El fotògraf Carlos Bosch va morir el 22 de juny d'aquest any a Buenos Aires, on havia nascut l'any 1945. En aquell moment s'estava preparant l'exposició que finalment ha vist la llum a la sala Cotxeres del Palau Robert, La Transició vista per Carlos Bosch. "Yo no susurro, grito", organitzada en col·laboració amb el Sindicat de la Imatge. Unió de Professionals de la Imatge i la Fotografia de Catalunya (UPIFC) i comissariada pels fotògrafs Manel Sanz i Paulina Flores. Bosch tenia previst venir a Barcelona amb el seu fill, quan la seva salut va empitjorar. A través del Sindicat de la Imatge va gestionar-se la donació a la Generalitat de la seva sèrie de fotografies de la Transició, exposades l'any 2007, que avui es troben dipositades a l'Arxiu Nacional de Catalunya. A la sèrie completa s'hi ha afegit un retrat del rei Joan Carles, no especialment afavoridor de tan realista, ben allunyat de la imatge cortesana que va ser habitual fins la seva caiguda en desgràcia.

ReiEspanya Lleida1980

Joan Carles I, a Lleida (1980)/Carlos Bosch

Arribat a Barcelona l'any 1976, fugint de les amenaces de la dictadura militar argentina, el fotògraf recordava la primera vegada que va trepitjar la ciutat, un 8 de febrer, coincidint amb la segona de les grans manifestacions per l'Amnistia impulsades per l'Assemblea de Catalunya. Aquella arribada entre corredisses esquivant les porres dels grisos va ser gairebé providencial perquè la càmera de Carlos Bosch és convertís en un dels millors testimonis gràfics del procés polític iniciat amb la mort de Francisco Franco. Les seves fotos es van poder veure en els nous mitjans que esdevenien trinxeres de democràcia –"Cada taula, un Vietnam", com va titular les seves memòries un dels grans periodistes de l'època, Josep Maria Huertas Claveria–, com Por Favor, Primera Plana, El País o El Periódico, diari al qual va estar estretament vinculat com a cofundador, redactor en cap de fotografia i editor gràfic, càrrecs que també va exercir a Interviú.

Extremadura1978 Fantasma

Extremadura, 1978/Carlos Bosch

Amb la seva càmera, aquest llicenciat en Sociologia i estudiant d'Antropologia va captar l'endarreriment de les zones rurals d'Extremadura i Galícia, els rastres vius de la Guerra Civil, el tracte inhumà dispensat als residents de l'Asil del Parc de Barcelona o el desemparament que patien les víctimes de l'oli de colza. De fet, Bosch assegurava que la indignació que li van produir les paraules si més no inquietants a dia d'avui del ministre Sánchez Rof –"(El síndrome)....es menos grave que la gripe. Lo causa un bichito del que conocemos el nombre y el primer apellido. Nos falta el segundo. Es tan pequeño que, si se cae de la mesa, se mata"– el que el va motivar a fer una de les imatges més conegudes i polèmiques. Per altra banda, la foto d'una dona gran despullada en estat d'innanició va motivar que la senyora pogués salvar la vida. També va endinsar-se al dipòsit de cadàvers per realitzar la sèrie Cadàvers exquisits.

 VictimesdelaColza Torneros Leon1981

Víctimes de la colza, Torneros, Lleó (1981)/Carlos Bosch

Les seves són unes fotografies tenebroses, en clarobscur, contrastades com ho van ser aquells anys violents però carregats d'esperança. Així, com ja havia a l'Argentina, Bosch s'infiltrava a les concentracions falangistes –a qui deia, per estovar-los, que el seu pare moribund li havia demanat de tornar als escenaris de la guerra– en un moment que l'ultradreta postfranquista mantenia un notable poder de convocatòria, i, pràcticament alhora, retratava Marcelino Camacho, els vells cenetistes o realitzava l'històric cartell del PSUC, en que el sindicalista Luis Romero Huertes mostrava les seves mans, el seu capital. La càmera del fotògraf argentí va captar una època de canvis, amb episodis tràgics com l'assalt al Banc Central, l'atemptat contra el Papus o el desenterrament clandestí de Juan Paredes Manot, Txiki, un dels darrers afusellats pel franquisme, però també d'entusiasme i esperança, com el retorn del president Tarradellas, la primera manifestació de l'Orgull Gai o la celebració de Canet Rock.

MisManosmicapital PSUC1977

Mis manos, mi capital/Carlos Bosch

"Al principi de la meva carrera havia après que hi ha dues maneres de fer fotos de la realitat. Una, la manera guenya, amb un ull que mira pel visor de la càmera i l'altre tancat, ignorant tot allò que no hi cap en el camp de visió de la càmera, corrent el risc de no veure el que està passant al voltant. I una altra utilitzant ambdós ulls, un observant la realitat que ens dona la lent de la càmera. En el primer cas, el fotògraf viu la realitat com una seqüència de fets no necessàriament units entre si i sotmesos al moviment i capacitat de l'òptica. En el segon cas, el resultat serà conseqüència de la percepció conscient de la realitat i de l'elecció dels elements que volem que la representin. Jo sóc incapaç de fer una foto si no entenc el que passa davant meu, si no faig servir sempre els dos ulls. Per aquest motiu, assumeixo el contingut de les meves imatges , tot i que això em va portar problemes més d'una vegada", assegurava el fotògraf al llibre La Transició (1976-1981) vista per Carlos Bosch. Una de les fotos que li va portar problemes va ser justament una imatge del president de la Generalitat Jordi Pujol, en una cerimònia militar, tot fent una capcinada. La fotografia va ocupar la portada d'El País, va rebre premis, però també va ser la darrera fotografia de Bosch al rotatiu.

Jordi Pujol, mil dies/Carlos Bosch

Jordi Pujol en els mil dies del seu mandat/Carlos Bosch

Instal·lat a l'Argentina, després de viure uns anys a Luxemburg, va conservar sempre un record profund dels anys que va passar a Catalunya. De fet, al darrer escrit a Facebook que va publicar, el 5 de juny, pocs dies abans de morir, escrivia: "Sigo sintiendo que una parte de mi és catalana. Los años pasados en esta nación me enseñaron mucho de la vida y creo que yo les di lo que tenía que dar. Es por eso que ejerzo el derecho a opinar: ¡VISCA CATALUNYA LLIURE I REPUBLICANA!".

 

Fotografia de Portada: Paracuellos, Madrid, 1977.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat