L'any 2019 que acomiadem ha estat un annus mirabilis pel professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UB Antoni Martí Monterde (Torís, Ribera Alta, 1968). No només en l'àmbit personal ha superat obstacles d'aquells que fan pujada, sinó que ha vist com arribava a les llibreries el seu París, Madrid, Nova York. Les ciutats de lluny de Josep Pla (Edicions Tres i Quatre), premi Joan Fuster 2018, l'assaig Joan Fuster: la paraula assaig (Afers) i la reedició de L'erosió (Minúscula), un llibre de culte sobre Buenos Aires que l'escriptor valencià va publicar fa vint anys i que ara per primera vegada es tradueix al castellà. A més, acaba de rebre el Premi Ciutat de València per L'home impacient. (Diaris 1996-1998).

Aquest 2019 que acabem ha estat el seu millor any?

Jo crec que seria una estupidesa negar l'evidència. Ha estat un bon any. Potser el millor des que vaig començar a escriure. Segurament no hi haurà en la meva vida un any com aquest.

Els tres llibres que ha publicat aquest any tenen vincles entre ells. A L'erosió parla del Buenos Aires de Josep Pla, protagonista del París, Madrid, Nova York, guardonat amb el Joan Fuster, de qui s'ocupa en un tercer volum dedicat a l'assaig, al capdavall la forma en què estan escrits tots tres.

De fet, un dels primers escrits que formen el llibre Joan Fuster o la paraula assaig és una conferència que vaig fer en un congrés organitzat per Xavier Pla a Girona sobre Pla i Fuster i l'origen de l'assaig català contemporani. Aquell va ser un text molt primerenc però amb una intenció molt clara. Allà hi havia l'embrió d'un llibre que s'ha anat fent sense voler des que vaig publicar el primer article a L'Espill. Hi he publicat regularment i moltes vegades amb textos sobre Joan Fuster. El llibre ha crescut d'una manera orgànica, a través d'articles. Quan vaig mirar-me'ls tots vaig veure que des del primer text fins a l'últim tot tenien una coherència: parlaven de la poètica de l'assaig. Aquí hi havia necessàriament Pla, que com passa amb Michel de Montaigne, és en català fundador de l'assaig modern i del dietari modern. Per mi Pla és un assagista que escriu cada dia, viatja, fa assajos a la premsa i els desenvolupa a memorialisme. De fet, els vasos comunicants dels meus llibres són molt evidents com a textura assagística.

Quines altres relacions trobarem els lectors entre els tres volums?

Per exemple, a L'erosió parlo de Ramón Gómez de la Serna i Pla, que va ser el primer fragment del llibre que vaig publicar. Va sortir en un número de la revista L'Espill com a article. Una matinada vaig acabar aquella anotació i vaig descobrir que tenia una vida autònoma. Pràcticament no havia publicat res, però li vaig enviar per carta a Gustau Muñoz, que me'l va publicar al número 6 de L'Espill. Aquest va ser el meu debut a L'Espill. Després passa com a digressió al llibre sobre Pla, i no apareix al llibre sobre Fuster perquè Fuster no va anar mai a l'Argentina, tot i que em sembla que va presentar alguna cosa als Jocs Florals de Buenos Aires! (riu).

A Les ciutats de lluny de Josep Pla, parla de Pla com a viatger, dietarista, assagista, memorialista, com a sociòleg i parles d'un concepte molt interessant: El dietarisme de dia i el dietarisme de nit.

Això va ser una troballa de fa molts anys. Un dels primers fragments que vaig escriure d'aquest llibre va ser el viatge a Madrid. Allà es veia claríssim que Pla feia de periodisme de dia, però escrivia d'una manera nocturna. És com si fos conscients que escrivia diaris, no periòdics. Sense el periodisme literari et quedes sense la matriu de la prosa moderna en català. La literatura moderna en català neix als diaris i al memorialisme i cobreix una funció que en altres literatures l'assumeix la novel·la. Al segle XIX, l'època d'esplendor de la novel·la, Catalunya no estava en disposició de tenir un Flaubert. Vam fer tard en aquest procés literari, polític i social pel qual es necessitava una burgesia culta que fes el que després es va fer als anys 20. La funció que en qualsevol literatura normal desenvolupa la novel·la en el cas català l'han assumit el periodisme, l'assaig i el memorialisme. El triangle que formen aquests tres gèneres és la novel·la que no hem tingut i que cal buscar als periòdics.

Per què durant tants anys s'ha considerat el periodisme literari un gènere menor, ocult?

Hi havia l'obsessió de ser una generació sense novel·la. Carles Riba, a parer meu, va perdre una oportunitat d'or per callar quan va pronunciar la cèlebre conferència. No érem una generació sense novel·la, però hi havia l'obsessió per salvar el que havia estat un segle XIX en blanc. Això es transmet als historiadors marxistes de la literatura que es van passar dècades buscant la gran novel·la sobre Barcelona, sense adonar-se que potser la teníem a l'hemeroteca. Si tu mires les cròniques de Pla, Gaziel, Sagarra, fins i tot de Joan Fuster tens la novel·la d'una època,... en articles, digressions, dietarisme o contes breus.

2019 ha estat un bon any. Potser el millor des que vaig començar a escriure

Per què va triar París, Madrid i Nova York per acostar-te a les ciutats de Josep Pla?

A París és el primer viatge que Pla fa com a corresponsal. I la relació entre Barcelona, o els escriptors catalans, i París és una relació intel·lectual-literària. A l'Ateneu aquesta generació llegia literatura i periodisme francès, però per molt que seguissin l'afer Dreyfus, la Primera Guerra Mundial o l'Action Française, la relació és bàsicament literària. Pensen París i la literatura francesa com una part essencial de la seva formació literària, de la seva vocació. En canvi, Pla amb Madrid hi té una relació intel·lectual-política. Amb París i amb França –i per això el volum de les Obres Completes es diu així– és una relació constitutiva de la mateixa veu literària. En canvi amb Madrid hi ha una discussió política. Tot i que les cròniques madrilenyes tenen una gran categoria literària, no es pot obviar "la cuestión palpitante" de la relació Madrid-Barcelona que no es pot eludir.

Com va ser aquesta relació entre el món literari català i Madrid?

La relació literària amb els escriptors espanyols, a més, és individual, no és sistèmica. Joan Fuster diu, "Eugeni d'Ors, aquell escriptor francès de dreta", perquè de dreta o d'esquerra en aquella època els escriptors catalans són una mica francesos. Semblaria que li dono la raó a la Pascale Casanova, però en realitat, no. Allò va ser una època que va passar i no tornarà, però que ens va donar les millors pàgines de la literatura catalana.

Comparant els textos dels anys 20 i els de l'Obra Completa hi ha descobert matisos molt evidents.

El periodisme literari d'aquells anys, però, s'ha d'editar. De vegades alguns reivindiquem que es publiquin els textos de Josep Pla tal com van aparèixer a La Publicidad, no potinejats per Vergés per a Destino. De vegades hi ha un castellà per "alquilar sillas" i una ironia que sovint en català no funciona. De sobte hi ha, per exemple, objectes misteriosos! Per exemple, una palangana que no apareix l'any 1920, ni tampoc el 1929, quan es va publicar Madrid. Un dietari. Què vol dir aquesta palangana? Al meu entendre, una picada d'ullet temporal. Avisa al lector que allò és un objecte estrany que desautomatitza el relat. Si llegeixes el conjunt et trobes que l'edició de 1929 és molt més dura, igual que l'article original de 1920. Què ha passat? Que hi havia una dictadura franquista i Pla, malgrat que el que diuen alguns amb massa lleugeresa, no era franquista, però no podia publicar una crítica tan dura de Madrid.

Per què Nova York?

És el tercer viatge del llibre, i és un llibre fascinant. En principi és un cap de setmana, un week-end, que en realitat són deu dies. El Week-end d'estiu és la demostració que tots els viatges comencen en una biblioteca i acaben en una biblioteca. El que descriu Josep Pla en unes jornades és impossible si abans no ha llegit molt sobre la ciutat. Nova York és un llibre molt estrany per les seves pròpies contradiccions: Es publica a Destino en forma d'articles, com a Cartas de Nueva York i l'entrada a la ciutat pel Hudson és increïble. Descriu una estàtua feixuga, tirant a lletja, que representa una dona poc atractiva, però, de sobte, s'atura en aquesta descripció vulgar per dir que el més important és allò que simbolitza l'Estàtua de la Llibertat. Allò a les pàgines de Destino era subversiu! D'altra banda, és la fascinació per la modernitat, i Nova York és la capital del segle XX. Josep Pla se'n va cap allà.

Alguns reivindiquem que es publiquin els textos de Josep Pla tal com van aparèixer a La Publicidad, no potinejats per Vergés per a Destino

Als anys noranta, vostè que ha marxat de València i ha quedat decebut de Barcelona, se'n va a l'Argentina.

Va ser una cosa una mica improvisada. Vaig començar a treballar a l'Autònoma l'any 1997, si no recordo malament. Abans estava fent el doctorat, i el 96 faig el primer viatge. Volia anar a l'Argentina pel que et deia abans: tots els viatges comencen en una biblioteca i jo m'havia construir una biblioteca imaginària a través de les fitxes dels llibres de la biblioteca de la Universitat de València i resulta que els llibres més interessants tenien peu d'impremta a Buenos Aires.

Sud-Americana, Losada, Sur...

Després vaig descobrir altres editorials, però amb aquestes tres el lector en castellà podia salvar l'abisme de la censura. Eren llibres de Jean-Paul Sartre o Albert Camus que no es podien editar aquí, però també llibres fonamentals d'anàlisi i teoria literària. Això va provocar-me el desig tàcit d'anar a l'Argentina, però quan vaig arribar allà entre la vida de cafè i la vida de les llibreries de vell, com la Libreria del Colegio fundada per Antoni López-Llausàs, estava en un moment d'èxtasi absolut.

Allà neix la seva passió per la vida de Cafè, amb majúscula.

Jo ja intentava fer vida de cafè a Barcelona, però aquí els cafès van ser exterminats. Alguns alcaldes haurien de ser jutjats per crims contra l'amenitat, perquè no ha quedat cap cafè històric. Els que queden són restaurants, alguns de bons, però restaurants. I els dos o tres que queden o estan molt amagats o han passat mals moments econòmics. A Buenos Aires hi vaig trobar tots els cafès europeus que jo no havia visitat. Buenos Aires és la ciutat europea més gran, el seu problema és que no és a Europa, sinó a Amèrica i això els argentins ho porten fatal. La crisi de l'esperit europeu té efectivament el relleu a l'Argentina, primer amb enginyers anglesos, després amb migracions econòmiques, després amb conferenciants i, finalment, amb exiliats. És una combinació estranyíssima, però l'any 1927 Madrid té 750.000 habitants. Buenos Aires en té 9 milions. Madrid no pot ser cosmopolita, malgrat Ortega y Gasset, ja que ell mateix diu que perquè una ciutat pugui ser-ho ha de tenir una massa crítica d'un milió d'habitants. Després Dámaso Alonso escriu aquell vers de "Madrid es una ciudad de un millón de cadáveres según las últimas estadísticas" i tota la tesi d'Ortega fa figa.

Què li van ensenyar els cafès de Buenos Aires?

Buenos Aires em va ensenyar la vida de cafè europea. Després vaig viatjar i vaig viure a París, vaig anar a Budapest, a Viena, a Lisboa, per descomptat, i tot em semblava un déjà-vu d'allò que havia vist a Buenos Aires. A més, per a mi està relacionat amb el desig d'escriptura. Jo marxo per segona vegada a l'Argentina per fer classe a la Universidad de Rosario com la primera vegada però ja sóc professor de l'Autònoma, l'any 1998, i a banda d'anar a fer classe havia de participar en un congrés sobre la crítica literària a final del mil·lenni.

I hi va sense el text escrit.

Diga'm fetitxista, però les conferències o s'escriuen amb un bon paper i en un cafè de Buenos Aires o no. Havia estat incapaç de redactar la conferència durant mesos, i a Buenos Aires la vaig escriure a raig. Havia tingut la bona pensada d'endur-me'n fotocòpies i llibres i les notes a peu de pàgina es corresponen amb el que jo vaig redactar allà. És una conferència ben feta, que no hauria pogut fer sense el viatge a Buenos Aires.

De fet, al llibre recupera els viatgers catalans a l'Argentina: Josep Pla, però especialment Santiago Rusiñol.

Un dels llibres de la literatura de viatges europea és Del Born al Plata de Santiago Rusiñol. Fa sociologia de la ciutat i diu coses molt semblants a les que diria Georg Simmel. El tenim arraconat, sense reeditar, perdut en l'obra completa. Sovint no sabem el que tenim. Rusiñol i Ramon Gómez de la Serna van ser els meus guies a Buenos Aires. Guies pels carrers i la melanconia.

Gómez de la Serna ha passat a la història com un personatge divertit, però hi parla d'un Ramon tristíssim.

Ha passat a la història per les Greguerías, que no li van fer cap bé, però fixa't que la seva autobiografia es titula Automoribúndia. Ramón és un humanista de l'avantguarda, algú que funda el gènere de la conferència bagul: començar a treure objectes i improvitzar una conferència. Això és Walter Benjamin! Un altre dia fa una conferència des d'un trapezi, mentre fa meditació metafísica sobre el circ com a espectacle de masses, que va ser ressenyat per Benjamin, també. El problema és que Gómez de la Serna marxa l'any 1936 aprofitant el Congrés del PEN Club de Buenos Aires i s'hi instal·la "como si fuera para siempre" –com deia sempre– però en aquest cas va ser veritat. Hi va morir l'any 1963, jo diria de gana i de tristesa, somniant en tornar a Madrid. Els últims llibres que publica són Cartas a mi mismo i Cartas a las golondrinas, tristíssimes. És un home que no s'ha integrat a cap tertúlia de cafè, malgrat que havia estat l'ànima del Pombo, i ja no fa vida de cafè. Per això la trobada amb Pla a la Confiteria Richmond de Buenos Aires –que acaba de desaparèixer– és d'una tristesa infinita. Pla capta la tràgica figura de Gómez de la Serna en un retrat de passaport que podia ser una esquela.

A més, les seves relacions amb els exiliats tampoc van ser bones.

Li paren una trampa. En un moment determinat va rebre una invitació de l'Ateneo de Madrid, en aquell moment en mans de Falange, per mirar de recuperar-lo com a figura. Somnia en tornar a viure a Madrid, pensa que pot guanyar el Premio March, i el fan visitar a Franco, amb un frac llogat. Després de la visita a Franco havia d'anar a fer una conferència a El Sitio de Bilbao, però tots els intel·lectuals bascos li giren l'esquena. A més, pel camí va fer declaracions a favor de Perón, amb la qual cosa els exiliats republicans que estaven sota la dictadura encoberta del general, també li van fer el buit.

Buenos Aires em va ensenyar la vida de cafè europea. París, Budapest, Viena o Lisboa em semblaven un déjà-vu d'allò que havia vist a l'Argentina

Argentina és un país en crisi permanent. Segueix de prop l'actualitat argentina?

La segueixo i em fa pena, tot i que ara el país que ho està passant pitjor és Xile. Argentina és un país que ho té tot a favor excepte el destí. Cada quinze anys fracassa. Afortunadament ara la qüestió dels militars ja no hi plana.

Hi va anar quan manava Menem, oi?

Sí, tot i que a L'erosió ja s'intueix el que acabarà portant al corralito. Menem el que va fer va ser la dolarització. Després de l'època de la inflació, que va ser un cop d'estat encobert per tombar Alfonsín, Menem fa un pla d'estabilització consistent en dir que un peso era igual a un dolar. Una ficció que serveix per apagar un incendi, però que no pot durar més d'un parell de mesos. Va durar 10 anys. Al final, la gent per pagar qualsevol cosa havia de pagar en quotes que es pagaven en dòlars. En el moment del corralito els dòlars queden atrapats i la gent es llança al carrer. Va ser un moment terrible.

D'on creu que ve aquest mal fat?

Jo tinc una teoria: Van morir 30 mil persones –professors i estudiants universitaris, escriptors, artistes–, més tots els que van marxar a l'exili. Quan marxen tantes persones i moren tantes d'altres el buit que queda desestructura tota una nació cultural. A escala, al País Valencià va passar una mica el mateix. Quan jo vaig venir vaig fer una estadística sobre quants valencians estàvem treballant al Principat. Tots els meus companys de Facultat estaven al Principat i si tu anaves a les llistes del Departament d'Ensenyament, veies que la meitat dels inscrits tenien el certificat de la Junta Qualificadora del Valencià. Em van sortir com uns 10.000 valencians al Principat l'any 1998.

Al País Valencià també es va crear aquest buit que deia que havia passat a l'Argentina?

Tot va començar amb Joan Lerma, quan es va traçar un pont de plata perquè marxessin els que molestàvem: gent d'Humanitats, catalanistes, els qui teníem inquietuds, bàsicament. Tots cap a fora i resultat de tot això: majoria absoluta del PP durant 25 anys. Ara hi ha hagut un retorn de gent molt bona que està treballant a la Generalitat valenciana.

A l'Argentina van morir 30 mil persones i moltes d'altres es van exiliar. Quan passa això el buit que queda desestructura tota una nació cultural

L'erosió va ser publicat fa 20 anys i ara l'acabes de recuperar. Creu que no va ser ben entès llavors?

No va tenir una bona acollida. Tot i que va guanyar el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, es van publicar ressenyes contradictòries. A l'Avui se'n van publicar dues: una de positiva i una de negativa i algun crític se'l va carregar de manera immisericorde –cosa que venint de segons qui, és un elogi. L'any 1999, quan jo el publico el llibre no tenia context. Sebald era poc conegut aquí, Ricardo Piglia era conegut a l'Argentina però aquí no, Enrique Vila-Matas encara no havia publicat Bartleby y compañia, Claudio Magris tenia algun lector però era molt amagat... Faltava un coixí de lectures creuades possibles que assenyalaven un espai on aquest llibre es podia encabir. L'erosió em sembla un llibre molt semblant al que està fent un grandíssim escriptor d'avui, com Joan Benesiu, que pot dialogar amb Magris, amb Marisa Madieri, amb Sebald, que han estat llegits i assimilats.

L'any 1999 va publicar L'erosió a Edicions 62. Ara en canvi l'ha recuperat una altra editorial.

Minúscula és una editorial que comença fa 20 anys, quan es publica L'erosió a Edicions 62. Comença publicant en castellà però a partir d'un determinat moment comença a publicar també en català i això és una molt bona notícia per la literatura catalana, pel tipus de llibre que pot publicar en català. No ens enganyem, les grans editorials són les editorials menys literàries del país, i són les petites i mitjanes –que ja no són tan petites– les que estan esdevenint una referència de la literatura europea entre nosaltres.

Ara amb la publicació L'erosió en castellà, el llibre arribarà a l'Argentina.

Ja ha arribat i em fa molta il·lusió tenir un llibre amb peu d'impremta a Buenos Aires i amb la fotografia de portada d'Horacio Coppola. Per a mi és un somni. Jo vaig començar a traduir-la en castellà, en secret i íntimament, sense saber que s'acabaria publicant però com una forma de tornar-los el regal que m'havien fet que era convertir-me en escriptor. En escriptor de cafè. Quan vaig acabar la traducció vaig enviar el text al correu general de l'editorial, com qui llança una botella al mar. Al cap d'un parell de dies, jo era a Canfranc, i rebo un mail de Valeria Bergalli que em deia que estava encantada amb la proposta i em proposava de fer, també, una reedició en català.

Acaba de rebre el Premi Ciutat de València. S'està reconciliant amb una ciutat de la qual va marxar al seu moment?

Jo marxo de València amb Rita Barberá d'alcaldessa i amb Eduardo Zaplana que acabava de guanyar les eleccions. Em pensava que em moriria amb Rita d'alcaldessa i el dia que va perdre, vaig ressuscitar com a valencià. Abans quan em preguntaven d'on era em feia certa vergonya dir que era valencià. Ara puc dir que estic reconciliat intel·lectualment amb València. Al País Valencià estan passant coses molt interessants, però jo sempre dic que sóc valencià, vinc del futur. Moltes de les coses que estan passant a Catalunya ens les van fer als valencians, amb molta més violència –bombes a Fuster, a Sanchis Guarner, etc. Vaig marxar d'aquell context manicomial, no vaig tenir prou valor, però publico regularment al País Valencià. Ara els meus editors són Afers, Tres i Quatre i Edicions del Bullent, he publicat a Publicacions de la Universitat de València, que va aguantar quan la crisi va acabar amb l'assaig en català. La col·lecció d'assaig que dirigeix Gustau Muñoz és la principal col·lecció d'assaig en català. El model han estat Muñoz i Antoni Furió, dues persones que venien directament de Fuster.

Em pensava que em moriria amb Rita d'alcaldessa i el dia que va perdre, vaig ressuscitar com a valencià

El dietari premiat amb el Ciutat de València té molt a veure amb L'erosió.

Absolutament. Són els mesos previs a marxar a l'Argentina. Els diaris existien –no són mítics– però tenen un misteri. Començo a escriure'ls en arribar a Barcelona, fascinat per coses com el Mercat de Sant Antoni o el Metro, i quan marxo a l'Argentina veig que les anotacions de Buenos Aires i Rosario prenen una altra força. Llavors decideixo que escriuré conscientment un diari a banda en el segon viatge a l'Argentina, que s'emancipa per formar L'erosió, convertint-se en una mena de ficció autobiogràfica, perquè hi ha coses que no passen enlloc ni a ningú, però que les sento com a viscudes. Tenia moltes coses a dir-me a través de Buenos Aires, malgrat que la meva estava va ser més curta que al llibre. Quan vaig tornar, vaig escriure les últimes pàgines com a dietarista. Em vaig adonar que escrivia diferent. Em faltava Buenos Aires. I vaig deixar d'escriure'n.

No n'ha tornat a escriure?

Mai. El fet de tenir l'assaig tan proper al dietarisme m'ha evitat de continuar escrivint dietaris. No és el mateix, però tot el que abocava a a la poesia va anar al dietari. I ara tot el que anava al dietari va a l'assaig, que és el que està predominant.