Divendres 23 de febrer va morir als 93 anys el poeta occità i traductor Bernat Lesfargas. Nascut l’any 1927 a Brageirac, al Perigòrd -topònim vinculat al Cyrano- la seva família encara conservava l'occità, malgrat que en aquella època ja estava en clar retrocés. Com escrivia ell mateix l'any 2008 a la revista Visat, "es recomanava  que, als nens, només se'ls parles en francès; perquè es deia que, practicar allò que anomenaven 'patués', els seria per sempre un desavantatge. Com que encara hi havia moltes persones que ignoraven el francès, de quina manera nosaltres els nens, hauríem pogut deixar d'aprendre, si més no, els rudiments de la llengua d'oc? Puc afirmar que no tinc una llengua materna sinó dues, tan indissolublement lligades l'una a l'altra que em sembla que només en constitueixen una de sola". 

Format com a professor i traductor d'espanyol a l'Institut d'Études Ibériques de la Sorbona, en paral·lel i ja des de l'època del Lycée Henri IV, havia entrat en contacte amb ambients occitanistes de París, com els Amics de la Llengua d'OC que es reunien en un cafè de la Place Saint Sulpice. És llavors que coneix Jean Mouzat, Henri Espieux, Robert Lafont, Max Rouquette o Bernard Manciet. "Quan era adolescent escrivia poemes, en francès, és clar. Els meus condeixebles parisencs, a qui ensenyava els meus versos, els trobaven dolents, i més dolents pel fet que el meu accent de Brageirac els feia gràcia i fins i tot els podia semblar ridícul. Aleshores (passo per alt molts detalls) vaig començar a entendre que si bé jo era francès, no ho era exactament de la mateixa manera que els meus companys. Aquesta presa de consciència em va portar a intentar d'escriure en occità. 

Lesfargas va descobrir el català  -segons ell mateix explicava- gràcies a uns exemplars de la Revista de Catalunya editats a l'exili que va trobar a la biblioteca municipal del seu poble, als primers anys quaranta. "Recordo el meu estupor en descobrir l'existència d'aquella llengua 'estrangera' tan propera al meu 'patuès' (que jo encara no anomenava occità). De cop descobria que era escrit i parlat lluny de Brageirac, molt lluny del Perigòrd. Com que no ignorava del tot que aquest malaurat 'patuès' havia tingut, a l'edat mitjana, les seves hores de glòria, em començava a estranyar, que, en l'ensenyament que jo rebia, mai no se'n parlés".

Tot i que va renunciar a fer una tesi sobre Eiximenis aconsellat pels seus professors que creien que amb la victòria de Franco el català no portava enlloc, mentre era professor d'espanyol a Lió, va continuar perfeccionant l'estudi del català i la seva literatura. El 1960 va dedicar un número de la revista Le Pont de l'Épée a la poesia catalana, amb textos de Joan Argenté, Blai Bonet, JV Foix, Carles Riba, Jordi Sarsanedas i Màrius Torres. Però, el moment clau de la seva relació amb la literatura catalana va ser l'encàrrec de traduir Incerta glòria de Joan Sales. El professor Xavier Pla ha resseguit en un article publicat a Quaderns. Revista de Traducció la gènesi i desenvolupament d'aquella singular aventura. 

Publicada per primera vegada l'any 1956 al Club dels Novel·listes, després d'anys d'escriptura i reescriptura, de nombroses supressions infligides per la censura, Incerta glòria va ser acollida a Catalunya amb fredor i silenci, malgrat ser la primera novel·la sobre la guerra civil escrita des de la perspectiva d'un vençut. A París, però, el 23 de juliol de 1956 el jove Juan Goytisolo, lector d'originals de l'editorial Gallimard -des d'on havia propiciat la publicació de les obres d'Ana María Matute, Camilo José Cela, Rafael Sánchez Ferlosio, etc.- va rebre l'encàrrec de llegir el manuscrit de la novel·la de Sales. Goytisolo va emetre un informe positiu, això com també ho va fer Josep Palau i Fabre, i Sales i l’editorial francesa van signar un precontracte d'edició l'abril de 1957. El traductor elegit va ser, precisament, Lesfargas. En una carta que li adreçava Michel Mohrt, conservada a l'arxiu del traductor dipositat a la UAB i reproduïda per Pla, es pot llegir:

Nous venons d'acheter les droits d'un ouvrage en langue catalane, INCERTA GLÒRIA, de Joan Sales.

Monsieur Juan GOYTISOLO, dont nous avons récentment publié un roman, et qui est lui-même Catalana, nous transmet votre nom, en nous dissant que vous pourriez peut-être intéressé par la traduction du livre. Pouvez-vous me dire s'il en est ainsi?

La traducció es va allargar, per motius literaris i extraliteraris documentats per Pla, i no es va arribar a publicar fins l'any 1962. De fet, la novel·la publicada en francès no era ben bé la mateixa que s'havia publicat en català. Sales l'havia anat reelaborat, ampliant, reescrivint i afegint material que no havia pogut passar la censura a Espanya. Com escriu Lesfargas: "He de confessar que vaig tenir moltes dificultats per portar a bon terme aquesta traducció. El meu coneixement del català encara no era prou bo i, cosa que no hi ajudava, l'autor, perfeccionista, suprimia tot de passatges més o menys llargs, n'afegia d'altres, modificava una frase, canviava un adjectiu... [...] Finalment, el llibre es va publicar! I jo havia realment progressat en català". I és que fins la traducció d'Incerta glòria només havia realitzat traduccions de l'espanyol.

Després d’aquesta primera incursió en el català, l'occità es va encarregar de traduir, també a Gallimard, La plaça del Diamant de Mercè Rododera, l'any 1971 i, a partir de llavors, ja no va traduir altres textos que no fossin obres escrites en català. Salvador Espriu, Jesús Moncada, Pere Calders, Quim Monzó, Àlex Susanna o Jaume Cabré van ser traslladats al francès per Lesfargas. Com a editor, a més, va fundar l'any 1975 l'editorial Fédérop, anomenada així pel seu compromís amb el federalisme europeista i reivindicant, en paraules d'Àlex Susanna, la pràctica de la traducció com el principal llenguatge europeu. En aquest sentit, l'Institut Ramon Llull va posar-li l’any 2012 el nom de Bernat Lesfargas a la seva Biblioteca de Traduccions.