L'Observatori Europeu de Memòries de la Universitat de Barcelona (EUROM), de la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona, ha apostat per primera vegada per una exposició virtual que es pot consultar, en català i en anglès, des de la seva pàgina web. I ha decidit dedicar aquesta primera experiència al tema de Barcelona com a refugi de jueus durant el segle XX; és Barcelona, refugi de jueus. S'han encarregat de comissariar-la Manu Valentín i Josep Calvet, dos experts que fa més d'una dècada que exploren la petjada jueva a Catalunya (recentment, Valentín va publicar, a l'editorial Comanegra, un llibre sobre el tema: Voces caídas del cielo). Manu Valentín ha remarcat que aquesta exposició vol posar de manifest que, en contra del que va assegurar el franquisme i fins i tot del que diuen ara algunes comunitats jueves, el règim de Franco no va protegir els jueus, sinó que molts van ser perseguits. Afirma que el tema de les responsabilitats espanyoles en la xoà és delicat, i denuncia que és difícil, encara, accedir a la documentació sobre el tema.

1933 1936 Mendelsohn Barcelona Refugi Jueus

Vista del carrer Sant Pau des de la cantonada amb Robadors. S'hi veu la botiga de Lleó Alexandrovitch. Josep Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya.

Posar rostre als perseguits

La voluntat dels comissaris és mostrar la historia dels jueus de Barcelona a través d'alguns personatges de la comunitat, absolutament diversos, amb trajectòries de vida diferents, posicions polítiques variades i estades a Barcelona de durada diversa. Han intentat evitar als membres emblemàtics d'aquesta comunitat, com els Bassat o els Palatchi, i han preferit triar altres personatges, més discrets. La intenció era donar vida a una comunitat que és molt diversa. Una comunitat que va tenir greus problemes per integrar-se, entre d'altres coses, perquè molts van acabar en situació d'apàtrides i els va ser difícil legalitzar la residència: molts jueus otomans van perdre la nacionalitat per la seva resistència a fer el servei militar, i els alemanys i austríacs van ser desposseïts del seu passaport. I no només van patir problemes burocràtics, alguns també van haver de passar misèria i persecucions.

centro judio barcelona refugi jueus

Tres grans onades

L'exposició recorda que a finals de segle XIX amb prou feines unes poques desenes de jueus vivien a Barcelona. La comunitat va créixer ràpidament, bàsicament com a conseqüència de la inestabilitat que imperava a Europa. Uns quants van arribar durant la Primera Guerra Mundial, procedents en bona part de l'imperi otomà. Més tard, quan el nazisme va imposar-se a Alemanya, va haver-hi una segona onada i molts jueus van buscar un lloc més segur per a ells. La darrera onada es va produir durant la Guerra Mundial, quan entre 8.000 i 10.000 jueus procedents dels territoris ocupats per Alemanya van fugir a través d'Andorra i França cap a territori català. Alguns d'ells arrelarien a Catalunya, però molts tan sols intentaven donar el salt cap a d'altres terres que els fossin més favorables (especialment en els durs anys de la Guerra Mundial, quan el franquisme era considerat un règim antisemita i proper al nazisme). De fet, els comissaris constaten que a la ciutat no queden gaires descendents dels pioners de l'emigració jueva.

1914 1918 germans metzger rei

Els germans Mezger amb Alfons XIII.

En clau local

L'exposició no tracta de reflectir la persecució global dels jueus a Europa, ni tan sols a l'Estat espanyol, sinó que se centra en la seva estada a Barcelona (estretament vinculada a les persecucions patides). Posa l'èmfasi en les dues entitats jueves de l'època, la Comunitat Israelita de Barcelona i el Centre Israelita Agudad Ahim, integrat bàsicament per jueus que vivien entre el Raval, el Poble-sec i el barri de Sant Antoni i que treballaven en bona part als Encants de Sant Antoni. Els personatges que retraten són ben diversos, des dels inventors i empresaris d'origen suís Edmundo i José Metzger, habituals de la jet set catalana abans de la Guerra Civil, fins a José Palomo Sagués, que es dedicava a la venda ambulant per Catalunya. Però també hi ha personatges mítics, com la fotògrafa trotskista Margaret Michaelis, que va col·laborar amb el GATPAC i va fer fantàstiques fotografies del Raval; David Oliver, productor de pel·lícules de sarsuela de molt èxit, que va ser molt perseguit pels nazis residents a Barcelona; l'empresari Ossip Bernstein, un autèntic geni dels escacs; Henri Birnbaum, un dels introductors del judo a Catalunya; o el psiquiatre  Werner Wolff, que va treballar amb l'equip psicotècnic de la Generalitat dirigit per tot un pioner: Emili Mira.

1914 1918 germans metzger 02 EDIT

Seu de la Casa Metzger, S.A. al passeig de Gràcia, 76. Barcelona, 1910. Autor desconegut. Arxiu Manu Valentín.

Perseguits pel franquisme

L'antisemitisme de Franco i els franquistes era evident. Quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona, van clausurar les entitats jueves (Agudad Ahim no tornaria a funcionar mai). Els seus arxius van ser confiscats. Molts jueus van quedar sota sospita. José Palomo no era conegut per la seva militància en cap partit polític (com bona part dels jueus procedents de l'Imperi otomà). De fet, el seu petit negoci de venda ambulant va ser col·lectivitzat pel Comitè de Milícies. Ara bé, el 1940 va ser detingut per la policia i va passar tres anys al terrible camp de concentració de Miranda de Ebro, sense cap tipus de càrrecs. Només va poder sortir-ne quan la seva família va aconseguir-li un visat per anar a Palestina. El preu per la seva llibertat era el desterrament: els seus fills van haver de sortir de la terra que els havia vist néixer. Palomo no va ser l'únic: a l'exposició es presenten les històries de molts jueus que van ser perseguits pel franquisme pel sol fet de ser-ho. 

bernstein presó figueres

Les xarxes jueves

Els comissaris tenen la voluntat de posar en relleu les xarxes jueves que van permetre l'evasió de jueus europeus que escapaven del genocidi a través de Barcelona. Recorda que molts van passar clandestinament pel Pirineu i que van ser detinguts, internats o fins i tot retornats. Un jueu adinerat resident a Barcelona, Luis Stern, va tractar de protegir el màxim de refugiats: els va acollir, va pagar la seva defensa i va intentar permetre'ls la sortida d'Espanya tot intercedint davant les autoritats. Posteriorment, l'American Joint Distribution Company, que intentava salvar els jueus europeus, va enviar els germans Sequerra, que van fer una gran tasca, sobretot aconseguint visats perquè els jueus que travessaven els Pirineus poguessin anar a un tercer destí. Com que el franquisme no deixava que la Joint, una organització jueva, treballés a Barcelona, els Sequerra van haver d'entrar com a representants de la Creu Roja portuguesa, que els donava cobertura.

Incendi a la productora Iberia Films, de David Oliver. AFB

Incendi provocat pels nazis a la productora Iberia Films, de David Oliver. AFB.

L'opció per la discreció

Manu Valentín creu que la persecució patida pels jueus durant el franquisme va ser el que va induir-los a marxar o a viure de forma discreta; pensa que per això potser la seva història és poc coneguda. Josep Calvet destaca que després de la derrota nazi l'antisemitisme del règim es va atenuar, però que no va desaparèixer. Per això, molts jueus van decidir marxar i altres van optar per no exhibir la seva judeïtat. Un cas exemplar seria el del jueu francès Bernard Hilda, que durant anys va dirigir l'orquestra del luxós hotel Ritz. Actuava per a una clientela en què no hi faltaven els falangistes ni els nazis... Manu Valentín apunta que fins i tot hi ha moltes famílies jueves que no han volgut remenar la història dels seus avantpassats. Potser això ha ajudat a mantenir oculta una història que també el franquisme va voler tapar, perquè posava de manifest les seves vergonyes i el seu parentiu amb l'Alemanya nazi. Ara, amb aquesta exposició virtual, qualsevol pot redescobrir aquest passat ocult de la capital catalana.

 

Foto de portada: Un grup de jueus sortint del bar Griego, prop del Paral·lel, on es solia concentrar la colònia jueva. Fotografia procedent d'un article de Javier Sánchez-Ocaña a la revista Estampa, 16 de febrer de 1935. Arxiu Manu Valentín.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat