Fa una setmana, vaig escriure un article certament important i genial sobre un llibre de la col·lega Marina Garcés. Sembla ser que us va agradar: encara és al rànquing de més llegits i tal i qual. Vaig cruspir-me Ciutat Princesa durant l’estiu, perquè em trobava escrivint un llibre espantós sobre el meu barri, que encara no m’acaba de sortir, i volia veure com es podia llegir la ciutat d’enguany des de l’àmbit del pensament.

Aquest setembre, d’ençà que intento escriure alguna cosa de profit i de faisó totalment infructuosa, no he llegit ni he fet gaire cosa. El dissabte pujo a Besalú amb l’amic Jaume C. Pons Alorda a xerrar-hi sobre Les nimfes sota el sol del gran Josep Maria Argemí (si hi sou, ja saludareu). Vaig dir-vos també alguna cosa sobre aquest llibre fantàstic, que em va plaure a sac; però ara mateix l’he oblidat absolutament i no sé què collons diré a la penya dissabte, perquè no en recordo res de res i em fot una mandra terrible tornar-hi: no paguen res, els collons de gironins, però diuen que ens convidaran a dinar alguna costella. També fot segles que no vaig a un concert.

Diuen que fa poc, a l’Auditori, inauguraven temporada amb la Cinquena de Mahler. Vosaltres creieu que ara he d’aixecar el cul del bar i deixar la droga per tornar a escoltar l’Adagietto dels collons? Do re mi mi faaa, mi la dooo si siii laaa. Au, calli. Ahir mateix, en Schiff tocava les Goldberg al Palau. Fot-li el tema, i vinga variacions i manta tecla. Ja no tinc edat.

He esdevingut, finalment, un ésser tremendament avorrit i, em sap greu confessar-vos-ho, no tinc absolutament res a dir-vos. Nogensmenys , l’edat em fa gaudir molt d’aquesta beatitud d’ésser mediocre i desinformat. No en tinc ni folla de si la novel·la de la Rojals és una cosa bàrbara com diu en Puigtobella o una merda seca com diu la nostra Marina Porras, tot i que tendeixo a pensar sempre com ella i, fet i fet, si és o no una cacota me la ressua completament. Ara tothom diu que si el Pàmies l’ha encertada de nou i que tal i que qual. Però quina fortuna, ai las, no haver de llegir en Sergi i les seves crisis de psicòleg de l’Eixample. I, sobretot, no haver d’anar al teatre i opinar sobre la veu d’un actor o la narrativa d’una peça. Altres ho faran, i molt millor que jo. Espero sortir ben aviat del pou, tornar a mirar-me les coses amb un pèl d’amor, i explicar-vos alguna cosa. De moment, no tinc res al cap. Dispenseu-me l’esforç de la lectura. Si més no, ho he fet curt. La cosa no deu passar d’un minutet. Fins ara. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Bernat Dédeu
Mille e tre

Princesa Garcés

Bernat Dedéu
Bernat Dédeu
Mille e tre

El meu heroi Leonard Bernstein

Bernat Dedéu