Carles Prado-Fonts és un dels millors especialistes sobre literatura xinesa que tenim al país. Es va formar tant en l'acadèmia americana com en la catalana: és doctor per la Universitat de Califòrnia i també per l'Autònoma de Barcelona. Ha traduït escriptors importants de la literatura xinesa com Lu Xun, Lin Huiyin o Mo Yan. La seva obra més recent és Regresar a China (Trotta), un molt bon assaig en el repassa la literatura i la història de la Xina del segle XX a través de tres autors canònics: Lu Xun, Lao She i Qian Zhongshu. Regresar a Chinavol mostrar l'efecte que va tenir per a aquests tres autors marxar a viure a l'estranger i, especialment, l'impacte que van tenir al tornar a la Xina. La trajectòria d'aquests tres intel·lectuals ens mostra que Occident i la Xina són més propers del que pensem. En parlem al jardí del Cosmocaixa, al costat de la seu de la UOC, on Prado-Fonts actualment treballa de professor.

En el teu llibre parteixes de la idea de la proximitat entre nosaltres i els xinesos, però també podries haver fet el contrari, partir de la diferència. Per què vas escollir la proximitat?

Vaig escollir la proximitat perquè, justament, la diferència és el que ha predominat en la nostra visió sobre la Xina. L'hem vist com una cultura o una realitat molt llunyana. És la visió que han imposat les notícies, l'acadèmia, els especialistes... Vaig pensar que capgirar això era una operació necessària iinteressant, per fer que els lectors i la societat ens miréssim la Xina d'una altra manera. La distància existeix, però la proximitat, també.

 

Per què a la Xina de principis del segle XX es decideix copiar a Occident en comptesde reformar la tradició pròpia?

Durant algunes dècades de finals del segle XIX, els polítics i els intel·lectuals intenten fer una combinació entre tradició i modernitat, que veuen com el camí òptim per al progrés. Aquest progrés, però, els ve molt imposat. Hi ha un contacte molt traumàtic amb les potències occidentals, on es perden guerres i hi ha conflictes comercials i territorials. Per això, tot i que en un primer moment intenten combinar el progrés tecnològic amb un manteniment de la tradició, molts passen a creure que això no és suficient. Acaben veient la tradició com un llast. L'impacte de la modernitat, de la tecnologia, d'infraestructures com el tren o el telègraf, fan que la tradició perdi molt de prestigi dins la mateixa Xina, encara que hi hagi gent que la defensi.

A partir dels anys 20, doncs, molts creuran que el que s'ha de fer no és combinar tradició amb modernitat, sinó enterrar la tradició i copiar tant com puguin tot el que ve d'Occident, tant a nivell tecnològic com a nivell intel·lectual. Importaran idees com el liberalisme o el marxisme, que creuen que poden ser útils per a treure la Xina del pou on està.

L'impacte de la modernitat, de la tecnologia, d'infraestructures com el tren o el telègraf, fan que la tradició perdi molt de prestigi dins la mateixa Xina, encara que hi hagi gent que la defensi

Coneixent això, sembla que els que realment estaven oberts a idees externes eren els no-occidentals, més que els occidentals.  Al cap i a la fi són els que realment integren grans idees externes que poden canviar l'estructura dels seus països.

Això està molt ben vist. És cert que en alguns moments a Europa es farà alguna reflexió semblant, per exemple després de la Primera Guerra Mundial, quan hi haurà un moviment molt fort de repensar la modernitat i la tradició, on molts intel·lectuals europeus miraran cap a Orient com a alternativa. Però són tendències puntuals.

La Xina i l'Àsia Oriental, en canvi, han estat més permeables i s'han deixat influir més per l'exterior de manera més constant. Això es pot interpretar com una reacció de submissió, però també com una reacció de flexibilitat, d’una ductilitat ben entesa. De fet, copiaran moltes coses però sense fer-ho de manera estricta. Les adaptaran i ajustaran, fent-ne una importació crítica. L’exemple més espectacular, probablement, és el del buddhisme, importat de l’Índia. 

A Occident, en canvi, quan hem de fer importacions semblants ens costa més. Aparentment defensem valors més universals i plurals... però som més tancats a l'hora d'incorporar coses que ens venen de fora. 

L'entrada a la modernitat afecta de manera molt diferent a països que no van ser totalment colonitzats, com la Xina, a exemples contraris com l'Índia?

El cas de l'Índia, com el de l'Àfrica, són casos de colonització estricta. Sobre la Xina hi ha autors que parlen d'un règim de semi-colonialisme, ja que la Xina no va ser mai colonitzada directament, però hi havia certes ciutats amb presència colonial en zones restringides. Per entendre’ns i salvant les distàncies: una mena de ''Gibraltars'' on hi havia presència anglesa, japonesa, francesa...

No és, per tant, un domini colonial des del punt de vista del govern polític. Ara bé, des del punt de vista de les idees i de la cultura, la importació occidental és molt influent. Per això la reacció en aquest camp —en el de les idees que entren en conflicte amb la tradició—els casos de la Xina i laÍndia seran bastant semblants.

Des del punt de vista de les idees i de la cultura, la importació occidental és molt influent

Per què són importants Lu Xun, Lao She i Qian Zhongshu, els escriptors protagonistes del teu assaig?

Són tres escriptors molt canònics de la literatura xinesa. Si penséssim en autors catalans serien figures de l'alçada de Maragall, Pla o Rodoreda. Són autors que han estat molt estudiats i són importantíssims. A mi m'interessava especialment la seva vivència compartida d'estudiar o viure a l'estranger i de després tornar a la Xina, cosa poc investigada.

Com a lector quin t'interessa més dels tres?

Jo he traduït alguns contes de Lu Xun i literàriament és una bèstia. És un autor amb una gran profunditat d'anàlisi, molta perspicàcia i que domina tota mena de recursos. És un escriptor sensacional. De Lao She i de Qian Zhongshu també n'admiro coses. De Lao She és molt interessant veure la seva carrera i la seva vida, observar una persona completament dedicada a la literatura, que fa tot el possible per a escriure i guanyar-se la vida escrivint. És admirable. Qian Zhongshu és una de les persones més intel·ligents i sàvies que han existit mai. Un geni. La manera com integrava les diferents tradicions: l'europea, la xinesa clàssica, la xinesa moderna... El seu humor és molt fi i és un gran intel·lectual que em suscita molt respecte, malgrat que fins fa poc hagi estat poc reconegut. Dels tres n'agafo coses.

Pel que fa a les seves obres, destacaria els contes de Lu Xun, l’obra de teatre La teteriade Lao She i La fortalesa assetjada, de Qian Zhongshu. És una novel·la molt divertida, ambientada als anys 30, i justament tracta d'un jove que viatja a estudiar a l'estranger i després torna a la Xina, on li passen tota una sèrie de peripècies. És alhora comèdia i tragèdia, sàtira i drama existencial… tot molt ben combinat.

Quant creus que es perd traduint del xinès a una llengua europea? Creus que es perd alguna cosa?

Sobre aquest tema sempre responc amb una altra pregunta: i quant es guanya? Es tracta de veure el got mig ple o mig buit. És veritat que qualsevol traducció —des de qualsevol llengua—es pot veure com una rèplica de l’original, on hi ha una sèrie d'intangibles que no sempre queden recollits. Però, d'altra banda, si l'alternativa és no traduir, la situació és molt pitjor, no?

A més, cal tenir present que moltes traduccions són obres creatives que poden ser igual o més interessants que les originals. Jo intento pensar la traducció com una obra creativa que, malgrat les diferències amb l'original, també et permet accedir a unes cultures o autors que sense la traducció no podríem llegir. La traducció s'ha de valorar i reivindicar. Encara es percep com una activitat derivada, secundària: fins fa poc els traductors ni apareixien a les portades dels llibres! Tot això és herència d'una visió que contempla la traducció com una còpia rebaixada d'un original que manté l'essència de l'obra d'art. I això no és sempre així.

Jo intento pensar la traducció com una obra creativa que, malgrat les diferències amb l'original, també et permet accedir a unes cultures o autors que sense la traducció no podríem llegir

Com ha canviat el paper de l'intel·lectual xinès des del segle XX fins al XXI?

L'intel·lectual xinès, ja des de l'època clàssica, era el centre de la vida política, intel·lectual i cultural. Els tres escriptors que tracto en el meu llibre eren persones de referència no només en l'àmbit literari, sinó en l'àmbit polític, el cultural,l'artístic, el social... La seva vàlua no és que transcendís la literatura, sinó que estava en un punt central on confluïen totes aquestes dimensions.

Després de les reformes econòmiques dels anys 80 tota la vida cultural, social i política s'ha fragmentat molt. Ja no existeix la figura del gran intel·lectual xinès. Però jo diria que això a Europa també ha passat: segurament avui ens costaria trobar el gran intel·lectual-referent a l'estil de Sartre, Camus, Russell...

A la Xina de després de les reformes econòmiques els escriptors són escriptors i prou. Passa el mateix amb els polítics o els acadèmics. Abans tots aquests papers confluïen i estaven molt més barrejats, hi havia ''intel·lectuals orgànics''. Ara tots treballen en esferes més restringides.

Digue’m tres escriptors xinesos actuals que t'interessin.

El meu escriptor preferit és Yu Hua. De fet, una de les obres que sempre recomano no és una novel·la seva, sinó un llibre que es diu China en diez palabras i és una introducció sensacional a la Xina d’avui dia. També m'agrada Su Tong, un molt bon narrador que no tracta grans temes en clau nacional —com fan Yan Lianke, Mo Yan o d'altres autors interessants—sinó que es concentra més en la psicologia de l'individu. Hi ha una escriptora taiwanesa que també m'agrada molt, Chu T'ien-wen, molt fina, grandíssima narradora, una mena de Zhang Ailing actual.

I tres escriptors xinesos del passat?

Zhang Ailing, que és una autora més o menys contemporània dels escriptors que apareixen en el meu llibre, és una escriptora brutal, de talla universal. Si anéssim cap a l'altre extrem temporal, als ''principis'' de la Xina, hi ha obres clàssiques com el Zhuangzi —que aquí hem catalogat com a obres de filosofia—que literàriament són magnífiques i de gran riquesa. De fet, a la Xina es consideren obres literàries de primer nivell. I en un punt entre el Zhuangzi i Zhang Ailing, recomanaria la novel·la del segle XVIII Els mandarinsde Wu Jingzi, una gran sàtira del món dels lletrats.

Llegint autors contemporanis com Yu Hua o Yan Lianke, em dona la sensació que per a ells el gran problema actual és la falta de referents ètics. Després de que s'hagin deixat enrere sistemes morals com el tradicional o el comunisme, molts d'aquests escriptors es queixen de que tots els seus conciutadans només pensen en guanyar diners.

Bé, s'ha de dir que molts d'aquests escriptors tenen un objectiu molt clar: vendre exemplars. La literatura a la Xina ja està en una dinàmica tan comercial com la d'aquí. Però, per altra banda, és cert que aquests autors també tenen —com molts escriptors del món—un compromís polític i social que intenten conjugar amb el compromís comercial. Intenten reaccionar o plasmar aquesta realitat més crua de la Xina d'avui en dia, la del capitalisme salvatge, mitjançant diferents estratègies. Yu Hua té llibres que són molt crus i d'altres de molt satírics o humorístics. Yan Lianke també té llibres que inclouen situacions molt impactants. Busquen commoure el lector i utilitzen la literatura per a fer aquesta crítica, però alhora noperden l'objectiu d'escriure històries atractives que siguin viables comercialment.

La literatura a la Xina ja està en una dinàmica tan comercial com la d'aquí

Abans la majoria d'influències anaven de l'oest a l'est. Ara sembla que això és més bidireccional. No només a nivell cultural, sinó especialment pel pes econòmic de la Xina, Japó, la Índia...

En economia això és molt clar. Està tot molt interrelacionat. En l'àmbit cultural, no és així. Sí que hi ha fenòmens, com el cinema asiàtic o el k-popde Corea, que ens estan arribant amb molta força. Però si parlem de cultura més canònica, continua existint una hegemonia occidental molt clara. Hi ha incursions en comptagotes, com a excepcions, i a vegades es fan gestos com donar un premi Nobel a algun autor asiàtic... però qui porta la veu cantant per dir què és literatura interessant i què no segueix sent Europa i els Estats Units. El que ens arriba de la Xina o del Japó no és una veritable influència, sinó entrades puntuals.

En economia, en canvi, no crec que els circuits funcionin així. Hi ha un desequilibri entre la interrelació econòmica i la cultural. En part, això construeix aquesta gran paradoxa: veiem l’Àsia com a cosa llunyana, distant i diferent... mentre que, alhora, vivim en una economia i un comerç en què l’Àsia ens és molt propera, pràcticament inseparable de nosaltres. Per això al meu llibre volia trencar amb aquesta idea.