Basada en la novel·la de Liane Moriarty, Big Little Lies es va erigir en objecte de culte instantani per diferents motius. El primer, sens dubte, per la seves capacitat de parlar de feminisme i sororitat en un context dramàtic en què les dones, a les ficcions clàssiques, acostumaven a tenir un rol de contrapunt o comparsa. La sèrie es basa fonamentalment en una mirada femenina sobre conflictes quotidians i socials que sovint queden enterrats sota el pes de les aparences.

Big Little Lies HBO

Per això la història acabava essent una denuncia dels silencis, de l’esclavitud de determinades escenificacions de la vida en comunitat, i també una metàfora de les lluites compartides del dia a dia. Són, els de la sèrie, personatges acostumats a reprimir la veritat perquè aquesta, en sortir a la llum, posa al descobert les vergonyes d’un espectre social que prefereix viure d’esquenes als conflictes que laminen la identitat femenina. A aquesta visió de l’apoderament s’hi sumava la seva hàbil estructura narrativa, basada en la resolució d’un enigma (un mort, i el nom del mateix) del que no es tenia consciència fins al darrer episodi, en un gir que reunia totes les protagonistes en un mateix pla emocional i, de passada, apuntalava el discurs contra els monstres de la quotidianitat. I entre els encerts també hi havia, convé no oblidar-ho, el seu extraordinari planter d’actrius, algunes d’elles prestant-se a un enlluernador exercici de desconstrucció de la seva imatge. L’èxit de la sèrie va portar HBO a anunciar un segona temporada que no estava prevista i que despertava uns lògics recels. Donava Big Little Lies per a una continuació una vegada resolt l’esmentat enigma? Podria el relat generar la suficient força dramàtica com per justificar set episodis més al voltant de les contraindicacions domèstiques i sentimentals de la protagonistes? Vist el primer episodi de la segona temporada, la resposta és de moment afirmativa. 

Big Little Lies HBO

Aquest primer episodi l’encerta tant en la preservació de l’estil narratiu de la sèrie (de nou, l’ús de la música i el paper del muntatge és essencial) com en l’extensió de les trames més enllà del punt d’inflexió que suposava l’escena final de la primera temporada. Falta veure com fan evolucionar la història sense un enigma pròpiament dit, però també és cert que l’anàlisi de les conseqüències d’aquell esdeveniment està treballat amb molt rigor. D’aquesta manera, Big Little Lies converteix el seu retorn en un tractat sobre la dificultat de mantenir la versió sobre un fet quan la veritat d’aquest plana sobre cadascun dels personatges que el van viure. Gairebé tots les seqüències i diàlegs estan dissenyats per fer viva aquesta veritat, que palpita a cada mirada, a cada racó. Com en un castell de sorra que es va desgastant amb l’impacte de cada onada, la sèrie es basa ara en una certesa que, ho saben elles i ho sabem nosaltres, acabarà surant. Si aconsegueixen mantenir aquesta tensió, aquesta sensació que s’obrirà la caixa dels trons, aquesta temporada pot donar moltes alegries. De moment, els responsables de la sèrie l’han clavat amb el fitxatge de Meryl Streep, que aconsegueix enterbolir l’ambient i disparar les expectatives amb cada aparició: els seus diàlegs amb Reese Witherspoon són, en aquest sentit, per emmarcar.