El febrer de l’any 2015 vaig fer una conferència al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. M’hi va convidar l’organitzador del cicle, un savi jove, en Raül Garrigasait. El cicle es titulava “Pensament i dificultat”.

De la mateixa manera que «pensament» i «dificultat» són mots indestriables, que veïnegen, els trets «savi» i «jove» no se solen casar mai –els falta poc per ser antònims. Si llegiu els llibres propis d’en Garrigasait, i si us informeu sobre la feina que fa (és l’editor de la col·lecció de la Bernat Metge), aviat veureu que les excepcions existeixen i que gairebé sempre existeixen per a bé. Enllà d’això, el pensador que deixa entreveure que no li costa gaire pensar, de manera complexa diguem, el pensador que fatxendeja de penetrar l’ignot com qui es fa una truita d’espàrrecs de marge, una de dues, o té un os a l’esquena, o plagia com un animal. La Bernat Metge acaba de publicar una nova traducció catalana, una edició bilingüe grec-català de la Poètica d’Aristòtil, a càrrec del professor Xavier Riu, que també és el responsable d’una introducció ben interessant.

Si llegiu els llibres propis d’en Garrigasait, i si us informeu sobre la feina que fa (és l’editor de la col·lecció de la Bernat Metge), aviat veureu que les excepcions existeixen i que gairebé sempre existeixen per a bé.

La meva conferència versava sobre el Carnestoltes, des d’un punt de vista antropològic. Fa temps que li tinc flaca, al Carnestoltes, a qualsevol ritualística que posi el sistema contra les cordes –per apuntalar-lo. Les conferències, d’acord amb l’any litúrgic catòlic, van esdevenir-se cada divendres de Quaresma. La pobra Quaresma, aquell mecanisme ideal, simbòlic, tant en desús. Ens permetia sentir la dificultat, la carència durant un període curt de l’any, precisament per apreciar millor els moments de l’abundància, del raig gruixut, de la vida quan baixa plena.

Vaig exposar les meves idees sobre la funció del Carnestoltes. Idees que no són pas meves. Idees heretades que, després de comprovar que prou s’ajusten a la realitat, al cap dels anys d’investigar he donat de moment per bones. Conjectures que provenen dels treballs de Bakhtín, de Duvignaud, de Delgado, d’una tirallonga de pensadors aplicats que ara no ve a tomb esventar, tot sigui per a no engreixar la pedanteria buida universal, tan procliu entre conferenciants de tarifa plana.

El públic era bigarrat. Gent gran, gent jove, i entremig el meu bon amic el director del Museu Diocesà, en Jaume Bernades –un altre savi, bona part del que sé de museografia la vaig aprendre amb ell. En qualsevol cas un públic atent i compromès. Heu de saber que anar a una conferència, un 20 de febrer, a les set de la tarda, a Solsona, tot plegat implica un demble concret. En aquell país el fred fa servir la pedra i la mullena de sicaris inclements. El centre històric de Solsona és  glaçat, ombriu, inhabitable la major part de l’any. Bo i això hi viu gent, gent que fins i tot assisteix a conferències.

En acabat vaig tenir la sort de rebre preguntes. Intervencions del personal que pensa, amb el rigor que sovint es troba en l’amateurisme. I a l’últim, quan feia per anar-me’n, un home em va demanar una estona. Vam enraonar en un apart. Em va explicar que volia eliminar les connotacions racistes de segons quines expressions catalanes. Racistes, sexistes i de mal to. Maneres que sempre treuen el nas durant el Carnestoles, a les xirigotes de Cadis, arreu on hi hagi festa grassa i, d’un temps ençà, actituds d’estil salvatgívol que planen nit i dia per les pàtries digitals. Al gra: em va dir que havia imprès un argumentari farcit d’exemples i que l’havia repartit per instituts i escoles de la comarca. Val a dir que la iniciativa la considero del tot necessària. El geni de la llengua no sol preocupar-se per la correcció política, i doncs és partidari de l’economia del llenguatge i de carambola és un reflex de la pasteta que ens conforma. La llengua és una representació. Un art, diria Balzac (L’obra mestra desconeguda, traducció de Manel Ollé per a Quaderns Crema, 1997), la missió del qual «no és copiar la naturalesa, sinó expressar-la!»

Fa de bon pensar que Balzac havia metabolitzat la Poètica d’Aristòtil.

Hem de treballar a tots nivells, els que pensem que un altre món és possible.

–Expressions com «anar brut com un gitano» –em deia l’home– són injustes i contribueixen a perpetuar clixés.

–Oi tant –li deia jo, perquè també ho crec–. Però aquestes coses les diuen els vells i encara no. I els joves tiren de representacions, imiten. Si ho senten a dir, ho diran, sense probablement haver vist mai cap gitano.

El cas és, la preocupació de l’home era que arran de la seva iniciativa salvífica i, repeteixo, des del meu punt de vista tan important, l’home havia detectat un repunt.

–Un repunt? –vaig inquirir.

 –Sí. Entre els nanos ara s’han posat de moda les expressions «cap de turc», «fer-se el suec», «treballar com un negre» o «enganyat com un xino», des que vaig començar la campanya –em va respondre, amb un punt de foscor a la cara–. El pitjor és que fins i tot en un institut han fet un treball sobre «gavatxos, moros, sudaques i xarnegos.»

A la Poètica, Aristòtil va escriure que el cabell que separa la virtut del vici és el cabell que separa la humanitat en dues parts. 

Expressions que ja se n’anaven al cementiri de la llengua, de cop sobte, per una iniciativa lloable, amunt, tornen a la palestra. A la Poètica, Aristòtil va escriure que el cabell que separa la virtut del vici és el cabell que separa la humanitat en dues parts. Dues parts descompensades, és clar. A més a més, va dir que la imitació és el mecanisme d’admissió, és tot imitant que esdevenim membres de la confraria humana, és tot fent-nos nostres les representacions prèvies. En aquesta línia, Ferran Toutain va escriure un llibre extraordinari (Imitació de l’home, La Magrana, 2012).

La Poètica, un text del segle IV a. C. sobre la creació literària que també es pot llegir com un llibre sobre la condició humana. Aristòtil ens hi va deixar dit que la comèdia neix de representar els homes en la seva pitjor versió, lletja i blasmable –el Carnestoles se’n riu i al mateix temps enalteix la nostra part més bruta, el batec glandular que si tingués via lliure tot l’any, allò que en diem la Societat seria inviable. En resum: atia, assenyala l’angle mort d’algú, d’un grup, i la penya pujarà al carro sense control, amb aquella alegria –la penya se sentirà representada. Tinguem en compte, per exemple, que el motor de les xarxes socials és exactament aquest.

La croada d’aquell home solsoní era noble. La victòria, tanmateix, se situava a la ratlla de l’inassolible. I el llibre d’Aristòtil? El trobareu a les llibreries i a les biblioteques, prenyat de pensament lluminós. Afanyeu-vos. És tard, i vol ploure.

 

Adrià Pujol
Realitat augmentada Les deneuvettes Adrià Pujol
Adrià Pujol
Opinió Josep Pla no s’acaba mai Adrià Pujol