A finals de novembre La Llança donava notícia de la posada en marxa de la versió digital de les Rúbriques de Bruniquer. No hi ha pas la pretensió de repetir aquí la feina que ja va fer Gustau Nerín, però com a historiador no em puc estar d’insistir en les potencialitats d’aquesta eina. El que s’ha fet amb les Rúbriques permetrà aprofundir en el molts camps de la recerca històrica (i no només la local) i posa en evidència la importància d’aprofitar l’entorn digital en el desenvolupament de les humanitats. 

Ja fa temps que el món de l’arxivística i la biblioteconomia esmercen molts esforços en digitalitzar tota mena de documents: des de llibres fins a fotografies, passant per periòdics, llibres d’actes de plenaris municipals i cintes de casset. Gràcies a això fer recerca ara és molt més fàcil que en els temps analògics. Permet fer investigacions més ambicioses per què l’entorn digital ajuda a ser més eficient i flexible: pots buscar la informació més ràpid i s’estalvien desplaçaments als arxius i biblioteques.

Tinc la sensació, però, que a Catalunya s’està trigant massa a fer un pas més, per què mentre en altres països es fan apostes clares per desenvolupar les humanitats digitals, aquí encara som a les beceroles. Les Rúbriques de Bruniquer són només un exemple de les coses que es poden arribar a fer. 

Els historiadors s’enfronten a quantitats ingents de documentació i informació que han de ser capaços de processar i analitzar per explicar als seus coetanis aquells fets del passat que els interessen. Cada generació ha interrogat la Història amb preguntes diferents, però ara, a més, hi ha un nou repte. Les maneres de respondre les preguntes ja no poden ser (només) les que s’han fet servir en dècades precedents. 

Com ho podem fer per explicar els episodis crucials del nostre passat a les generacions que viuen el seu present vinculats a les pantalles i als dispositius mòbils? Els hem de continuar oferint (només) un llibre, una exposició, una conferència...? Aquestes són les eines més idònies? 

Davant d’aquesta qüestió hi ha dues alternatives. La més senzilla és blasmar als fills del segle XXI per què no desenganxen el nas del mòbil, i acusar-los de no ser capaços de focalitzar l’atenció de manera sostinguda... i tot el reguitzell de de malediccions habituals que ja sabeu per què tots les hem dit alguna vegada. 

L’altra opció és fer el mateix que fan les grans corporacions i les marques més reputades: identificar el seu públic, analitzar-lo i oferir-li allò que li agrada. I aquí és on entren les humanitats digitals per què obren la porta a utilitzar nous suports;  aprofundir en conceptes innovadors (com ara la visualització de dades, per exemple); o experimentar amb noves formes de narrar basades en tecnologies com ara la Realitat Augmentada o la Realitat Virtual.. Es poden fer tantes coses...

No es tracta de banalitzar ni la tasca dels historiadors ni la recerca. Al contrari. Davant les fakes news i la fake-història (que és aquesta porqueria que adoren tant els polítics) només es pot reivindicar el rigor. 

Ara bé, rigor no és sinònim de rigidesa en les formes, sinó solidesa en els continguts. Això no s’ha de perdre mai de vista. És aleshores, tenint clara aquesta premissa, que cal anar a buscar els fills del segle XXI per fer que s’enamorin de la història entrant en el seu territori. És un repte engrescador i que pot donar fruits inesperats. I sinó proveu de jugar a l’Assassin’s Creed.