Benet Casablancas (Sabadell, 1956) és el compositor català del moment. El seu reconeixement és inqüestionable i s’ha incrementat des que va complir 60 anys. Un seguit d’activitats, novetats discogràfiques i estrenes en diversos centres musicals nacionals i internacionals han expandit la seva presència amb regularitat en sales de concert i en les planes de cultura dels mitjans de comunicació els darrers tres anys. Un exemple és l’ample, saludable i infreqüent ressò generat per l’estrena mundial de la seva primera òperaL’enigma di Lea, amb llibret del professor i filòsof Rafael Argullolal Gran Teatre del Liceu de Barcelona. El muntatge es representarà també els dies 10, 12 i 13 de febrer. 

benet casablancas (Juan Lucas)

El seu 60è aniversari es va celebrar artísticament el març de 2017 amb un “concert – col·loqui” organitzat per Joventuts Musicals de Sabadell i la col·laboració de diversos organismes ciutadans i la participació dels Solistes de l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigits per Santiago Serrate. Després han vingut diverses audicions de les seves obres a Bremen, Mannheim, Saarbrücken i, abans de Nadal, a Berlin. D’altra banda l’editorial Galaxia Gutenberg ha publicat recentment Arquitecturas de la emoción. La música de Benet Casablancas, una bona introducció a la seva música i trajectòria. L’estrena de L'Enigma di Lea és la culminació d’aquest reconeixement i difusió de la seva obra? 

És un repte artístic de gran envergadura ja que se suposa un canvi d’escala compositiu molt important, tot i que no em ve del tot nou perquè les Set Escenes de Hamlet són una aproximació a la música escènica que m’ha donat moltes satisfaccions. A més, de jove havia fet molta música per a teatre, i després música vocal a partir de textos de Poe, Foix, J.R. Bach, Klee, etc. Procuro compondre sense presses, deixant temps a la maduració de l’obra. A L’enigma di Lea, el text funciona com a catalitzador de la música. Un text que Rafael Argullol va pensar respectant algunes convencions de l’òpera com els duos, trios, àries expansives, intervencions del cor, etc.

Una de les idees que, tant en Rafael Argullol com vostè han defensat, rau en la igualtat en el tractament de música i text. En què s’ha de fixar l’espectador per a percebre aquesta relació equitativa dels dos llenguatges?

Per a mi en l’essència del gènere s’associen i combinen molts factors –text, música, dramatúrgia, escenografia, ballet, llums- per assolir una dimensió diferent, on tots els elements convergeixen en un rang superior. Ens interessava fer una historia amb fil narratiu clar encara que tingués aspectes enigmàtics i amb la voluntat de no perdre interès narratiu, poètic, estètic, simbòlic i posant sempre la música al servei de la dramatúrgia. Per això en el procés de treball hem combinat un treball conjunt de revisió del text definitiu i definició de les diferents escenes: ell ja va plantejar-ho de manera que pogués ser musical i jo vaig assumir la poètica del text per definir l’estructura musical. 

I això es percep en la macroestructura.

L’obra s’organitza en tres parts i quinze escenes. Aquestes tres parts responen, en l’estructura musical, a la idea d’exposicióscherzo i un moviment lent. Cada personatge té característiques singulars que li donen caràcter: la tessitura i un tractament vocal diferent assenyalen una opció teatral. Són tres grans parts que responen a una secció d’exposició a l’inici i una culminació al final. En aquesta darrera el corens interpel·la a tots nosaltres, espectadors inclosos, en un important joc de teatre dins el teatre. Enmig, hi ha un scherzoque és el gran guinyol dominat per Doctor Schicksal que és un personatge tràgic-còmic que simbolitza el destí –una força ens mou a tots-. Aquesta distribució juga a ser un contrapès en la macroforma però també en el caràcter ja que hem buscat dotar-lo d’un tractament proper al grotesc –no exempt d’elements seriosos- amb ingredients buffo si paròdics i on no hi manca la ironia.

Això em fa recordar un eix del debat sobre l’òpera al llarg del segle XX que, per alguns, rau a grosso modo en un conflicte entre realitat i representació. En paraules de Philippe Albèra: expressionisme i parodia. Aquesta recerca de superació de categories antigues es materialitza de dues maneres antinòmiques però complementàries: en l’àmbit expressionista tendeix a una expressió directa i extrema que no seria mediatitzada per les convencions socials i estètiques; mentre que en l’àmbit paròdic és realitza per una presentació crítica que tendeix a la ironia. L’enigma di Lea també en participa d’aquesta divergència respecte als principis d’imitació i la ironia?

Possiblement. És un tema molt interessant però nosaltres teníem com a referent a Monteverdi: la música esdevé serventa de la poesia. El que sí és cert és que la ironia –fruit del fracàs de la raó per comprendre el món- hi juga puntualment un paper gens negligible. En el segle XX, la ironia agafa un caràcter més esfereïdor, incisiu i esdevé un element omnipresent en totes les arts. Hi ha contrapunt clar entre l’exposició i el desenllaç respecte a l’scherzo central que introdueix nous personatges i que malgrat la seva brillantor esdevé –paradoxalment- una mena d’anticlímax. Aquests personatges outsiders, gent marcada per algun estigma, participen –com els propis espectadors- en un gran guinyol –teatre dins el teatre- que il·lustra la recerca de l’obra d’art perfecte mai assolida.

Nosaltres teníem com a referent a Monteverdi: la música esdevé serventa de la poesia

Assaig Enigma di Lea. Gran Teatre del Liceu

Assaig de l'Enigma di Lea. De dreta a esquerra: Benet Casablancas, Ferran Carvajal (coreògraf), Rafael Argullol i Paco Azorín (escenògraf). Gran Teatre del Liceu.

L’òpera tracta d’una història d’amor, dolor, desig, passió i vol ser un cant a la transcendència humana per superar-se i atansar-se a l’absolut. 

Amb els actuals temps dominats per una crisi de valors fefaent, volem fer una proclama dels valors humanístics -amor, llibertat, coneixement- per a enfrontar-nos als miratges d’una societat plena de trampes que inclouen des de falsos ídols a les fake news, discursos i accions polítiques profundament contraproduents, així com la banalitat en general. Tot plegat ens impedeix assolir la realització personal. Al final hi ha una vindicació de transcendir tot això assolint una vida més plena. Per això hi ha referències subliminals a aquesta tradició de l’Humanisme i a un origen mític. El primer acte té lloc en temps indeterminat, mentre que els actes segon i tercer són clarament contemporanis. Té un caràcter circular pels seus elements i planteja grans temes, actuals i associats a la condició humana.

Com s’articula la interacció entre els personatges? 

Els dos protagonistes que apareixen, Lea i Ram, són la conseqüència d’aquest doble horitzó temporal. En la resta de personatges es confirma el caràcter llegendari: les tres dames de la frontera són símbol de la benvolença i la compassió, i Milulls i Milboques són personatges grotescos i malvats que representen el judici constant al qual estan sotmeses les accions humanes. El Doctor Schicksal és un personatge tragicòmic que fa de contrapunt i afegeix elements bufonescs.

El compositor i gestor Rolf Liebermann, afirmava en una entrevista televisiva dels anys 90 que calia tornar als mites perquè encobreixen una realitat més fonamental, comprensible per a tots. 

Sí, evidentment. Crec que el mite avui dia ens remet als nostres orígens com a civilització. Però l’aspiració del llibret no és representar cap mite, encara que amb distància hi remeti per a obrir un debat i reflexionar sobre les preocupacions del subjecte contemporani. Hi ha moltes vies d’aconseguir-ho. L’enigma di Lea és un text original, una historia ex novoque reivindica la base humanística de la nostra cultura mediterrània. En l’òpera el mite té un paper fonamental al llarg de la història i nosaltres hem volgut oferir noves respostes i tal vegada proposar-ne un de nou. 

Què és en realitat l’enigma que (viu, pateix...) Lea?

Si et responc faria un spoiler. El públic que vagi a l’òpera obtindrà la revelació.

A nivell de llenguatge musical, quines línies i recursos ha emprat en el tractament del text i la veu? 

En el cas de la veu he cercat una ampla varietat expressiva que inclou des del crit i l’Sprechsgesang al recitatiu, el melos cantabile i l’ària de coloratura. Estimo i admiro enormement molta música del gènere operístic i, és clar, en l’escriptura orquestral he procurat oferir una treball molt acurat i elaborat, i molt diferenciat també en quan al seu tractament i funció.

En la seva música segons el musicòleg Ivan Nommick hi destaquen sis aspectes: tècnica impecable, originalitat, absència de dogmatisme, autoexigència, rigor constructiu i comunicabilitat. 

Això són paraules que agraeixo molt. El que busco és una creixent llibertat, sempre la recerca -mai entesa com un fi en si mateixa- i allò que el poeta i també amic Antoni Marí anomenava la "voluntat expressiva". El nostre treball no té massa sentit si no és capaç d’assolir un grau d’empatia amb l’audiència que és finalment la raó de ser del mateix.

Per tant, cal cercar-hi una caracterització dels personatges a través de la música.  

Lea, per exemple, està associada a la flauta, l’instrument d’harmònics més purs, i a dues notes, Mi-La (Le-a), que representen el signe de la terra, molt arrelades a la vessant humana i terrenal de la dona. Igualment, Si bemoll-Mi bemoll (a distància de tritó o diabolus in musica) representen les criatures més grotesques, el Milulls i el Milboques, i significaran els obstacles amb què s’ha de trobar Lea, amb una escriptura molt diferent a la de Lea i associada a instruments com el piccolo, oboès, el corn anglès, el fagot, el contrafagot, la tuba, que són més estridents. D’altra banda, Lea i Ram tenen una escriptura més lírica, àmplia, cantabile, que en el cas de la primera intervenció de la protagonista és gairebé modal acostant-se al to innocent d’una cançó popular. Ram, per la seva banda, adopta un punt més dramàtic de vegades i l’associem a sonoritats molt càlides, amb les violes, els violoncels, que tenen un tarannà noble, i les seves notes de referència són La-Re (que no deixen de ser res més que les següents notes del sistema de quintes de Lea (Mi-La-Re). El Doctor Shicksal és un contratenor amb una partitura molt exigent. Per últim, hi ha un element mantra molt recurrent -que, d’altra banda, no vol dir res més que evocar el passat mític i circular de la història- que diu “abboeh”, una cantarella present al llarg de tota l’obra.

El que busco és una creixent llibertat, sempre la recerca -mai entesa com un fi en si mateixa- i allò que el poeta i també amic Antoni Marí anomenava la "voluntat expressiva"

 

L'enigma di Lea. Gran Teatre del Liceu. ACN

Presentació de l'Enigma di Lea. De dreta a esquerra: Josep Pons, Carme Portacelli i Xavier Sabata. Asseguts: Rafael Argullol i Benet Casablancas.

Una pregunta obligada: com sorgeix la iniciativa? 

El projecte sorgeix el 2011, quan els dos autors vam col·laborar en una obra on la literatura i la música convisquessin de forma equilibrada. Inicialment volia adaptar El fin de mundo como obra de arte del mateix Argullol publicada per Acantilado el 1991. Però ell em va llançar una mena de contra-proposta: per què no crear alguna cosa completament nova? En Rafael va escriure una primera versió del text, al meu entendre, no només molt bella i inspiradora, sinó que també complia moltes de les condicions que requereix la composició d’una òpera: una narració lineal, una trama intrigant, una definició suggerent i molt aguda de personatges i escenes contrastants en un ric teixit d’implicacions simbòliques, que van ser un catalitzador per a la meva creativitat. També em sento molt reconegut al Liceu per haver mantingut l’interès mostrat en el seu moment per Joan Matabosch i després per Christine Scheppelmann per donar-li viabilitat, superant tots els obstacles en els anys més horrorosos de la crisi econòmica.

Per cert, coincidint amb l’estrena, l’incansable i brillant segell editorial Acantilado ha comercialitzat el text de l’òpera dins la seva sèrie Cuadernos. Poques vegades la interacció de tants agents culturals dóna aquests fruits. 

Sí, és d’agrair que s’hagin sumat diversos fets gràcies a totes les entitats, l’editorial musical (UME/Music Sales), la literària i agents dels fet musical que han recolzat el projecte. Un d’ells ha estat la publicació del text de’n Rafael Argullol per Acantilado que fa unes setmanes que es troba a les llibreries. Una altra és l’edició pròpiament de la partitura i que trobareu a la web de l’editorial esmentada. 

Escènicament la proposta de Carme Portaceli proposa un futur distòpic fàcilment identificable amb el nostre present.  

Sí, en aquest sentit, Portaceli proposa un món uniforme, on tothom pensa igual, vesteix igual, com si es pertanyés a una secta de la qual, si en surts, ets un outsider immediatament i has de ser castigat i uniformitzat. Un món de terror. En el segon i tercer actes Portaceli fa tornar l’acció als nostres dies, a una mena de manicomi on hi ha els outsiders que han de ser tractats per ser com tothom. 

Una altra pregunta obligada: un compositor del relleu nacional i internacional com vostè, que ha llegat algunes obres pel teatre com deies abans, per què no ha abordat l’òpera fins aquesta etapa de maduresa?

Tenia un projecte previ però després va sortir aquest, més complex i ambiciós però que paradoxalment va tenir via lliure abans. No he tingut pressa per abordar aquest gènere. Hi havia d’arribar de manera natural amb tota la complexitat. Volia desenvolupar be les meves eines com a compositor, ampliant la meva paleta de recursos expressius i tècnics, guanyar en versatilitat... Aquesta òpera és sens dubte el repte més gran i difícil de la meva trajectòria creativa i volia sentir-me amb ple domini dels meus mitjans. Mai he tingut pressa. Vull treballar cada obra amb l’energia necessària i sense precipitacions. 

Cap teatre l’havia temptat abans?

Teatres no, però productors operístics sí. Ho vaig deixar en stand byper les raons que t’he esmentat. 

Parlant de teatres, hi ha previst exportar el muntatge o estrenar-la en algun altre teatre del món?

De moment no, però hi ha diverses opcions obertes. Ja ho veurem. 

Al marge d’aquesta activitat, també han sortit diversos discs compactes en segells com Naxos, Sony i el català Columna Música que inclou un DVD patrocinat per L’Auditori de Barcelona, que recull la seva residència al llarg de dues temporades amb l’OBC. A més, s’hi troben enregistraments en viu fins aleshores inèdits d’un seguit de composicions escrites els darrers anys, així com diversos documentals. 

Sí, els darrers temps han estat força rics ens projectes, alguns molt ambiciosos i que han tingut una llarga gestació. En pocs dies sortirà al mercat el cinquè monogràfic a Naxos, fruit de la meva residència a Bremen, i al maig en presentarà a Tokyo, en un concert de la fantàstica NKH al seu meravellós auditori, la meva obra Alter Klang. Impromptu a partir de Paul Kleei una composició de George Benjamin, sota la direcció de Josep Pons, excel·lent director i profund coneixedor de la meva obra. 

No he tingut pressa per abordar aquest gènere. Hi havia d’arribar de manera natural amb tota la complexitat

L'Enigma di Lea. Antoni Bofill. Gran Teatre del Liceu

L'Enigma di Lea. Antoni Bofill. Gran Teatre del Liceu

Com a llicenciat en filosofia per la UAB que també és, en quin punt ens trobem com a societat davant la música i la filosofia? Pateixen un descrèdit irrefrenable fora dels àmbits més estrictament intel·lectuals? 

Assistim a una veritable crisi de valors, origen de tots els mals que veiem i que ens fan patir i estremir, aquí i a tot el món. És quelcom aparellat al descrèdit i a l’abandonament interessat de les humanitats. Cal revoltar-nos contra aquest estat de coses i exigir una regeneració a fons de la vida pública i de les classes dirigents. Periòdicament cal sortir a reivindicar-ho. Si aspirem a una societat més culte, lliure i benestant en pau, en la qual tota persona disposi de les eines per a la seva realització i pugui gaudir d’una vida més plena, ens cal més llum, més il·lustració, més coneixement, més lliure albir, més responsabilitat, més solidaritat.

No voldria deixar escapar l’ocasió per preguntar-li si, després d’un llibre com El humor en la música, estàs treballant en alguna altra investigació exhaustiva semblant?

Tinc pràcticament enllestit un nou llibre sobre un tema ben diferent però de format, enfocament i dimensions similars a l’anterior que es titula "Paisatges del Romanticisme Musical. Soledat i desarrelament, nit i somieig, quietud i èxtasi" i que serà publicat per Galaxia Gutenberg. També planegem l’edició d’un voluminós recull dels meus escrits musicals a "Notes al marge" (Història, Anàlisi, Estètica). Igualment, però avançant més lentament, fa anys que treballo en una "Introducció a l’Anàlisi Formal" en tres volums. A més, Galaxia Gutenberg prepara una nova edició, la tercera, sobre L’humor en la música

I, per últim, una darrera pregunta obligada a l’entorn d’una ciutat que tant vostè com jo coneixem prou bé, però que no assoleix el reconeixement cultural –en general- i musical, en concret, que mereix: com veu la salut del teixit musical de Sabadell, especialment respecte la dècada anterior? Les eleccions municipals s’acosten i cal recordar que és l’única ciutat fora de Barcelona que toca tots els àmbits de la música: des de l’òpera amb produccions pròpies fins a un cicle d’orgue, passant per diverses cobles, la música simfònica i de cambra, sense oblidar l’activitat de nombroses corals i entitats de teatre musical.

Desitjo el millor per Sabadell i sempre que he pogut he intentat participar i col·laborar en la mida de les meves possibilitats per potenciar-la. La música -en les seves diverses manifestacions- és un punt fort de la vida cultural de la ciutat i he reivindicat sempre aquesta excepcionalitat –extensiva a d’altres terrenys artístics- a diversos centres de poder del quan n’he tingut l’oportunitat. Poques ciutats del nostre entorn i de les seves característiques gaudeixen d’una vida musical tant diversificada i de qualitat com la nostra, un veritable privilegi per a la nostra ciutadania que cal sostenir i impulsar com es mereix. Crec molt en la dialèctica local-universal. Tots aquests actius cal cuidar-los, amb ambició, visió de futur i continuïtat, i estenent-los a tots els sectors de la ciutat i més enllà. Tenim mancances gravíssimes: l’absència d’un gran equipament on es pugui fer música simfònica i òpera en les millors condicions i on pugui trobar aixopluc el Conservatori amb tots els mitjans necessaris a aquestes alçades del segle XXI. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat