Vaig conèixer l’hel·lenista i poeta Carles Miralles a casa seva, a Pedralbes. No l’havia anat a veure per la seva amplíssima cultura clàssica o el seu bagatge intel·lectual, que el feien expert indefugible sobre Carles Riba o Salvador Espriu, sinó que me'l vaig trobar casualment com a marit de Carmina Jori, besnéta de Romà Jori, un dels periodistes més oblidats del periodisme català del primer terç del segle XX –això que és citat a les memòries de Sagarra o en diferents volums de l’obra completa de Pla. El catedràtic de filologia catalana Narcís Garolera m’havia dit que el seu col·lega de la UB hi tenia aquest vincle familiar i li havia escrit per fer la coneixença.

Al menjador de ca’ls Miralles-Jori, amb la seva filla Laia –filòloga i professora de la Universitat de València– com a introductora, vam parlar d’aquest periodista tarragoní, crític d’art, noucentista eminent i abrandat aliadòfil. Miralles s’ho mirava amb els seus ulls curiosos i la seva benevolència bonhomiosa. Segur que, secretament, li hauria agradat conèixer aquest parent polític contemporani d’alguns dels seus autors predilectes, com Foix o Salvat-Papasseit. Va ser, a partir d’aquesta coneixença casual, que vaig interessar-me per la figura de Miralles, un dels grans acadèmics del país.

Gairebé tres anys després de la seva mort a conseqüència d’un ictus –paraula llatina, com va assenyalar a l’homenatge que se li va fer en motiu de la seva jubilació, on ja va assistir impossibilitat per culpa de l’atac–, arriba Tres Suites, l’últim llibre de versos de Carles Miralles, que va deixar pràcticament acabat –no sabem quant més hauria treballat en la darrera versió localitzada al seu ordinador per la vídua –, amb nota de presentació i justificació del títol inclosa.

Tres Suites, de trenta poemes, és un volum format per la Suite de Palerm, on ressona l’hel·lenista que va ser, passejant per Sicília; la Suite dels Morts i dels Dies, de títol més que evident, on la quotidianitat del poeta porta al record, i la Suite del Roger, on hi té una presència constant l’arquitectura, professió i disciplina seguida pel seu fill Roger. En tots ells Miralles hi deixa patent els trets elegíacs que, segons Cornudella, caracteritzen l’obra del poeta: la reflexió cívica, la meditació sàvia sobre la vida en tant que cultura compartida o la denúncia combativa, però des d’una vessant més lírica i més íntima, despulladament autobiogràfica. El llenguatge és precís, despullat, destil·lat, sincer.

Miralles ha estat un poeta, que com diu l’editor Jordi Cornudella a l’epíleg, s’havia amagat durant molts anys tot i haver guanyat un accèssit al premi Amadeu Oller l’any 1965 –en la primera edició– i el premi Salvat Papasseit dos anys després. Després del primer llibre Camí dels arbres i de tu i Per fi la tortuga (1981), van venir La mà de l’arquer, deu anys després, La ciutat dels plàtans (1995), Mans lentes d’aigua (2002), recollit al volum Poesia (1963-2001). Una nova antologia de 87 poemes, seleccionats per nou lectors, va tenir com a títol un significatiu No me n’he anat

Carles Miralles. Tres Suites. Edicions 62, 2017.

Podeu fer un tast de Tres Suites, aquí.

unnamed 3
Sector Editorial L'empresa impossible Raül Garrigasait‏