M’agrada pensar i concebre la professió de periodista com la de cercador i acumulador d’històries que poden explicar-se amb paraules, que sorgeixen de visitar llocs, preguntar a les persones que t’hi trobes i relatar després tot allò que has vist i escoltat. Però les històries també poden guardar-se. A casa en tinc moltes. Les conservo ben classificades en arxivadors i capses. Tinc centenars, milers d’històries en forma de paper. Papers antics que són testimonis de passat, que en la seva rugositat, les seves lletres, imatges i fotos hi tenen gravades vides i testimonis que m’ajuden a entendre el significat d’allò que un dia van ser i que el pas del temps potser ha esgrogueït però que si els observes bé t’adones que encara hi és.

Són papers de cine i de literatura, d’arts i de política, de publicitat, de televisió i de periodisme. Tinc quantitat de fotografies que emmarquen persones i llocs. I temps, sobretot emmarquen el temps. M’agradaria explicar-vos de tant en tant, un cop al mes, algunes d’aquestes històries trobades al fons de capses, a botigues de vell, llibreries, encants i fires de brocanters i també, encara que tingui una mica menys de pedigrí, a la immensitat d’internet, on si es garbella bé un pot trobar joies.

Per començar us parlaré d’una careta teatral travessada per una gruixuda guixada vermella. És el disseny que es va inventar el gran home de teatre Fabià Puigserver amb motiu de la persecució a què van ser sotmesos Els Joglars per haver fet La torna, estrenada el novembre de 1977, una sagnant crítica al règim franquista a través de la recreació de la vida de Heinz Chez, qui va ser executat amb garrot vil el mateix dia que Salvador Puig Antich. La careta de Puigcerver, acompanyada pel senzill i eloqüent lema “Llibertat d’expressió”, va fer fortuna. Se’n van imprimir milers de cartells, pamflets i tota manera de propaganda. També adhesius. I això, adhesius, és el que vaig trobar fa un parell d’anys al fons d’una capsa plena de rampoines a la botiga d’un bon conegut.  

Llibertat d'expressió - Toni Vall

Un tambor d’adhesius? Un espiral? Un dispensador? Un rotlle? Bé, no sé molt bé com dir-li, però em va semblar una troballa fabulosa. La guardo a la mateixa capsa del pamflet del PSUC –que vaig comprar en una parada del Mercat de Sant Antoni rica en paperassa interessant- que porta impresa la mateixa careta a dalt de tot. Afegeix una altra “llibertat” a la d’expressió: “Llibertat Xavier Vinader”. El periodista va ser jutjat i temps després –en tornar de l’exili- empresonat per haver escrit a la revista Interviú ­­–a finals de 1979- una sèrie de reportatges en què relatava l’existència de grups d’extrema dreta al País Basc. Poc temps després de publicar-ho, dues de les persones mencionades als reportatges van ser assassinades per ETA. La careta era útil per a una nova iniciativa en favor de la llibertat d’expressió i la premsa lliure. És molt interessant llegir amb atenció el pamflet: “Aquest judici és un graó més del procés de dretanització política i continuats intents de retallar la constitució, l’Estatut i les llibertats, menat per UCD, AP i la CEOE contra la voluntat popular”. I ara feu totes les connexions amb l’actualitat que vulgueu.

Xavier Vinader - Toni Vall

Quan va morir Xavier Vinader, el 9 d’abril de 2015, vaig comprar uns quants diaris per fer el que acostumo a fer quan mor un periodista –o un director de cine, un escriptor, un polític rellevant...- que és repassar els obituaris. Els vaig retallar i els guardo junt amb el pamflet i el rotlle d’adhesius. A prop, a la mateixa capsa però en una altra carpeta, hi guardo l’exemplar d’El Papus del 8 d’octubre de 1977, el de la històrica primera portada que van publicar després de la bomba que els va posar l’ultradreta i que va matar el conserge de l’edifici de la Plaça Castella on hi havia la redacció.

Papus - Toni Vall

Aquesta és una altra història, sí, una altra història però la mateixa careta amb una guixada vermella hauria servit també per a parlar-ne alt i clar. Sobre la llibertat d’expressió se n’hauria de parlar poc i exercir-la molt. Posar-se-la a la boca de manera bavosa i emfàtica no serveix de gaire, em sembla. Lluitar per ella cada dia, amb la veu i la lletra altes i clares, potser seria una mica més útil. I ara, per cert, sortir al carrer amb la careta a la solapa –la goma d’enganxar, persistent i tenaç, encara no s’ha fet malbé- podria tenir tot el sentit.

No passa el temps per a ella, no passa de moda.