“L’alta autoexigència és imprescindible”, afirma un dels personatges d’Ignot, l’última novel·la de Manuel Baixauli (Sueca, 1963), que publica Edicions del Periscopi. Exigint-se sempre el màxim, doncs: així treballa aquest artista, un pintor que escriu, un escriptor que pinta, convençut, sigui com sigui, que a l’hora de crear s’ha d’anar a totes, fins a les últimes conseqüències, o que més val deixar-ho córrer. Va donar-se a conèixer el 1998 guanyant un premi amb un recull de contes, Espiral, que dotze anys després va reeditar, reescrit de dalt a baix. “Una poda”, explicava a l’epíleg, amb l’objectiu de “guanyar tensió. Importantíssima, en un microconte”. La tensió i, alhora, la claredat defineixen la seva prosa; també l’estranyesa, no donar-ho tot mastegat. “Pot semblar un text massa nu, però després creix. Dins del lector”. 

Amb la novel·la Verso va endur-se el Premi Ciutat d’Alzira el 2001. Amb L’home manuscrit (2007), una història sobre l’obsessió per l’escriptura i sobre com aquesta pot transformar-nos la vida, va obtenir premis i la bona acollida de lectors i crítica. Èxit que va confirmar amb La cinquena planta (2014), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i premi Crexells. El 2016 publicava el recull d’articles i dibuixos seus Ningú no ens espera, també a Periscopi. I ara presenta Ignot, amb què, a través d’una teranyina de personatges més o menys excèntrics, reflexiona de nou sobre les aspiracions, les frustracions i les il·luminacions que envolten l’acte d’escriure. O més que d’escriure, de “fer literatura”, matisa, de fer “art”.  

L’alta autoexigència és imprescindible. 

L’alta autoexigència l’hauríem d’aplicar a tot en la vida, perquè, inclús aplicant-la, sempre ens quedem a mig camí. Es publica massa, i els llibres que es publiquen tenen, en general, massa pàgines. Tots, en la cadena de realització d’un llibre, hauríem de filar més prim. Els autors, els primers.

Ignot és una novel·la d’històries dins d’històries, com un joc de miralls i de passadissos secrets.

És que la vida és així: relats dins de relats, interrupcions, el·lipsis, digressions, contrastos... No hi ha res lineal. El que diferencia la ficció de la vida és que la ficció ha de ser versemblant. A la realitat no li cal ser-ho.  

Està farcida de sentències i observacions sobre l’acte creatiu, interessants i poc complaents com que “sense marginació no es pot fer alta literatura”. 

Ho diu un personatge, i crec que té raó, tot i que sempre hi ha excepcions. L’èxit, la facilitat, sovint esbraven el talent. En canvi, la vida als marges, tant si aquests són físics o mentals, estimula la imaginació.  

Una altra: “La veritat crema”, i “per això tothom busca que li passen la mà per l’esquena, que li llepen el cul”.

Tothom implora elogis i caramels, quan el que realment nodreix són les bescollades.

O aquesta: “Escrivint evita de cremar algú”.

Cert. Hi ha qui evita caure en la delinqüència gràcies a la psicoteràpia, al ioga, a la política o a la religió. D’altres ens agafem al flotador de l’art. 

Un dels personatges afirma que no té sentit escriure sobre el que ja sabem. Vostè no vol mapes, tampoc, quan narra?

No. Per a mi, escriure és eixir a cercar. A cercar què? A cercar l’inesperat que, en secret, esperes. Això té inconvenients. Quan no saps on vas, et pots perdre. Jo em perd tothora. D’altra banda, m’encanta perdre’m. És quan més em perd que més em puc trobar.

De fet la metàfora del caminar (d’explorar, en l’art i a la vida) hi és recurrent. Arriba a dir que “la millor literatura no s’escriu, es camina”.

La ficció ha de ser una vivència. Ni lliçó, ni descripció detallada de l’ambient enrarit de preguerra, ni sermó, ni jeroglífic. Vivència. Somni dirigit, com deia Borges. S’hi està a gust, dins d’un somni, fins i tot d’un malson —Kafka, Poe, Lovecraft—, costa d’eixir-ne. I, com un somni, la ficció és inexacta. Sense inexactitud no es pot plasmar amb precisió la vida. En literatura és tan important el que un diu com el que un calla. Com en la música, com en el cinema, el silenci és importantíssim.

En una taula rodona sobre narrativa del segle XXI, va dir que escrivint té “la sensació que va sol, caminant sol per una platja d’hivern”, que no se sent part de cap grup, ni de cap generació. A Ignot, hi esmenta el “joc de Salinger i Pynchon”, autors voluntàriament desapareguts. Sueca és el seu amagatall? 

El retir de Salinger, de Pynchon, i de tota la colla d’imitadors que tenen, pot respondre a qüestions de caràcter, però no deixa de ser una operació de màrqueting. Si un autor realment vol que el deixen tranquil, passar desapercebut, ho té fàcil. No ha de fer res. Crec que això es deixa veure a Ignot. Em costa creure que qui es nega teatralment a ser visible no ho faça per una inflamació de l’ego. Vol ser tractat com una excepció.

També va dir que “al final no és una qüestió de qualitat literària sinó que és una qüestió de capacitat de seducció d’una veu. Hi ha veus que et sedueixen i hi ha veus que no. I això és, per desgràcia, una cosa que es té o no es té. Com la bellesa”. 

Crec que Ignot va, sobretot, d’això. D’aquest gran misteri: el talent. Hi ha llibres exquisidament escrits que resulten soporífers, i n’hi ha d’imperfectes que els lliges amb passió. El talent no depèn del coeficient intel·lectual ni de la quantitat de cultura que un tinga. Ni es pot programar. El talent succeeix, és un petit miracle. 

Fins i tot hi ha un personatge, a Ignot, que recomana deixar-ho córrer, a no ser que s’estigui fent “una aportació única, significativa, a l’immens arbre de la literatura”. No el fitxaran en una escola d’escriptura.

No ho dic jo, ho diu un personatge. Jo crec que escriure és bo, que serveix, com a mínim, per a ordenar el pensament. Tant de bo tothom escriguera! Ara: una cosa és escriure, i una altra fer literatura. La literatura és, per damunt de tot, art.

A estones veia Ignot com un homenatge, des de la ficció, als genis ignots (minoritaris o desconeguts) i a estones hi veia una pedrada contra la literatura mainstream.

Sens dubte, Ignot és un homenatge als genis desconeguts. Llançar pedres a l’art comercial és un esport minoritari que m’agrada.

També hi salva la mediocritat: “Fins i tot m’atrau la mala literatura. Sempre en pots traure alguna cosa”.

En efecte. L’espurna que va fer nàixer L’home manuscrit, per exemple, es va produir mentre veia una pel·lícula pedant, que no em va agradar gens. Tot s’aprofita.

I què ve, ara? Deixar-se anar de nou, sortir a cercar?  

Deixar-me anar, sempre, i, després, reescriure. Reescriure fins que el text es faça llegir amb delit.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat