Se n’ha anat en Carles Canut. Però jo sóc de les que pensen que els éssers estimats mai se’n van del tot si romanen en la memòria, si els pensem, si riem tot recordant-los, o si de tant en tant parlem d’ells o revisem les coses boniques i extraordinàries que van fer. En Carles sens dubte, romandrà per sempre dins el nostre cor fet memòria. 

Carles Canut era un tot terreny, un nen enjogassat que ho volia tastar tot, i per això al llarg de la seva vida va fer de tot; hem pogut gaudir del seu talent com a actor i com a director, de la seva inconfusible veu fent doblatge, de la seva fantàstica feina al capdavant de la Fundació Romea on la seva tasca ha estat impagable, i finalment el darrer any i mig, duent la batuta de la direcció artística del Romea. Un teatre que per a ell, igual que per a mi, és estar “a casa”, amb la vènia de la seva amfitriona Margarida Xirgu, que estic convençuda que ara el porta agafat tendrament de la mà pels passadissos del nostre estimat teatre, on l’empremta i el record d’en Canut quedarà fixada per sempre més. Gràcies Carles per tot el que has fet. 

Podríem omplir pàgines i més pàgines amb les més de cent obres que va estrenar i amb una interminable llista de treballs com a actor que el feien únic. Són molts anys d’escenari i treballs televisius, tan aquí com a la resta del món. Recordo que ell sempre em parlava molt de les seves èpoques a Llatino-Amèrica, principalment a Veneçuela, on em consta que se l’estimen molt. Ho feia amb cara de murri explicant les seves anècdotes picantones, perquè així és com tinc la seva imatge: aquell cara de nen, de murri, de deliciós company que sempre ens feia riure amb els seus acudits i sortides, sempre sorneguer, rialler i a voltes, també perquè no, amb el front corrugat quan alguna cosa el contrariava, quan s’enfadava en discussions acalorades per temes que el treien de polleguera. També llavors el seu immens caràcter es mostrava indefectiblement incorruptible i únic. Pura passió sense filtres. Era gran, tan gran com quan t’abraçava amb el seu cos rodonet que a ell li agradava arrambar o quan et dedicava el seu franc somriure.

Recordo de petita veure’l en el seu famós personatge d’en Rafeques a la televisió. Quan li van donar el Premi Max per l’obra Plataforma de Michel Houellebecq, o quan li van concedir la Creu de Sant Jordi. Molts recordem la seva exquisida i memorable interpretació a Els mestres Antics de Thomas Bernhard, on ens va deixar a tots amb la boca oberta. Però si alguna cosa recordo bé, són els anys compartits d’escenari que he tingut el privilegi de viure al seu costat. En Carles va ser membre titular de la Companyia del Romea creada per Calixto Bieito l’any 2000, juntament amb en Mingo Ràfols i en Boris Ruiz, pare del meu fill. Tots tres van fer una immensa feina durant aquells anys, i jo vaig tenir la sort d’incorporar-me a la companyia estable del Romea durant dos anys, del 2008 al 2010, després d’uns quants anys de compartir-hi escenari en diverses obres. 

Van ser anys que recordo com a meravellosos i únics, una època gloriosa pel teatre, on vam poder fer pinya com a companyia estable, treballant al Romea i a fora, amb directors d’aquí i estrangers, viatjant i fent gires arreu del món. 

Els que escrivim des del cor ho fem deixant-hi l’ànima, però és encara més difícil quan has de parlar d’un company amb qui has viscut innombrables aventures d’escenari. Per tant més enllà de la seva immensa trajectòria artística, m’agradaria compartir amb vosaltres els records més humans perquè al capdevall són els que compten: els que tenen a veure més amb nosaltres com a persones de carn i ossos. 

Per això prefereixo ofegar els plors recordant les anècdotes divertides que vam viure junts i que avui us puc deixar aquí escrites. Riure recordant com el renyava perquè el pillava menjant-se una galeta (perquè tots sabíem que tenia sucre). El veig encara en els clarobscurs del passadís amb moqueta gris del Romea, aprop de la platea, assegut en una cadira tot esperant la seva escena, durant una funció d’El Rei Lear, on ell va interpretar un magnífic Comte de Gloucester i jo una malvada Goneril. Quan passava per allà sempre tenia alguna sortida que em feia riure abans de sortir a escena. O com se n’enfotia de mi caracteritzada d’Apsirt, és a dir d’home, i em feia caure el barret a la producció Mamma Medea, de Tom Lanoye. O com s’enfadava en els àpats que compartíem de gira, quan em veia menjar com una llima i no m’engreixava mai. Em feia pixar de riure la seva indignació de nen. I com xerrava pels descosits sempre que podia. Els boníssims embotits que portava del poble quan fèiem alguna lectura dramatitzada al Romea i ens els menjàvem a la sastreria. La seva seriositat, rigor i professionalitat quan calia. Ballar amb ell a l’escenari del Romea a la celebració dels 150 anys del teatre. La seva generositat com a amfitrió quan ens convidava a passar un cap de setmana juntament amb la seva família, a la seva estimada Gerri de la Sal, al Pallars. Per això amb aquestes línees vull enviar una abraçada tendra i gran, com eren les teves, a tota la teva meravellosa i nombrosa família que has fet. Ens has deixat bonics fruits.

En cap lloc m’he banyat en aigües tan gèl·lides com aquelles de Gerri, Carles...tan fredes com la petita fredor que ens quedarà ara que perdem el teu escalf.