“Dona. 47 anys. Mare d’un fill de 13. Separada. Catalana. 30 anys d’experiènciacom a actriu. Conservo la meva movilitat, bellesa, talent,                       i sóc més amable del que diuen. S’ofereix per a feina estable en teatre, cinema o televisió. Interessats contacteu amb la meva representant”

He volgut emular la mítica Bette Davis, que l’any 1962, amb 54 anys, va tenir els ovaris d’escriure aquest anunci al diari per a oferir-se com a actriu després d’una llarga i glamourosa carrera que es veia amenaçada per l’edat i els rumors d'una enfermetat crònica. Ella tenia ni més ni menys que dos Òscars quan el va escriure. 

Les actrius són només una cara i un cos?

Estem en l'era de l'esclavitud a la dictadura de la imatge, les xarxes socials dictant les nostres vides, i una societat on preval més el continent que el contingut.  Se segueix veient la dona com si fos un iogurt amb data de caducitat. Ens podem preguntar per què i com canviar aquesta perspectiva?

És difícil escriure un article sobre aquest tema i que algú no ho "llegeixi" com "Estan frustrades o ressentides". Jo els podria contestar: segons estadístiques de població activa que he consultat, la dona "ostenta el 45% de la força laboral actual d'aquest país, però pateixen una tassa superior d'atur, acaparen més del 70% de les jornades parcials, tenen pensions més baixes, i estan més ben formades però en canvi cobren una mitjana d'un 29% menys que els homes". 

També va sortir a premsa un estudi de la Fundació AISGE on es feia palès que només el 8'17% dels actors i actrius a Espanya, poden viure d'exercir la seva professió (i estem parlant de "mileuristes") i que... atenció a la dada: "les dones artistes tenen una tassa de desocupació 6 punts per sobre que la dels homes, cobren menys i treballen més sovint sense contracte". Això no són percepcions subjectives sinó dades objectives.

Les dones de més de 30 anys o del que podríem anomenar edat intermitja són un dels segments més grans de població activa laboralment, i la més preparada professionalment, i vitalment. I per tant... a aquesta edat és quan més visibles i amb més feina haurien d’estar. 

Quan una dona intenta millorar la seva posició a la societat, sovint és criticada o jutjada des d'aquesta perspectiva de la "frustració". Però intentaré que l'òptica d'aquest article sigui el màxim d'objectiva i constructiva possible, perquè tots plegats, homes i dones, ens adonem de certes coses, i ens aliem per a canviar les coses en aquesta societat que jutja cadascuna de les nostres passes i moviments d'una manera tan extremadament crítica i destructiva, quan ens sotmet al despotisme de la imatge.

Bette Davis i moltes actrius de més de 40 o 50 anys, han patit en un moment o altre de les seves carreres, un oblit a vegades inmerescut que fa que moltes grans actrius tirin la tovallola. Que moltes d'elles desapareguin. No podem obviar que moltes actrius d'aquest país intenten sobreviure com poden i han de buscar diverses fonts d'ingressos. Si tenen sort treballen en feines relacionades amb el gremi (només un 13% d'actors i actrius, segons AISGE). Una gran majoria donant classes (el tema docència i la bona feina que moltes d'elles fan en aquest àmbit, dóna per un altre article). D'altres fent recitals, cantant en un bar, amenitzant events, fent alguna coseta de doblatge, ràdio, engegant com poden projectes propis... Però d'altres s'han de guanyar el pa fent altres feines que no tenen res a veure amb la seva vocació, (com en molts altres oficis i estudis en què molta gent, avui dia, moltíssima, es troba amb aquesta problemàtica). I moltes...malauradament, abandonen per cansament.

Aquest és un article per donar veu a totes aquestes actrius de més de 40 i 50 anys. Aquí hi han algunes de les reflexions que m'han fet grandíssimes companyes actrius i el que volen reivindicar de forma positiva. Escoltant el que han volgut compartir amb mi, he escrit aquest article. Un homenatge a totes elles, a tot el que han fet i volen fer encara, i a tot el que mereixen.

Estimats i estimades, preguntem-nos, pel que fa a la imatge: no és evident que la dona (igual que l'home) està en el seu millor moment dels quaranta en amunt?(hi ha un munt d'estudis sobre l'alta eclosió sexual de la dona a aquesta edat) Està preciosa perquè té la bellesa serena, l'alegria o el desinhibiment o la llibertat o la intel·ligència emocional que la maduresa aporta. I pel que fa a l'àmbit laboral...la dona de més de 40, té el talent i l’experiència, per edat i per mèrits propis guanyats a pols, per a ser respectada professionalment. I en el cas de les actrius, per a fer els millors papers. 

Aquest és probablement un dels pocs oficis d’aquest món on l'experiència i tot el que s'ha estudiat o fet al llarg de la carrera, quasi no compta. En qualsevol altra professió (metge,advocat, mestre…)l’experiència i la formació són valors inqüestionables. Tampoc et demanen que et mantinguis sempre bonica o mediàtica per fer bé la teva feina. En l'ofici d'actriu, si.  Tampoc importa si ets home o dona, per fer determinats oficis. En el nostre...sí. Tampoc es plantejarien si formes part del "clan"o de la "família"si ets recondanadament bo fent la teva feina...però en el nostre, es veu que això si que compta, si. 

I definitivament, les actrius tenen menys papers a la televisió o al cinema (només un 38% dels personatges del cinema espanyol són dones, segons un estudi d'AISGE), i menys papers en els repartiments de les obres de teatre. I en aquest ofici (i en molts d'altres), també tenen menys oportunitats d'ostentar càrrecs públics o de poder, i molta menys feina, si són dones.

A sobre has d'estar sempre guapa, ser simpàtica, ser amable, caure bé, callar quan toca i i no destacar massa, a poder ser.  

Edat, gènere, condició i el càncer de l’endogàmia: filtres difícils d’enderrocar. 

Comparteixo l’estupor de la Davis davant l’estupidesa de seguir considerant la dona i l’actriu, una nina bonica que s’ha de mantenir sempre jove i guapa, quan això no passa en el cas dels nostres companys actors.

I també, com ella, aquestes dones de més de 40 i 50, qüestionen si és constructiu i equitatiu dependre d'unstar system voluble, aleatori, no plural, ni divers i encara condicionat per la imatge, per un marcat referent patriarcal, o pel nepotisme il·lustrat i encobert que hi ha darrera de "l'amiguismo",enlloc de preservar, valorar i estimar el talent, els mèrits propis i la professionalitat independents.

Només cal girar la vista enrera a la història de la Literatura Dramàtica per a adonar-se de la gran descompensació de papers masculins respecte els femenins. Si tenim en compte que les dones no actuaven a l'època elisabetiana, que els drets de les dones no es van començar a assolir o a igualar amb els homes fins al segle XX amb la lluita de les sufragistes i el dret a vot universal...si hi afegim ser mares, treballar...doncs feu comptes: les dones hem de recuperar un munt de segles en poc temps. Totes traient la llengua per aconseguir papers que no estan escrits en la major part dels repartiments de la literatura dramàtica.

Aquestes dones actrius afirmen també que els directors, autors, dramaturgs, productors, guionistes contemporanis...que són els que "trien" les històries d'ara, encara no escullen prou aquesta opció de perfil de més de 40 o més de 50. Un perfil que dóna molt de si, que existeix a la vida, i que haurien de ser les verdaderes heroïnes i protagonistes, tal i com ho són a la vida real. 

Es pregunten: La ficció no és aquella que reflecteix la realitat i la nostra societat?  On són aquestes dones que encara no són prou visibles en les històries dels guions televisius, produccions o textos teatrals?  Quan veurem sovint anuncis de casting que diguin "Es busca actriu de més de 40 o 50 anys? Per què a les dones de més de 40 se les relega, en moltes sèries d'ara, a paper secundari o de repartiment? O a fer només de mares dels o de les protagonistes joves? O a les de més de 50, a fer només d'àvies? (com em comentava una actriu)

Encara ara hi ha series de televisió i pel·lícules on el protagonista que ronda la quarentena, la cinquentena i fins i tot la seixantena…té una partner de vint i pocs. Encara ara en els repartiments, tan de teatre com d’audiovisuals, hi ha molts més papers per a homes que per a dones (en el trieni 2014,15,16, el 75% dels protagonismes a partir dels 45, va correspondre als homes, segons AISGE)

Ara a més, s’escriuen molts més guions per a actors i actrius joves que per a les "madures"( el 55% de les protagonistes de TV son menors de 35 anys) . I encara ara es produeix una gran contradicció: la societat sol criticar aquestes dones "grans", quan són precisament elles, les que omplen els teatres, les principals lectores de llibres i les grans consumidores de cultura.

Cert: les coses estan començant a canviar. Però encara massa a poc a poc...i potser no suficientment. És veritat que s'està començant a enderrocar el sexisme en les noves pel·lícules amb dones madures fent grans papers. Hollywood ja ha donat l'alarma fa dies. Però encara podem fer més.  Papers que reflecteixin la realitat: per exemple que un dona surti amb un home més jove, una realitat a l'alça. O que una dona amb arrugues sigui sexy. O que una altra no sigui prima, ni dolça. O que les històries de ficció reflecteixin altres realitats plurals com LGTBI o diversitat de races. 

Que tot això sigui visible és responsabilitat dels que tenen el poder de donar-hi visibilitat. És en aquestes produccions d'audiovisuals o de teatre, i en els despatxos de direcció i producció, i en les històries que s'escriuen...on hi hauria d'haver més presència femenina "madura", i més compromís amb l'ofici i amb una realitat que s'hauria de reflectir. Independentment del gènere, edat o condició racial o sexual, o de si ets simpàtica, de bon veure, o de si "ets amiga de". Només el talent i saber fer bé la feina hauria de comptar.

Els asseguro que aquestes dones existeixen. Hi són. Tenen una vida, una bellesa (no sempre limitada als cànons habituals), un sexe, un talent, un ofici, una professió, una experiència, una independència, una veu, una saviesa i una ànima. 

Com diu una de les actrius amb qui he parlat, cal començar a dir alt i clar, sense por, que un ofici i una societat que rebutja aquests dones, és un ofici i una societat "condemnats a la decadència".

I per acabar amb un somriure: potser ja van sent hora que es vegi a les dones madures, com unes grans professionals i també perquè no, com un iogurín preciós i valuós, que no té data de caducitat.