Parlar sense spoilers del final d’una sèrie de la magnitud de Joc de Trons és un exercici d’equilibrisme que et fa entendre fins a quin punt els guionistes d’aquesta sèrie s’han trobat davant decisions molt difícils. I el primer que s’ha de dir de la conclusió és que es tracta d’un acte de valentia: per descomptat que no agradarà tothom i per descomptat que hi ha coses molt discutibles, però almenys no es limita a ser el que l’espectador n’esperava. Hi ha elements arriscats i d’altres de (massa) convencionals, hi ha seqüències esgarrifoses i d’altres de molt emotives, hi ha personatges a qui es fa justícia i d’altres que mereixien més minuts. És, l’episodi final, una mica el resum de la sèrie, perquè hi conviuen els seus principals defectes i virtuts. Té la suficient força dramàtica com per deixar els fans amb el cor encongit i la suficient irregularitat com per emprenyar els “haters” fins a l’infinit. Ja passava al cinquè capítol i torna a passar a l’últim. Aquest equilibri, i no cap altre, és el que ha marcat les vuit temporades de la sèrie i que s’acabi generant debat és, al capdavall, la millor manera possible de fer-ho.

Ara estarem un temps veient com el món es divideix entre aquelles i aquells a qui els agrada el final i aquelles i aquells que el detesten. Però el que aquestes alçades és innegable és que Joc de Trons deixa un llegat que convindria no menystenir. Enumerem alguna de les seves grans virtuts. És la ficció moderna que més ha contribuït a constatar la capacitat de les sèries per erigir-se en un fenomen cultural més enllà de nostàlgies i contextos generacionals, és la que haurà difuminat per sempre més les barreres tècniques entre la televisió i el cinema, i és la que ha demostrat que els elements fantàstics ja han deixat de ser un estigma per a la percepció col·lectiva. No hem de perdre mai de vista que aquesta sèrie, més enllà de les dinàmiques entre els seus personatges i les seves paràboles sobre les lluites pel poder, més enllà del seu abast metafòric sobre el món actual i les visions confrontades a l’hora d’interpretar-lo, ha estat un relat molt sagnant amb dracs, bruixes i zombis blancs. Un tipus de material que, no fa tant temps, era percebut com a sectorial i que ara, gràcies a l’obstinació i tenacitat de George R.R. Martin, s’ha instal·lat a l’imaginari compartit amb una solvència astoradora.

I ara què? Doncs a l’espera del que HBO faci amb els seus anunciats spin-off, queda clar que l’original quedarà com a referent a foc de la televisió moderna i que comença una nova era: la recerca de la nova Joc de Trons. És a dir, una altra sèrie que aconsegueixi generar aquesta atenció col·lectiva, que ens faci estar ansiosos per una nova entrega i ens faci especular compulsivament sobre els camins que seguirà. Hagi agradat més o menys, se sigui o no partidari de les seves decisions creatives, el recorregut Joc de Trons ha pagat molt la pena. No és cap casualitat que l’episodi final estigui ple de referències a la importància d’explicar històries. Aquest és el veritable regal.