Després de triomfar amb Bodas de Sangre a casa seva -la Biblioteca de Catalunya- i amb Èdip al Romea, i d'obrir el festival Grec 2018 amb un Guilgamesh que no va acabar de convèncer, s'esperava amb candeletes el debut d'Oriol Broggi a la direcció d'una òpera. La proposta del Festival de Peralada per propiciar aquest debut -en la línia de la resta de debuts que ha ofert el festival a directors com Calixto Bieito, Lluís Homar o Joan Font- amb una producció pròpia va ser la més clàssica de les òperes de Wolfang Amadeus Mozart, La Flauta Màgica, que el mateix Broggi reconeixia que coneix des de petit. L'obra del geni austríac -un aparent conte de fades ple de símbols, que recrea l'ascensió gràcies al coneixement, la saviesa i l'amor dins els ideals de la maçoneria, molt en voga a la Viena de la Il·lustració en que va viure el malaguanyat compositor- era, a priori, una aposta atractiva i atrevida per fer el salt a l'òpera per part d'un director que s'ha atrevit amb grans clàssics de la literatura -de Hamlet a Cyrano de Bergerac, d'Èdip Rei a Luces de Bohèmia, d'El Rei Lear a Antígona. L'expectació era molt elevada i potser per aquesta responsabilitat pres amb la natural humilitat i cautela, i les servituds necessàries de l'òpera -en que cal ser fidel a la partitura, malgrat els esforços dels directors d'escena-, el resultat no va ser tan espectacular com el que el públic que omplia l'auditori del festival d'estiu de l'Alt Empordà s'imaginava i esperava.

La Flauta Màgica Toti Ferrer - Festival de Peralada

El que sí que podem dir és que la proposta de Broggi era fidel al seu teatre, despullat, sobri i auster, devot del seu admirat Peter Brook. No enganya. El mateix Broggi escriu al llibret "Imagino un escenari quasi despullat, on del mig surt una tasca fosca que il·luminada és l'orquestra. Lentament uns cantant que apareixen solemnes ens van explicant les peripècies de Tamino, Papageno, la Reina, les tres dames, Sarastro... i Pamina. [...] Partiré d'un escenari quasi buit, prendré la música i la veu i les faré protagonistes. Entrellaçant aquests elements, la història anirà prenent cos, anirà esdevenint-se". D'aquesta manera, l'escenografia era formada per unes cadires de tisora i mitja dotzena dels inevitables bastons marca de la casa, que corren el risc d'acabar esdevenint una caricatura del molt bon teatre que Broggi i la seva companyia ens han ofert al llarg dels anys. Les projeccions servien per realçar aquest escenari i per fer entrar al públic a conte operístic que es proposava explicar, des de l'obertura, durant la qual es va poder veure a Josep Pons, director de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu, que des del fossat va dirigir amb solvència una obra que coneix a bastament.

Entre els encerts de la proposta de Broggi, cal situar l'ús del sempre solvent Lluís Soler, que va exercir com a narrador en català de les explicacions de molts dels recitatius eliminats en aquesta adaptació, per no deixar-se cap despistat pel camí, i integrat com a sacerdot del temple de Sarastro. La sastreria, de nou, va ser fidel a l'estil de La Perla29, eliminant tot element màgic, exòtic i fantasiós i apostant per roba discreta de calors càlids i pràcticament de carrer -només Papageno portava cosides tres discretes plomes a la caçadora- i túniques -sorgides dels fons d'armari de LaPerla-, en el cas dels sacerdots. En el cas de les dames i de la Reina de la Nit, l'aposta va ser pel vestit negre, potser aquí amb una petita -i necessària- concessió a la fantasia. 

On es van veure els límits de de Broggi va ser en la direcció d'actors, que van acusar una rigidesa innecessària i impròpia del bon treball d'actors habitual del teatre del director barceloní. També d'una obra que vol celebrar expressament el valor de la humanitat. Sigui per la manca de costum de treballar amb cantants o per manca de temps a l'hora de treballar els personatges, només se'ns van aparèixer com a veritables els dos personatges més còmics, Pagageno i Monostatos, que van interpretar Adrain Ërod i Francisco Vas, respectivament. Com a detall, no va resultat massa clar perquè mentre el tenor aragonès, que donava vida al servent de Sarastro, utilitzava el català per buscar la complicitat del públic, l'austríac Eröd se servia d'un castellà de turista. També cal destacar les seductores tres dames, a qui donaven veu i vida Anaïs Constants, Mercedes Gancedo i Anna Alàs. Sobri en la màgia i la comèdia, el moment culminant de l'òpera va ser, com ja s'esperava, el Der Hölle Rache kocht in meinem Herzen de la Reina de la Nit, que va cantar magistralment una embarassadíssima Kathryn Lewek. Com a detall, el tenor Liparit Avetisyan debutava com a Tamino i Olga Kulchynska, en el de Pamina.

El públic va rebre amb agraïment i aprovació una Flauta Màgica més que correcta, sense ser, aparentment, això, màgica, d'un Oriol Broggi al qual vam poder veure, fins i tot en escena, així com va agrair el bon treball del director musical, de l'Orquestra i el Cor del Gran Teatre, així com del repartiment. Tot passejant pels jardins a mitjanit, algú podria pensar que potser per la propera vegada que Broggi s'acosti a l'òpera -una possibilitat que esperem- s'hauria de deixar anar molt més i, si fos el cas, deixar de banda la fidelitat i la seguretat del conegut per ascendir, com Tamino, en el camí del coneixement a través d'allò desconegut.

06.08.2018 La Flauta Màgica Toti Ferrer 2