Carlos Marqués-Marcet va reflectir l’experiència de viure lluny de la teva parella i comunicar-se per Skype al seu primer film, 10.000 KM (2014), amb el que va triomfar al festival de Màlaga, va guanyar el premi al director novell als Goya i al millor actor i actriu al festival de cine i música independent SXSW d’Austin, Texas. Amb el protagonista masculí d’aquell film, David Verdaguer, i la parella d’aquest a la vida real, l’actriu Maria Rodríguez Soto, el director ha fet una estimable peça que torna a enderrocar la barrera, cada cop més fina i menys important, entre ficció i documental, entre representació i veritat. Els dies que vindran (guardonada de nou a Màlaga com millor film, director i actriu) és la crònica de l’embaràs real de la parella, dels dubtes, conflictes i crisis que comporta, de la maternitat i la paternitat, de l’evolució d’una vida dins del cos de la mare, construïda a partir de la imaginació de la ficció i de com evolucionava la mateixa gestació. Un film assajat i alhora improvisat. Una experiència única. Entremig, Marqués-Marcet va rodar amb Verdaguer mateix, Natalia Tena –la seva parella a 10.000 KM– i Oona Chaplin Tierra firme (2017), la història d’una dona, la seva companya sentimental i l’amic d’aquesta, convertit en donant quan el rellotge biològic de la primera està a punt de posar fi al seu desig de ser mare. Una filmografia molt coherent sobre la parella, la maternitat i els problemes de tota convivència. 

Carles Marqués-Marquet/ACN

Quan saps que la Maria i en David esperen un fill, ja et venen imatges del que vols fer? Com funciona aquest procés?

El primer és el desig de fer una pel·lícula, el procés de fer-la amb temps, tant temps per rodar com temps per desenvolupar-ho. La idea de filmar una panxa com creix, que és un veritable misteri. Sols amb això ja tenia una pel·lícula al cap. I m'excitava molt començar a fer una pel·lícula sense saber ben bé on anava.

Com és el procediment de dramatització en un film d'aquestes característiques? El guió crea les situacions o són les situacions les que creen el guió?

Més aviat les situacions creen el guió. Primer era construir els personatges, una història entre ells que ens dónes les claus. Durant el procés passen algunes coses de les quals no ets conscient i, a mesura que avançar, saps que està passant. Estàvem fent els assajos i encara no tenia la primera escena. Jo proposava situacions i a veure com sortien. Teníem temps. Teníem la casa on rodaven i als dos actors. Aleshores vam tenir la idea que, a diferència del que els hi va passar a la Maria i en David a la vida real, ella queda embarassada per accident. Això marca el desenvolupament del conflicte. Si no hi ha un conflicte intern, hauria quedat molt teòric. A partir d'aquí anem plantejant situacions. Els hi proposo, fem assajos, construïm el guió i un cop al mes rodem durant quatre dies. Quan faltaven dos mesos pel part vam donar forma definitiva al guió. Coral Cruz, guionista amb Clara Roquer i jo mateix, va materialitzar la idea d'una parella que ha d'aprendre a què ara seran tres i entendre l'experiència de l'altre.

Era doncs un guió molt obert...

El vam planificar els dos últims mesos, però sempre va ser un guió molt obert. Aleshores vam reescriure la primera escena. L'estructura seria més o menys clàssica, en tres actes, però de forma subtil. El procés era particular: assajos, escriptura, rodatge, escriptura de nou, muntatge. El muntatge fou una eina per filtrar. A poc a poc anava refinant, trobant aquelles emociones que són difícils d'expressar.

El treball amb els actors esdevé més fonamental que mai...

La interpretació és concentració i especificitat. L'específic és el que no et fa anar als llocs comuns, sinó trobar una cosa, una sensació, que sols passar en aquell moment. En David venia molt cansat del nostre film anterior, Tierra firme, que encara estava muntant. La Maria tenia moltes ganes de treballar junts de nou, havíem fet un film per televisió, 13 dies d'octubre. Estava embarassada però volia seguir treballant, que és un dels aspectes que a la pel·lícula desencadena un dels conflictes principals.

La Maria Rodríguez estava embarassada però volia seguir treballant, que és un dels aspectes que a la pel·lícula desencadena un dels conflictes principals.

Els dies que vindràn   ACN

Hi ha un element molt important a la pel·lícula, la cinta de vídeo filmada per un amic dels pares de la Maria que registra el seu naixement. Com i quan ho incorpores?

Als set o vuit mesos d'embaràs, la Maria em diu que hi ha aquesta cinta. Veient-la vaig entendre la pel·lícula que anava fent. És un vídeo d'una hora, gravat en diferents formats. Vaig pensar que si era capaç de fer-ho amb la mateixa dedicació, amb la posició correcta de la càmera en cada moment, aleshores des de la ficció, des del joc, podria arribar a copsar la intimitat que aquest senyor havia aconseguit amb una gravació domèstica i amateur.

En aquest sentit, hi ha al teu film una escena impressionant, quan ella veu aquesta cinta sobre el seu propi naixement.

La veu quan ja havia parit. El record del seu propi part era molt recent i s'enfronta al part de la seva mare, quan ella mateixa va néixer. Vam fer una presa única de cinquanta minuts, movent la càmera mentre ella veu la gravació. Cinquanta minuts és el que dura el vídeo.

Inclous aleshores una escena amb la família de la Maria.

Sí. Els no actors, generalment, improvisen molt bé, com ho fa el pare, o s'aprenen un text de manera neutra, com fa el germà. La mare d'ella podia fer, i fa, les dues coses.

Un dels conflictes que apareix al film és quan ell accepta la feina diguem més burgesa al bufet del seu tiet, una cosa que ella li recrimina.

Volia expressar, a través de la investigació dels afectes, una mena de retrat sociopolític del món en el qual vivim. Podríem dir que és quasi una visió marxista dels afectes.

M'agrada molt l'escena en què descobreixen que ella està embarassada, com reaccionen amb els gestos de sorpresa, por i també una certa felicitat, i l'escena en què David els hi explica als seus amics de sempre que esperen un fill.

L'escena d'ell amb els amics és improvisada. Teníem la idea principal, però ells van improvisar-la. Inicialment durava molt i era complicar mantenir-la sencera. Era com Husbands de John Cassavetes, pura improvisació entre amics que es coneixen.

És com una regressió, no? Salten al pati de la vella escola i juguen al futbol com abans.

És l'exploració del nen que encara som.

No havies acabat el teu anterior film, Tierra firme, i ja estaves embrancat en Els dies que vindran. Ara l'estrenes i ja tens a punt una minisèrie per Movistar +, En el corredor de la muerte, sobre el cas de Pablo Ibar.

Mentre feia el so de Els dies que vindran començava el càsting de la sèrie. Entro en aquest projecte a finals de novembre de l'any passat i el gener ja estic rodant. I tot això sense saber el final de la història, ja que el veredicte del seu cas es va donar el passat mes de maig.

Volia expressar, a través de la investigació dels afectes, una mena de retrat sociopolític del món en el qual vivim