Fa una setmana, vaig escriure un article certament important i genial sobre un llibre de la col·lega Marina Garcés. Sembla ser que us va agradar: encara és al rànquing de més llegits i tal i qual. Vaig cruspir-me Ciutat Princesa durant l’estiu, perquè em trobava escrivint un llibre espantós sobre el meu barri, que encara no m’acaba de sortir, i volia veure com es podia llegir la ciutat d’enguany des de l’àmbit del pensament.

Aquest setembre, d’ençà que intento escriure alguna cosa de profit i de faisó totalment infructuosa, no he llegit ni he fet gaire cosa. El dissabte pujo a Besalú amb l’amic Jaume C. Pons Alorda a xerrar-hi sobre Les nimfes sota el sol del gran Josep Maria Argemí (si hi sou, ja saludareu). Vaig dir-vos també alguna cosa sobre aquest llibre fantàstic, que em va plaure a sac; però ara mateix l’he oblidat absolutament i no sé què collons diré a la penya dissabte, perquè no en recordo res de res i em fot una mandra terrible tornar-hi: no paguen res, els collons de gironins, però diuen que ens convidaran a dinar alguna costella. També fot segles que no vaig a un concert.

Diuen que fa poc, a l’Auditori, inauguraven temporada amb la Cinquena de Mahler. Vosaltres creieu que ara he d’aixecar el cul del bar i deixar la droga per tornar a escoltar l’Adagietto dels collons? Do re mi mi faaa, mi la dooo si siii laaa. Au, calli. Ahir mateix, en Schiff tocava les Goldberg al Palau. Fot-li el tema, i vinga variacions i manta tecla. Ja no tinc edat.

He esdevingut, finalment, un ésser tremendament avorrit i, em sap greu confessar-vos-ho, no tinc absolutament res a dir-vos. Nogensmenys , l’edat em fa gaudir molt d’aquesta beatitud d’ésser mediocre i desinformat. No en tinc ni folla de si la novel·la de la Rojals és una cosa bàrbara com diu en Puigtobella o una merda seca com diu la nostra Marina Porras, tot i que tendeixo a pensar sempre com ella i, fet i fet, si és o no una cacota me la ressua completament. Ara tothom diu que si el Pàmies l’ha encertada de nou i que tal i que qual. Però quina fortuna, ai las, no haver de llegir en Sergi i les seves crisis de psicòleg de l’Eixample. I, sobretot, no haver d’anar al teatre i opinar sobre la veu d’un actor o la narrativa d’una peça. Altres ho faran, i molt millor que jo. Espero sortir ben aviat del pou, tornar a mirar-me les coses amb un pèl d’amor, i explicar-vos alguna cosa. De moment, no tinc res al cap. Dispenseu-me l’esforç de la lectura. Si més no, ho he fet curt. La cosa no deu passar d’un minutet. Fins ara. 

Bernat Dédeu
Mille e tre Princesa Garcés Bernat Dedéu
Bernat Dédeu
Mille e tre El meu heroi Leonard Bernstein Bernat Dedéu