El contrabaixista Riccardo del Fra defineix la vida de Chet Baker amb la següent frase: "Chet, vivia un poema rebel, una inseguretat permanent que ell havia fet un estil de vida" del Fra va ser el seu baix oficial durant una dècada.

Dic això perquè des de fa unes setmanes ja es pot trobar a la plataforma de Netflix la pel·lícula Born to be Blue, una aproximació a una part de la vida de Chet Baker, interpretat per l'actor Ethan Hawke.

No es tracta d'un biopic sencer ni d'una biografia molt específica, el seu director, el canadenc Robert Budreau agafa com a punt de partida l'estada a la presó de Lucca, Itàlia, l'any 1960. En trobar-lo drogat als banys d'una benzinera de la mateixa localitat, és empresonat durant un any i quatre mesos. La pel·lícula comença amb un Chet Baker dintre de la presó amb la seva trompeta, i el cert és que en la població de Lucca existia un col·lectiu molt notable i actiu de músics i afeccionats al jazz, que van poder introduir una trompeta per a Chet dins de la presó, tenia permís per tocar dues hores cada tarda i la presó s'aturava per sentir-lo. Però també la gent del poble s'acostava als murs de la presó i s'enfilava als llocs més alts del poble, per escoltar els concerts de cada vespre.

Dic tot això, perquè tant pel que fa a veracitat, com d'història, la pel·lícula queda coixa en detalls que per mi penso que són del tot importantíssims per poder conèixer millor la vida de Chet Baker, per exemple, després de la pallissa rebuda, per part d'uns narcotraficants, on li destrossen per complert tota la dentadura de dalt de la boca, desapareix tres anys, aprenent tècniques diferents per poder tocar la trompeta, cosa que a la pel·lícula queda una mica desapercebuda.

En canvi, sí que es posa en relleu en una de les diferents relacions amoroses que va tenir i que protagonitza l'actriu Carmen Ejogo, un salvavides estable durant aquells tres anys de duresa, de canvi de vida i resurrecció del "James Dean del jazz". La proposta cinematogràfica es basa pràcticament en aquest fet, la caiguda de Chet Baker i la relació amorosa amb l'actriu, que finalment també l'acabaria abandonant. Un film en gran part edulcorant, amb un paper més que correcte de l'actor Ethan Howke, cercant els mimetismes, les postures i certa cadència del que era el trompetista, el líder que va contribuir juntament amb Gerry Mulligan, a renovar el frenesí del bebop a la melancolia del cool. A la pel·lícula també s'entreveu la relació de Chet amb el director de Pacific Jazz Records companyia cabdal a l'hora de publicar estils com el Cool Jazz o el West Coast Jazz.

Chet Baker (1929–1988) Michiel Hendryckx

Una pel·lícula que sens dubte pot servir com a punt de partida per molta gent que no conegui molt àmpliament la figura del jazzman d'Oklahoma, un cop visionada, els recomano que vagin a YouTube a buscar el documental "Let's get lost" que data del 1988
i està dirigit pel director Bruce Weber, un documental - pel·lícula, molt més reeixit i ple de veritats i històries de la vida real de Chet Baker.

Chet Backer, va morir a Amsterdam, al barri vermell, penjat de merda, de droga, sol, caient al buit d'una vulgar habitació d'un hotel. Chet Backer va ser en la seva gran part de vida un poema, poesia incompresa, aprofitada i fotuda per molts, massa, potser per alguns que ara el miren sent una publicitat falsejada d'una espècie de pirotècnia de màrqueting. Chet Baker va tenir una vida marcada per l'addicció a tota classe de drogues, això el va fer viure entre presons, hospitals i hotels tota la vida, Chet Baker va ser sens dubte un dels millors timbres del jazz i un compositor excepcional, malgrat que les seves problemàtiques addiccions no va deixar mai de lluitar i de caure a la vegada.

En aquesta societat que vivim Chet Baker de ben segur que hagués acabat igual o potser pitjor, segurament hagués viscut igual, amb la seva emoció, la seva inseguretat, les seves pors, els seus objectius i desitjos i segurament hagués tornat a fer el mateix que va fer, perquè encara que a cops pensem que la nostra societat ha evolucionat, la majoria de cops segueix ancorada en el món incomprès de les etiquetes, del món extern i públic, en les impúdiques batalles del poder i de la raó i seguim construint una societat on els sentiments no conten i si conten, la majoria de vegades, són per fer-ne befa o fer mal.

O sigui que, esculli i evolucioni cap a on li guia la seva vida i no es preocupi si no reconeix el paisatge, que de vegades tot és fum.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat