L’amic Joan Safont, capità de La Llança, em suggereix escriure un article en ocasió del centenari de Leonard Bernstein, efemèride que, com comprendreu perfectament, a mi no me la podria rebufar més. Perquè jo he viscut en Lenny de sempre, i fins i tot m’atreviria a confessar que, amb Farrokh Bulsara, Bernstein és l’artista total que més m’ha fet gaudir de la música al llarg dels anys. Amb l’ànima de Queen, Bernstein no només compartia un talent desbordant, exposat amb un narcisisme corporal burleta, sorneguerament conscient del propi geni, sinó la íntima convicció que la música és un projecte de màxim gaudi i d’expressió infinita. "Vostès toquen a la perfecció, però han oblidat passar-s’ho bé"va dir Bernstein als professors de la Filharmònica de Viena, quan iniciaren el seu primer cicle de les simfonies de Mahler al Musikverein, mentre es desesperava escoltant com el músics austríacs no feien honor al sacrifici expressiu del compositor bohemi. 

"Vostès toquen a la perfecció, però han oblidat passar-s’ho bé"va dir Bernstein als professors de la Filharmònica de Viena, quan iniciaren el seu primer cicle de les simfonies de Mahler al Musikverein

Parlar de Mahler és obligat, car Lenny en fou el continuador lògic pel que aquesta música té de dialèctica entre la màxima tristesa macabra i els esclats delirants d’alegria. Per entendre Bernstein entreu a Youtube i fixeu-vos com dirigeix el cor final de la Resurrecció,especialment en l’instant del cànon que precedeix el verset Aufersteh'n, ja aufersteh'n, en què el seu rostre s’envermelleix d’identificació amb la música de tal manera que sembla que hagi d’explotar en qualsevol moment. Escolteu, si teniu la bondat, l’inici de la Vuitanta-dos de Haydn amb la seva New York Filharmònic (al disc de les simfonies Paris). Quina energia més desbordant! Quan tot us sembli absurd, acluqueu els ulls i pareu atenció a com el mestre acaricia The Unanswered Questionde Charles Ives, també amb la seva orquestra, en una interpretació impossible de superar. Balleu amb la gravació dels concerts 15 i 17 de Mozart, amb ell mateix tocant el piano. L’alegria, al final, sempre guanya. 

De fet, a mi Lenny m’agrada imaginar-lo com una reencarnació novaiorquesa de Mozart. Car, com passa claríssimament al seu Mahler, però també amb un Beethoven ingenu o un Xostakóvitx de caràcter volgudament dubitatiu, a les seves interpretacions sempre hi ha un instant per a la improvisació, o fins i tot diria que hi ha moments en què la perfecció no s’assoleix com a mostra mateixa de la condició humana. Escolteu-ho a la Novena de Mahler que grava amb Berlín on, al darrer moviment, la perfecció tècnica de l’orquestra de Karajan se sacrifica per un major sentit d’expressió de la vulnerabilitat humana. Així els darrers compassos, on no és només que el compositor anunciï la seva mort, sinó que és la mateixa música i la pròpia orquestra qui ens explica el gest d’anar-se’n amb unes alenades d’aire que es van extingint al temps, com si el gargot imperfecte de la música fos la mateixa expressió d’una vida que s’acaba. És increïble com ho fa, el cabró. 

De fet, a mi Lenny m’agrada imaginar-lo com una reencarnació novaiorquesa de Mozart

Bernstein ha estat sempre el meu heroi, i l’he envejat sense reserves. Un home que escriu música, la interpreta, la viu i la dirigeix sense concessions, tot això fumant com un carreter i compaginant l’alegria novaiorquesa amb la tristesa de l’Europa judaica. Quan torno a casa, sempre aprofito per passejar pel cementiri de Green-Wood a deixar-li unes flors al Lenny i em casco una cigarreta davant la tomba. És el menys que puc fer per l’heroi. Bé, aquí tens l’article, jefe. Durant l’any anirem millorant.  

Bernat Dédeu
Mille e tre

Carles Hac Viu

Bernat Dedéu
Bernat Dédeu
Mille e tre

Llegiu Josep Maria Miró!

Bernat Dedéu