Fem una mica de jazz?, recitava Ferran Palau al públic que omplia la Nova Jazz Cava de Terrassa. I sí, els diumenges, al santuari jazzístic egarenc no s'hi escolta jazz, sinó que s'hi poden trobar un seguit de propostes que, emmarcades dintre de tota classe d'estil musical, obre encara més el ventall de músiques i directes que ofereix actualment la ciutat de Terrassa. La Casa de la Música de Terrassa organitza una programació estable de Música Moderna, anomenat Terrassa Música Moderna, on la majoria dels seus concerts recalen principalment sobre l'escenari de la Nova Jazz Cava, i com no, aquesta nova temporada 2020 s'obria amb l'actuació del músic revelació del 2019, Ferran Palau.

No seré jo qui descobrirà la figura de Ferran Palau i tots els components que formen la seva banda. Premi Enderrock de la crítica al millor disc pop-rock compartit amb El Petit de Ca l'Eril, més de quatre treballs sota el braç i amb la mà dreta del multi instrumentista, creador i cosí Jordi Matas, peça clau de l'Univers Palau.

Com sempre quan les coses les hem de definir, apareix la versió d'algun crític o periodista per intentar definir tot un estil, manera, forma de tocar o cantar per així mirar de posar-ho millor i ràpidament en el calaix corresponent. A Ferran Palau, que vivia antigament com a músic folk, ara ha estat re-catalogat com a pop metafísic, cosa que seria perfecte si calgués tenir unes calaixeres boniques antigues per anar endreçant en cada calaix les músiques corresponents i així tot seria molt més senzill a l'hora d'opinar i escriure...

Ferran Palau actualment pot ser el que vulgui: trobador, poeta, popero, innovador, inclús reciclador de folk amb música moderna o ambient, embolcallador d'universos, de percepcions, lletrista, lletraferit, glosador de paraules, capaç de fer-te caminar per la quotidianitat dels texts de Jenn Díaz o marxar a l'oníric món de La mort i la primavera de Mercè Rodoreda.

La musicalitat de Ferran Palau viu d'aprofitar tot, absolutament tot el que la música li pot donar. I a banda dels recursos més modernitzats i aprofitar la tecnologia per jugar amb loops i efectes diversos, Palau fa dels silencis nota; de fet, sempre ho han estat, però Palau aprofita totes les notes musicals possibles que la seva creativitat musical és capaç de captar. Capaç d'aguantar la darrera de les darreres notes de so i fer que l'espera cap al silenci es transformi en un espai moltíssimes vegades oblidat per al gran públic, obstinat i quasi obligat a anar de pressa a cercar la següent cançó, la propera imatge per a les xarxes, les setanta cançons que faran un concert de tres hores inoblidables.

Ferran Palau i tota la seva banda juguen a la música, la viuen, la transformen, la revisen, l'adapten, l'acaronen, l'embolcallen, la fan fruir, la sedueixen d'una forma quasi carmel·losa d'inici, una mena de pop amorós, que parla d'amor i no és ben bé així. L’existència de milers de matisos, de combinacions, de possibilitats apareixen com una pluja d'estels en el dia de Sant Llorenç quan un és capaç d'entendre la primera premissa d'aquesta banda: rebre, esperar, deixar-se endur per la normalitat musical fins que al cap de pocs segons notes com si quatre astronautes dalt d'un escenari flotant a càmera lenta t'anessin transportant a un nou univers, al de la riquesa de les coses normals, al de la saviesa de les lletres, al de la creativitat i fusió dels sons més antics i els nous. I, amics, quina veu, capaç d'arribar a bons aguts, de xiuxiuejar-te daguesabismesespines i universos amb un micròfon a cau d'orella.

L'univers jazz de la Nova Jazz Cava de Terrassa va conviure amb l'atmosfera tranquil·la i creativa de Ferran Palau i la seva banda. Si una peculiaritat sol tenir el jazz, és que els neòfits en el tema les primeres vegades no saben quan han o poden aplaudir; doncs bé, en certs moments del concert el públic va tenir aquesta simbiosi, en moments es colava algun aplaudiment fruit de les presses o la sinergia de pensar que un silenci indicava que la cançó s'havia acabat.

Ferran Palau s'envolta de músics immensos i multidisciplinaris, creadors tots ells, segones i terceres veus, electrònica i acústica, senzillesa i complexitat, poesia, paraules en desús i boniques que costa molt de trobar en un entorn menjat per les presses i les corredisses, sempre contraposat; inclús els drames, les pors, tenen coses boniques si se saben explicar com ho fa en Ferran Palau, sentiments directes a l'estómac que reclamaria la Clara Peya, quatre homes feminitzant una aposta musical, plena de tendresa, ufanosa en temps i calma, rica en mots i expressions, radiant de musicalitat i exuberant en els silencis. Quatre homes sent sensibles, quatre homes cantant a la vida, a l'amor, a la mort i a la por, quatre homes com quatre astronautes a càmera lenta.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat