Com tots els escriptorets aficionats de la meva generació, vaig tenir una època de molta fal·lera poètica. Potser són coses de l’edat i la consegüent i insofrible nostàlgia, però recordo que, a principis d’aquest segle, Barcelona era autèntica metralladora de recitals per dia quadrat. Escoltant recitar poesia, havia coincidit manta vegada amb Carles Hac Mor, sobretot a la cova experimentícia de l’(H)original, a la què algun filòleg caritatiu de la tribu hauria de de dedicar ben aviat una merescuda tesi doctoral, car sense aquesta sala seria ben difícil explicar fenòmens editorials com ara laBreu, beneïda siguis entre totes. En aquells temps no havia llegit gaire l’Hac Mor, de qui m’atreia l’aire estrafolari (Aquest poema/no vol dir res/i tanmateix/ja ha dit massa), fins que el meu mestre Francesc Garriga em va fer llegir Carbassa a tot drap o amor lliure, ús i abús, una preciosa novel·la eròtica que l’autor havia escrit a quatre mans amb la seva companya Ester Xargay, un prodigi d’agilitat semàntica (en especial, pel que fa als insults!) i que Pagès Editors faria molt rebé en editar com a homenatge pòstum a l’autor. 

Potser per prejudicis, de l’Hac Mor m’havia fatigat aquesta fal·lera per obcecar-se en l’anti-poesia, que després fou l’infra-poesia, és a dir, en l’entossudiment per destruir tots els camins que ens duen a parlar d’estil, d’obra i fins i tot d’autor

Potser per prejudicis, de l’Hac Mor m’havia fatigat aquesta fal·lera per obcecar-se en l’anti-poesia, que després fou l’infra-poesia, és a dir, en l’entossudiment per destruir tots els camins que ens duen a parlar d’estil, d’obra i fins i tot d’autor. De fet, cada vegada penso més que l’avantguarda és molt menys efectiva quan més seriosament es pren a si mateixa i molt més fructuosa quan cerca l’humor i el posa al centre gravitatori del seu joc. Això ve a tomb per aquestes Escriptures Alçurades que ha publicat Rata i que m’han fer reviure la poètica d’Hac Mor (i més igual si és anti-poètica o infra-poètica), un llibre deliciós que, a banda, és un autèntic homenatge a l’autor amb epílegs de gent sàvia com Jordi Marrugat, Àlex Broch i l’amic Jaume C. Pons Alorda. Aquest és un inventque sovint fa petar de riure, en què Hac Mor estudia la vida d’uns escriptors, heterònims confessos seus, en una tesi imaginària que és un autèntic cop de puny a la pedanteria habitual de filòlegs i historiadors de la literatura. Però diria també que, escarni i barroc banda, aquest és el testament literari d’un autor que ara em torna ben viu.

“Si escrivim amb avorriment, com volem que el lector no s’avorreixi?, tot amb tot, és que cerquem la diversió de cap lector?, aquest hipotètic lector faria bé, o no, de cercar en la màgia una altra cosa que no fos la diversió, en vols, en vols?”

“Si escrivim amb avorriment, com volem que el lector no s’avorreixi?, tot amb tot, és que cerquem la diversió de cap lector?, aquest hipotètic lector faria bé, o no, de cercar en la màgia una altra cosa que no fos la diversió, en vols, en vols?”. Més enllà d’un estirabot, diria que en aquest fragment s’hi amaga l’autèntic camí de l’obra hacmoriana i que la presumpta sumptuositat d’alguns dels seus postulats filosòfics (“Lluito perquè res no sigui consolidat”, “Hem superat tots els límits, s’imposa un retorn al desordre”) s’han de llegir sota un nihilisme creatiu que cerca enderrocar-ho tot per edificar de nou en fragments, però que també té com a fita immensa el camí de la diversió. Sovint, i per un espantós prejudici romàntic, pensem que la literatura ha de cantar la tristesa, quan de fet l’alegria i la diversió, amb la seva llum multidimensional, és quelcom molt més profund i difícil d’escatir. Aquestes Escriptures Alçurades us faran petar de riure (i això, ja ho podem dir ben alt, és també sinònim de gran literatura!) i no és casualitat que el testament de l’autor sigui un llibre on se’n fot sobretot d’ell mateix amb sublimitat. 

La diversió, que juga a trencar-ho tot, també és un camí literari, per molt que es vulgui rizomàtic i fill del caos. L’humor, el somriure maligne (com ens ensenyà Nietzsche) també pot ser una ètica molt productiva: A. N.: I ja s’ha acabat el desestudi? / M. P.: No, no!  ara! Si tot just de seguida l’encetarem, com si fos un fuet.Llegiu aquest fuet de prosa i poesia d’Hac Mor, que ara, mercès a aquesta joia, torna reconfigurat en Carles Hac Viu. Rieu! Us ho ordena l’autor, des de la tomba! 

Bernat Dédeu
Mille e tre Llegiu Josep Maria Miró! Bernat Dedéu
Bernat Dédeu
Mille e tre Rellegir 'El Canvi' de Bauçà Bernat Dedéu