Antoni Vila Casas és farmacèutic, col·leccionista d'art, promotor cultural i fundador i actual president de la Fundació Vila Casas, una de les entitats privades més actives en la difusió de l'art català, amb seus a Barcelona -Espais Volart i Can Framis-, Torroella de Montgrí -Palau Solterra- i Palafrugell -Can Mario- als quals s'hi acaba d'afegir el Castell de Vila-Seca, espai expositiu que, mitjançant un conveni amb l'Ajuntament de la localitat, esdevindrà seu expositiva de la Fundació a partir d'aquest estiu. L'expansió territorial arreu del país precisament és una de les darreres estratègies impulsades per aquest empresari d'èxit que amb 88 anys continua en plena activitat. Per conèixer-lo i que ens ho expliqui de primera mà, l'hem visitat al seu despatx, on ens rep amablement.

Antoni Vila Casas mecenes - Sergi Alcàzar

Antoni Vila-Casas/Sergi Alcàzar

Comencem pel començament, pels seus orígens. Vostè va néixer en una família burgesa vinculada al tèxtil.

El meu pare era advocat i va morir molt jove. El meu avi, Lluís Vila Miralles, tenia una fàbrica tèxtil a Manresa. El meu rebesavi fabricava cintes negres només pels capellans i el seu fill li va proposar fer-ne de marrons pels frares i, a partir d'aquesta primera innovació, d'altres colors. El meu besavi, doncs, va ser el que va entrar de ple al món tèxtil, i, per tant, el meu avi va continuar per aquest camí, associant-se amb altres empresaris i formant Gallifa, Vila i Companyia (G.V.C) per explotar la fàbrica de Can Gallifa de Sant Joan de Vilatorrada. L'avi també va ser diputat per Manresa pel Partit Conservador d'Eduardo Dato.

Els orígens són manresans?

Els Casas, la família de mare, són barcelonins també fabricants tèxtils.

Per aquesta banda li ve el pedigrí catalanista, oi?

El meu avi Casas va ser un dels signants de les Bases de Manresa i també tenia una vinculació estreta amb l'art: Dibuixava molt bé i era amic de Ramon Casas, de qui, però, no era família. De fet, li deia que no volia pintar perquè hauria pintat millor que ell. De tota manera, equivocadament, no va comprar quadres dels seus amics pintors i es va dedicar a comprar litografies de grans pintors. Unes litografies que quan va morir el meu avi van anar a parar a mans d'una tia monja que va inundar de litografies tots els convents de Barcelona.

La mort del seu pare és un punt decisiu en la seva infantesa?

Jo vaig néixer el 1930 i tenia 11 anys quan el meu pare es va morir. El pare era un gran col·leccionista de segells i en morir aquella col·lecció ens va ajudar molt. La meva mare era molt forta i decidida i ens va donar educació i carrera a tots els fills. Potser d'aquella col·lecció del pare, amb qui jo havia anat a comprar segells, em ve la dèria del col·leccionisme.

Quina va ser la seva primera col·lecció infantil?

Ara riuràs però la meva primera col·lecció va ser unes ampolletes de les vacunes del tifus que jo omplia amb aigua i hi posava un color, amb aquarel·la. Tenia una gamma de col·lecció tremenda. A partir d'aquí vaig col·leccionar segells. El meu pare col·leccionava segells d'Espanya i jo em vaig decidir a col·leccionar només segells de França. El col·leccionisme era una manera de fer cultura: d'aprendre les ciutats, les catedrals, els artistes, els músics d'un país. Vaig col·leccionar també balances per pesar segells i coses que s'enviaven per correu. Després d'això, quan estudiava vaig col·leccionar pots de Farmàcia. I ara la que continuo és de caixes metàl·liques de medicaments.

Vostè va estudiar als Jesuïtes. Quina influència li queda d’aquella escola?

De l'escola ignasiana em van quedar dues coses: El sistema d'ensenyança era dur però eficaç, però a més, em va quedar el que en deien examen de consciència, és a dir, la idea de cada dia pensar el que havies fet bé o què havies fet malament i preparar-te pel dia de demà. Això em va donar una mena de rutina de pensament que em va servir molt com a auto estímul i que he anat fent tota la vida.

Malgrat que el seu pare era advocat i havia nascut en una família del tèxtil, va decidir estudiar Farmàcia. Per què?

Per casualitat. Jo volia fer d'advocat i, influenciat pels Jesuïtes, volia estudiar a Deusto, però a casa em van dir que a Barcelona ja hi havia facultat i que res d'anar a Bilbao, que encara em faria capellà. Un amic meu que venia de família de metges, Santiago Oller, amb qui vam ser socis i amb qui anàvem a veure l'Espanyol -jo era perico, ara sóc d'en Messi- el qui em va animar a fer Farmàcia. Era la carrera on hi havia menys gent, les noies més guapes i un bon futur professional.

El pare era un gran col·leccionista de segells i en morir aquella col·lecció ens va ajudar molt. Potser d'aquella col·lecció del pare em ve la dèria del col·leccionisme

Antoni Vila Casas - Sergi Alcazar

Antoni Vila-Casas/Sergi Alcàzar

Així doncs, es va matricular a Farmàcia perquè hi havia les noies més guapes?

A mesura que vaig anar fent els cursos, el mètode em va semblar cada vegada més interessant. Les assignatures, com la microbiologia o cristal·lografia eren ordenades i sistemàtiques, tot i que allò només eren les beceroles del que avui és la base dels darrers descobriments. A mesura que vaig anar estudiant vaig anar-hi entrant i, alhora, per quan acabés la carrera hi veia la possibilitat de comprar una farmàcia.

De fet, en va comprar una.

En vaig tenir una a la Trinitat i després en vaig tenir una altra a Gran Via-Girona, però va ser altra vegada el meu amic Santi Oller qui em va proposar de comprar un laboratori, Prodes. Vam tenir sort amb el laboratori, que després va ser Prodesfarma i, posteriorment, ens vam fusionar formant Almirall-Prodesfarma.

Vostè ha estat un dels grans noms de la indústria farmacèutica catalana.

Vaig començar l'any 1960, però l'any 1984 vaig tenir sort amb l'arribada dels socialistes al govern. Alguns estaven espantats però jo tenia clar que si arribaven al poder, ampliarien la sanitat pública i, per tant, hi hauria més despesa farmacèutica. Va ser llavors quan vaig comprar quatre laboratoris -Funk, Berenguer-Beneyto, Infale, Lusofarmaco- de cop i vaig aconseguir un volum important, amb el qual vaig crear el grup Prodesfarma. Vam tenir la sort de trobar un producte pel dolor, l'Airtal, que vam poder comercialitzar als 15 països que llavors formaven la UE.

Hi ha alguns medicaments claus a la seva vida.

Tres: El Prodesmicina, un xarop; el Diazepan Prodes i l'Airtal, que va ser un antiinflamatori i analgèsic que no feia mal a l'estómac i, per tant, no calia prendre un protector gàstric.

Hi ha un moment que la salut li fa canviar de vida, però.

L'any 2004, quan tenia 74 anys, em van diagnosticar un limfoma i em van donar dos anys de vida com a molt i va ser quan em vaig retirar. Vaig vendre les meves accions d'Almirall-Prodesfarma als Gallardo i una altra empresa que havia creat, Aquilea, de complements alimentaris i parafarmàcia al doctor Joan Uriach.

Per sort, els pronòstics no es van complir!

Vaig tenir la sort que van provar amb mi un medicament de la Roche, el Retuximab, que ara és ara la base del tractament del limfoma.

És el moment en què crea la Fundació Vila Casas?

Jo llavors tenia una fundació per a impulsar temes mèdics, a través de la qual, per exemple, vam fer màster amb la UPF per formar periodistes especialitzats en temes sanitaris, i va ser llavors quan la vaig convertir en una fundació també de promoció de l'art.

L'any 2004, quan tenia 74 anys, em van diagnosticar un limfoma i em van donar dos anys de vida com a molt

Antoni Vila Casas mecenes - Sergi Alcàzar

Antoni Vila-Casas/Sergi Alcàzar

A vostè l'art li havia agradat tota la vida?

Quan arriba Nadal, a vegades se solen fer regals a persones amb qui tens relació. Un any vaig tenir la idea d'imprimir una litografia d'un quadre d'un pintor, emmarcar-la i enviar-la a dues-centes persones. Quan t'envien un quadret emmarcat, el penges a un lloc o altre. La primera vegada que ho vaig fer era ministre l'Ernest Lluch i vaig enviar un dibuix fet a ploma d'Aurora Altisent de la farmàcia de Llívia. A n'en Lluch, que era molt trempat, li va fer gràcia i el va penjar al seu despatx. També li vaig enviar al director general de Sanitat i em va respondre que els socialistes no acceptaven regals... Al cap de dos dies va veure el dibuix que havia enviat penjat al despatx del ministre! A partir de llavors cada any canviava d'artistes.

En què es basa la seva col·lecció?

En el que m'agrada!

I què li agrada?

És molt difícil dir que m'agrada... M'agrada l'art figuratiu, m'agrada el cubisme, m'agrada el surrealisme, m'agrada l'art abstracte.

Sempre compra artistes catalans?

Això em ve dels meus orígens com a col·leccionista de segells. Si tu fas col·lecció de segells mundial, no l'acabaràs mai. Si em poso a col·leccionar artistes de tot el món, serà impossible. Primer perquè no els coneixeré. En canvi, a molts artistes catalans els conec, havia anat al seu estudi, etc. Per tant, podia fer una col·lecció assequible a les meves possibilitats.

A més, era una manera d'impulsar la feina dels artistes catalans.

Cal impulsar l'activitat artística catalana, sobretot en moments difícils com els actuals. A més, hi ha una altra cosa, cal no oblidar els que ja no hi són. Per això la meva col·lecció comença el 1930. En aquest sentit, tinc la sort de comptar amb la Glòria Bosch, directora d'art de la Fundació, que em va proposar recuperar trajectòries. Ella havia estat a la Fundació Espais i coneixia molts artistes, té una gran cultura artística. Em va convèncer i avui dia, a part dels espais que tenim i les seves activitats, un dels grans encerts de la Fundació és aquesta activitat de recuperar trajectòries. De petit anava al Museu d'Art Modern -vivia al carrer Casp amb Bruc i tenia el Parc de la Ciutadella a prop- allà hi veia artistes que havien desaparegut i dels quals ningú ja no en parlava, i per això penso que val la pena fer aquesta tasca de recuperació.

En quin moment passa de ser un col·leccionista privat a obrir a tothom la seva col·lecció?

En el fons el que vull és promocionar els artistes. Exposar i premiar és la millor forma de promoure els artistes. Ara mateix tenim el projecte Itiner’Art que és fonamental per la Fundació: Amb ell volem difondre el nostre fons. Itinerarem el nostre fons a pobles o ciutats on hi hagi sales d'exposició, per exemple municipals, però que no hi hagi capacitat de preparar una exposició. Aquest és un dels objectius més importants de la Fundació.

Cal impulsar l'activitat artística catalana, sobretot en moments difícils com els actuals. A més, hi ha una altra cosa, cal no oblidar els que ja no hi són

Antoni Vila Casas - Sergi Alcazar

Antoni Vila-Casas/Sergi Alcàzar

Ara mateix la Fundació Vila Casas té dues seus a Barcelona -Can Framis i els Espais Volart- i dos museus a l'Empordà: Can Mario, a Palafrugell, i el Palau Solterra, a Torroella de Montgrí.

Primer vam fer el museu de fotografia al Palau Solterra, una antiga propietat de la família Robert que estava molt atrotinada, després d'uns inicis més o menys caòtics. Sempre aprofitem per recuperar i restaurar espais malmesos o descuidats. D'aquesta manera, a continuació, vam obrir l'espai d'escultura a Can Mario, una antiga fàbrica surera que va ser fonamental per la història de Palafrugell. Després vam arribar a l’espai modernista Casa Felip on tenim les oficines, al carrer d'Ausiàs Marc. I al costat, a la casa Antònia Puget, hi havia el magatzem de l'empresa Volart, dedicada a les puntes i els teixits, i unint els dos baixos vam crear els Espais Volart, de 1.500 metres. Aquesta ampliació la vam inaugurar amb l'exposició de Lita Cabellut, que va ser un gran èxit, i on ara hi ha la del Guinovart. Abans havíem fet Can Framis. Quan vaig comprar el terreny vaig insistir molt en què no hi farien res que em perjudiqués, i ara resulta que m'hi han fet la super illa!

Als museus de la Fundació ara s'hi afegeix la col·laboració amb el castell de Vila-seca

Això és una cosa que hem signat darrerament i que ens fa molta il·lusió. El castell de Vila-seca s'acaba de restaurar per part de l'Ajuntament, hi tenen tres sales i volien dedicar-les a l'art. Van venir a veure'm i ens vam posar d'acord per produir durant quatre anys les exposicions per tal que tinguin un fons de cultura. Vila-seca és una població amb molta vitalitat, molt a prop de Tarragona i de Reus, al costat de Salou i Port Aventura. El castell de Vila-seca ja ha rebut 10.000 persones des que s'ha restaurat i ara hi farem una exposició que esperem que tingui molt bona acollida d'un autor que encara no puc revelar-ne el nom.

La Fundació Vila Casas s'estén per tot Catalunya?

Com et deia, ara l'aposta més important de la Fundació Vila Casas és portar l'art arreu de Catalunya. Ens falta Lleida, però també hi arribarem. Hem estat a Olot, per exemple, per portar obres del museu d'allà o portar-hi nosaltres obres. El gran projecte de la Fundació d'ara fins al 2030 és la itinerància.

Ara parlava del 2030. Quin serà el futur de la Fundació?

El primer objectiu és tenir 100 anys de pintura catalana, de 1930 al 2030, i portar les nostres exposicions arreu de Catalunya, perquè es conegui el fons de la Fundació Vila Casas. I, a partir d'aquí, mantindrem els premis, però tornarem a enfocar-nos en el tema de la Salut, que van ser els inicis de la Fundació. De resultes de la malaltia ja he fet coses amb Vall d'Hebron, però a partir del 2030 tornarem a posar-nos-hi més intensament.

No ha deixat mai de tenir un peu al món sanitari?

Des del projecte del màster de periodisme científic no hem deixat de treballar en aquest camp. Ara mateix presentem un informe sobre la teràpia gènica, el pròxim serà sobre les malalties de la dona i el següent, sobre la malaltia de la son.

Ara l'aposta més important de la Fundació Vila Casas és portar l'art arreu de Catalunya

Antoni Vila Casas mecenes - Sergi Alcàzar

Antoni Vila-Casas/Sergi Alcàzar

No ha deixat mai de tenir un peu al món sanitari?

Des del projecte del màster de periodisme científic no hem deixat de treballar en aquest camp. Ara mateix presentem un informe sobre la teràpia gènica, el pròxim serà sobre les malalties de la dona i el següent, sobre la malaltia de la son.

La Fundació Vila Casas és una de les fundacions privades dedicades a la cultura més importants de Catalunya.

Això no ho sé. La importància d'una fundació es mesura per l'activitat que pugui generar.

Doncs, si és així, la Vila Casas és a dalt de tot.

El que fem aquí li tocaria potser fer-ho al MNAC, però potser no disposa dels recursos econòmics necessaris. Fins a l'any 1984 el que correspondria a un museu d'art contemporani hauria d'anar al MNAC, on sí que fan alguna exposició d'art contemporani, però molt de tant en tant. A partir del 84 tocaria que anés al MACBA, però és un museu internacional, no pas un museu dedicat a l'art català.

El fet de no dependre de l'administració deu tenir avantatges, oi?

Una fundació privada com aquesta depèn d'una cosa: Jo no tinc fills i tot el meu patrimoni anirà a parar a la Fundació. I si jo gestiono bé el meu patrimoni i portem bé la Fundació, la continuïtat estarà garantida.

Vostè és un dels darrers mecenes de Catalunya?

Sóc un promotor. Mecenes és una paraula que suggereix anar en toga com els romans! (riu)

Creu que la cultura catalana depèn massa dels poders públics?

Els museus nacionals que tenim -el MNAC n'és un amb una identitat molt clara centrada en l'art romànic i gòtic. en aquest sentit, un dels més importants del món-, tenen una dotació econòmica petita pel que són. Són molt importants, però per a fer més coses haurien d'incorporar espais per fer l'activitat que fem, per exemple, nosaltres. Haurien de créixer als palaus de l'exposició, per exemple, i comptar amb uns pressupostos adequats als espais, a la tasca que han de fer i als objectius que tenen. No podem oblidar que de cada 100 euros que es donen a Madrid, un va a parar a les institucions culturals de Catalunya.

Vostè ha de fer una tasca de substitució?

Jo puc mantenir la meva Fundació amb el que tinc, però si ho donés al MNAC, en un any s'ho gastarien tot, si ho volguessin fer bé.

Les darreres exposicions han estat un èxit. Com deia, la de Lita Cabellut ha estat un dels booms de fa dues temporades

Cada vegada que hem obert un nou espai hem tingut un gran èxit. Per exemple, la de Guinovart fa que la gent surti encantada de tornar a descobrir el Guinovart.

No podem oblidar que de cada 100 euros que es donen a Madrid, un va a parar a les institucions culturals de Catalunya.

Antoni Vila Casas mecenes - Sergi Alcàzar

Antoni Vila-Casas/Sergi Alcàzar

Abans deia que la inversió a Catalunya era d'1 a 100 respecte a Madrid. Vostè és dels pocs empresaris que no té pèls a la llengua a l'hora de parlar de política i definir-se com a sobiranista. És una rara avis?

El diner és covard, però també poden sentir el mateix que jo. Tinc la sort (o la desgràcia) de no tenir fills. Com que no n'he tingut no els he trobat a faltar, però si jo tingués, com molts amics meus, dos o tres fills patiria pel seu futur i hauria de fer mans i mànigues perquè visquessin bé.

Com veu la situació política de Catalunya?

Hem de mirar de fer un pas enrere per tornar a començar a parlar de tot. Si partim d'un referèndum sí o sí, com una condició d'entrada, no podem anar bé. Primer hauríem de demanar que Espanya ens reconegués com a nació. Això no ens ho poden negar: tenim idioma, tenim història i, fins i tot, som més antics que Espanya! Mentre Espanya tenia una vocació imperial i va fer un imperi a Amèrica, Catalunya havia jugat la carta mediterrània i era una peça fonamental a Europa. Sense passió catalanista, penso que Barcelona hauria de ser la capital del Mediterrani i ho podria ser. Ara, Madrid fa tot el possible per atraure València i deslligar-la de Barcelona i no faran mai el Corredor Mediterrani perquè seria la manera de refer els llaços de l'antiga Corona d'Aragó. I, a més, ja veiem que la manera de guanyar les eleccions a Espanya per part de PP, Cs, Vox, etc. és anar contra Catalunya. Si no ens volen, que ens deixin.

Veu possible la independència?

Ara ho tenim molt fotut, hem de demanar el reconeixement com a nació i pactar amb Pedro Sánchez perquè pugui governar tranquil·lament. Ja li anirem traient coses.

Per què creu que hi ha tan pocs empresaris que facin com vostè i inverteixin en cultura?

Perquè són uns garrepes. I perquè l'estat tampoc fa massa perquè ho facin.

S'aconseguirà una Llei de Mecenatge, tantes vegades promesa?

A mi tant me fa, ara bé, una bona Llei de Mecenatge si fos beneficiosa pels empresaris, seria una bona notícia.

Quin seria el millor quadre de la seva col·lecció?

El que m'agrada més: El Riu Manol, de José María Guerrero Medina, per mi és el que la varietat de colors més gran i perfecta que he vist mai: violetes, vermells, verds, blaus... Representa un petit riu de Girona. Per mi és el més important de la col·lecció.

Ara, ha dit alguna vegada que l'artista que més li agrada és Miró. Sé que en té un de Miró, a la seva col·lecció, malgrat que havia dit que no en tindria cap.

Vam anar a París amb la meva dona, per celebrar l'aniversari de noces, i vaig aprofitar per anar a una subhasta. Hi vaig veure un petit quadre de Miró on semblava que posava "A. Vila". Vaig veure com anava la subhasta i vaig comprar-lo.

Per últim, volia preguntar-li per la seva relació amb l'Empordà, on hi té dos museus i on va sempre que pot.

Jo vaig a l'Empordà des que tenia 32 anys i llavors era ben diferent d'ara. Vaig arribar a Pals, que era un poble que estava força deixat -ben diferent d'ara, que està desbordat pel turisme- i on el doctor Pi Figueras, que era fill del poble, s'havia arreglat una gran casa com un castell. M'hi vaig fer una casa, on encara hi vaig cada cap de setmana, i també vaig arreglar una casa que deia Ca la Pruna, que vam donar com a Casa de Cultura, i que va ser on vam mostrar una exposició d'una trentena d'escultures. A partir d'aquí ja vaig anar a Torroella i a Palafrugell, on vam continuar l'activitat.

Políticament, hem de mirar de fer un pas enrere per tornar a començar a parlar de tot

Antoni Vila Casas mecenes - Sergi Alcàzar

Antoni Vila-Casas/Sergi Alcàzar