Us oferim un fragment de l'inici d'Ariel i els cossos, la nova novel·la de Sebastià Portell (Ses Salines, 1992), col·laborador de La Llança, que va debutar l'any 2016 en la narrativa amb El dia que va morir David Bowie. 

Sebastià Portell © Alba Lafarga

Us asseguro que Ariel va existir.

Sé que sembla una bogeria, sé que pot semblar un deliri meu o que no hi toco del tot, però Ariel va existir i us ho explicaré tantes vegades com calgui perquè em cregueu.

Si em pregunteu quan vaig veure Ariel per primera vegada trobareu la meva primera contradicció: us puc dir que la primera vegada que li vaig veure la cara va ser un dia d’agost, a la zona de fumadors d’un tanatori, i també us puc dir que estic segur d’haver-lo vist abans. Al metro, als diaris, als programes de televisió.

Quan hi vaig parlar per primer cop alguna cosa em deia que aquella cara m’era nova, però no aquell clatell, no aquelles espatlles, no aquella mà que potser havia vist subjectant un llibre en què em devia haver fixat en un trajecte de tren anodí. Ariel hi havia estat sempre i alhora m’era del tot nou.

Suposo, però, que vosaltres que necessiteu proves, que necessiteu fets i delimitacions i dades abans de pronunciar la paraula veritat, abans voldreu saber com va ser el primer cop que li vaig veure la cara, molt abans del nostre accident.

Ho he dit: era un dia d’agost. No sé si ho sabeu, però els estius són l’època de més mortaldat als països del Mediterrani perquè la calor no perdona els cossos vells, els cossos tarats, els cossos que no poden més i que finalment es fonen.

Això és el que li va passar al cos d’Esperança.

Esperança era la germana del meu avi matern, l’última dona de la seva generació que encara vivia a la família. Les males herbes no moren mai, li vaig sentir a dir a la meva àvia al llit de mort, just abans de desconnectar- se farta del respirar, del menjar, del beure, del pixar en màquina. Aquells dies la meva àvia era de color groc i sabia que Esperança la sobreviuria. És l’últim que es perd, li hauria d’haver respost, i hauríem rigut per última vegada.

Una habitació mal ventilada, la temperatura massa alta, menjar en mal estat, potser. Esperança hauria mort un dia d’agost com tants avis anònims si no fos perquè ella no en va arribar a ser mai, d’àvia, i aquest degué ser el principal equipatge que es va emportar a la incineradora.

La pesantor de no haver tingut mai un home al seu costat.

La pesantor de no haver pogut dir mai tranquil·la la paraula casa.

La pesantor de no haver tingut fills en un món en què les dones no servien per a gaire cosa més que per a tenir fills.

Sort que li vaig estalviar la pesantor de saber que al seu nebot nét —se’n diria així?— li agradaven els senyors tant o més que a ella. Segurament més. La tieta Esperança va morir amb la consciència familiar per estrenar.

'La vigilia' Marc Artigau Premi Josep Pla. Grup62
Avançament editorial

'La vigília', Premi Josep Pla

Marc Artigau
Víctor García Tur (c) Emily McBride
Avançament editorial

L’iceberg de la teoria

Víctor García Tur