Bàrbara Mestanza té 28 anys. És actriu, cantant, directora i dramaturga. Acaba de triomfar a la Sala Atrium amb La mujer más fea del mundo i ara la trobem a la sala de dalt de la Beckett amb Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa. Un espectacle sobre veritats silenciades. Un espectacle honest i valent que es podrà veure fins al 17 de març. Comencem a parlar allà mateix, envoltades d’imatges de Disney, de símbols religiosos, de la bandera dels Estats Units. Una ampolla de Jack Daniels i un got del McDonald’s. És sincera, directa, creu en el que fa. I està començant a esquerdar el sostre de vidre i el tap generacional. 

Barbara Mestanza pocahontas Sala Beckett

Com va néixer Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa?

Un dia estava mirant la tele i feien Pocahontas, de Disney. Feia poc que havia tornat a veure La Bella y la Bestia, per la curiositat de tornar a veure una pel·lícula que veia de petita i em vaig horroritzar. En canvi, a l’acabar Pocahontas vaig pensar que no estava tant malament i vaig decidir buscar per Internet el conte, perquè creia que això partia d’un conte. Va ser aleshores quan vaig descobrir que era una història real, un personatge històric. I que havia estat molt significatiu perquè va ser el primer matrimoni entre un anglès i una indígena. La seva vida va ser molt dura, va dedicar-se a donar, donar i donar.  Quan va conèixer John Smith, per exemple, tenia vuit anys. I gairebé no el va conèixer i evidentment no se’n va enamorar. El va salvar perquè formava part d’un ritual. La història amb John Smith es queda allà, tot i que ell va escriure cartes on parla sobre Pocahontas, com si hagués passat alguna cosa més. “Una gran polla hablando sobre sus vivencias y sus aventuras” vaja.

Què et va impulsar a escriure-ho?

De sobte, vaig pensar que com a creadora, quan em poso a crear, m’informo. Potser no “a saco”, però sí que xafardeges. I vaig pensar que quan es van posar a fer el guió, ells sabien perfectament que no va ser així. En quin moment decideixes conscientment abolir tota veritat per crear un conte? Per què usurpes el seu nom? 

Pocahontas, per tant, et serveix per parlar de la veritat o absència de veritat. 

En un inici em centrava més en ella, però al final sempre em sorgia una pregunta: per què m’afecta tant a mi, Bàrbara, de 28 anys? I aquesta ha estat la meva recerca. Per què em feia tant de mal. I de sobte, revisitant-me a mi mateixa, m’adono que el que em molesta és aquesta voluntat constant de fer-ho absolutament tot bonic. I no només les coses que ens passen. M’he adonat que jo mateixa durant tota la meva adolescència i part de la meva vida adulta he ensenyat la meva versió rosa o la meva versió hipersexualitzada.

Les xarxes socials no deixen de ser una mica això. 

Sí, però a les xarxes també pots ensenyar-te tal qual. O fer-ho amb una consciència. El fet és que em vaig adonar que si jo estic edificada sobre aquests ciments, que són Disney, el consumisme i la meva educació, i no em puc fiar de tot això, vol dir que m’he edificat damunt d’uns ciments pocs sòlids. Llavors em vaig plantejar: “qui sóc?”. Fa dos anys vaig assistir, aquí a la Sala Beckett, a un taller sobre gènere que es deia Drag King. Durant el taller tu podies anar a la teva versió més femenina o més masculina. Jo vaig optar per la segona opció. Em vaig vestir d’home, em vaig construir el meu propi penis, em vaig treure els pits, em vaig posar pèl, em vaig canviar el nom i vaig sortir al carrer. I fent això, quan es va acabar el dia i em vaig vestir de mi mateixa, em van entrar ganes de plorar perquè em vaig adonar que sóc una construcció. Tot és una construcció. N’era conscient, però no fins aquest punt. Llavors o entres en un bucle súper autodestructiu o decideixes, com en el cas de l’espectacle, que si tot és una construcció, què és el que ens queda? Busquem la llum. 

M’he adonat que jo mateixa durant tota la meva adolescència i part de la meva vida adulta he ensenyat la meva versió rosa o la meva versió hipersexualitzada

Bàrbara Mestanza pocahontas Sala Beckett

Com treballes, com ha estat el procés de creació?

Vaig presentar vint minuts de l’espectacle al Croquis. I durant tot aquest any passat he estat escrivint, però quan em vaig posar a assajar em vaig adonar que el que havia escrit ja no valia perquè en un any sóc una altra persona. Hi havia molts discursos que trobàvem una mica lights o infantilitzats. Llavors ens vam posar a treballar amb la Carla Tovías, la Laia Alberch, la Judit Colomer, la Maria Rovelló… i hem estat molt jugant a prova i error. Hem debatut molt els fonaments, quina veritat volíem trobar. També ens hem posat en conflicte nosaltres mateixes. A més, és molt guai perquè en aquest equip som molt diferents les unes de les altres i jo crec que en aquest espectacle es poden veure moltes opinions diferents. El més guai és que aquest espectacle és un “no en tinc ni puta idea, tu què en penses?” I aquesta és la línia amb la qual estem treballant amb la Carla. Hem jugat molt. Ha estat molt un espectacle de creació. Ens hem permès el luxe de seguir canviant l’espectacle. A mi m’agrada molt treballar així i és una merda, perquè hem patit molt d’estrès perquè canvies coses fins a l’últim minut.

I vivim en una ciutat on falten més espais com el Sâlmon, que no demanen tant el resultat, no?

Crec que s’entenen molt les peces teatrals i l’art en general com a producte comercial. Compres i vens un producte. Ens oblidem que l’art és un organisme viu i ha d’estar viu constantment. Anne Bogart a Antes de actuardiu que no pot ser que estiguem agafant Romeu i Julietai l’estiguem muntant l’any 2019 igual que al 2018. Per això, quan després del Croquis em vaig tornar a posar amb aquest projecte i em va venir el Toni Casares i em va preguntar com ho portava li deia “tinc molt escrit, però jo sóc una altra persona. Per tant, haig de mutar l’espectacle”. S’han de revisitar els clàssics, s’ha de revisitar el teatre. 

Què et va aportar participar al Croquis? 

Crec que la proposta de la Sala Beckett és única i tots els espais haurien de treballar amb consciència. Les sales de teatre no tenen consciència. Ara mateix ho estàvem parlant, ens oblidem que estem fent art. Ens oblidem que no estem entretenint, formem part de l’educació d’aquest país, estem canviant persones. Deixem d’entendre l’art com una manera d’entretenir, perquè llavors no existiria. Hi ha mil maneres d’entretenir-se. Per què la gent segueix anant al teatre o va al cine? Simplement per oblidar-se de tot? No, perquè per això puc fer-me una banyera, una birra, menjar un McDonald’s… Deixem d’infravalorar-nos tant: l’art salva vides i salva el món.

Carla Tovías: Amb Pocahontashem assumit riscos i és quan permets que el teatre estigui viu. És una obra que és bastant complexa perquè té moltes capes i fins i tot a nivell dramatúrgic és complexa. 

S’ha dit que un dels objectius de l’obra és “reivindicar les dones silenciades”. 

Dir dones silenciades i dir-ho junt… sona molt malament. Jo crec que més aviat el que estem fent és posar un mirall al davant i dir “mira’t. Què hi ha a sota?” Estem parlant de nosaltres. Rescatar la nostra veritat, la de cadascú.  Que nosaltres som dones i per tant està fent des d’un punt de vista femení? sí, és clar. A Pocahontasfem preguntes, no donem respostes. 

A l’equip hi ha molta dona. En part és pel que tu has explicat en alguna ocasió, que t’havia costat entendre quin era el teu camí, per la falta de referents en la direcció i la dramatúrgia? 

Sí. Jo em faig molt aquesta pregunta perquè no sé si m’hauria fet actriu si, quan era petita, m’haguessin parlat d’Angelica Liddell o Anne Bogart. No ho sé i no m’atreveixo a dir-ho perquè adoro actuar i m’encanta estar dalt de l’escenari és la meva vida. Però sempre dic que vaig atrevir-me a ensenyar el que havia escrit per primera vegada fa quatre anys, als vint-i-quatre. 

Això és bèstia.

No m’havia atrevit. Jo he escrit tota la meva vida i ningú sabia que escrivia, ni els meus pares. He escrit des de sempre, però m’han faltat vint-i-quatre anys de la meva vida per creure que podia escriure i fer-ho professionalment. Llavors aquí hi ha alguna cosa que estem fent malament. Potser ara hi ha discriminació positiva, sí, però vull que si jo tinc una filla, qui tingui allà al davant sigui un home i també una dona. Perquè que a tu et diguin que és possible no és el mateix que vegis que és possible. 

Jo he escrit tota la meva vida i ningú sabia que escrivia, ni els meus pares. He escrit des de sempre, però m’han faltat vint-i-quatre anys de la meva vida per creure que podia escriure i fer-ho professionalment

Bàrbara Mestanza - pocahontas Sala Beckett

A l’espectacle hi ha ràbia però està fet des de l’humor, no? 

Sí. El cinisme és el pa de cada dia del segle XXI. 

Pel que veig, es tracta d’una creació molt col·lectiva, però l’has escrit, dirigit i interpretat tu per una qüestió econòmica o perquè volies que fos així?

Estava passant per una època en què em sentia molt invisible a nivell creatiu. Per ser dona, per ser jove, per no ser mi massa guapa ni massa lletja, ni massa prima ni massa gorda. Per ser “una més”. I va ser una promesa amb mi mateixa, em vaig dir que estava feta per fer això. I no vull parar. Amb La mujer más fea del mundo Pocahontas, m’he descobert a mi mateixa. I estic molt contenta perquè estic treballant amb moltes dones i és un “gustazo”. 

Quina diferència notes?

Sóc una dona i entenc molt millor aquest llenguatge i crec que hi ha una cosa molt bonica: la sensibilitat que hi ha al treballar juntes, deixar-nos caure una damunt de l’altra, el posar-me a plorar… Hi ha una fam tan similar, una sororitat... que jo en particular he necessitat per poder dur a terme aquests dos projectes. Sense aquesta sororitat no hauria pogut res. 

Amb La mujer más fea del mundo Pocahontas, m’he descobert a mi mateixa. I estic molt contenta perquè estic treballant amb moltes dones i és un “gustazo”

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat