes fotografies que beuen de les poètiques renovadores de la fotografia i el cinema neorealista, on les masses urbanes i els nous "actors naturals" protagonitzen la recerca d'una nova veritat. Una autenticitat humana que Pérez Siquier troba, per exemple, en La niña blanca, una de les seves imatges més icòniques. 

La Chanca, Almería, 1957  © Carlos Pérez Siquier

La Chanca, Almería, 1957  © Carlos Pérez Siquier

Pérez Siquier, però, no es va situar còmodament en un estil que dominava sinó que va apostar pel color en un moment en que aquest era considerat com a propi de la publicitat, la moda i els fotoperiodisme. Amb la seva aposta pel color, el fotògraf andalús fuig d'una mirada miserablista de La Chanca i fa esclatar en un univers de colors, entre pop i sensuals, aquest barri popular. L'aposta pel color també està relacionada amb els nous aires que es respiren a les comarques d'Almeria, on el turisme estranger comença a canviar l'estat de coses ancestrals i els paisatges propis d'aquesta zona.

La Chanca, Almería, 1965  © Carlos Pérez Siquier

La Chanca, Almería, 1965. © Carlos Pérez Siquier 

 

Aquest irrupció del turisme té dues conseqüències. Per una banda, la intervenció municipal arrasa en bona part els infrahabitates de La Chanca –amb la qual cosa es posen al descobert  estructures que serveixen a Siquier per tancar la seva sèrie sobre el barri amb les fotografies de parets i murs escrostonats, Informalismos (1965), un dels seus treballs més abstractes, emparentat amb Aaron Siskind, Brassaï, Willem Kooning o Antoni Tàpies– i, en paral·lel, el Ministeri d'Informació i Turisme contracta el fotògraf per obtenir imatges destinades a la promoció del litoral espanyol. Això permet a Pérez Siquier passejar-se amunt i avall de la costa caçant, amb la seva mirada més irònica, escenes de sol i platja, cossos i personatges als quals s'aproxima gairebé com un voyeur camuflat entre les onades de visitants que transformen per sempre el paisatge autòcton, i que seran el precedent dels treballs coloristes i sarcàstics del britànic Martin Parr. 

Marbella, 1974 © Carlos Pérez Siquier

Marbella, 1974 © Carlos Pérez Siquier

L'exposició, que ocupa les sales de baix i de dalt de la Casa Garriga Nogués també permet endinsar-se en els treballs que Pérez Siquier ha desenvolupat els últims 40 anys, com Trampas para incautos (1980-2001), en que aprofundeix en el nou paisatge del turisme, amb hiperrealisme sobresaturat enfrontat al kitsch quotidià, Encuentros (1991-2002), on sobta per la modernitat de convertir elements quotidians en imatges duradores, i La Briseña (2015-2017), el seu darrer i íntim treball de maduresa. 

Marbella, 1983  © Carlos Pérez Siquier

Marbella, 1983  © Carlos Pérez Siquier