Antoni López i Benturas (Barcelona, 1861 – 1931) era fill d’Innocenci López i Bernagossi, iniciador d’una fonamental nissaga d’editors. Antoni López (que no s’ha de confondre amb Antoni López i López, marquès de Comillas, navilier, banquer i Grande de España avui caigut en la desgràcia pública. Res a veure amb aquest tipus): sense Antoni López i Benturas no disposaríem avui de gran part de l’obra de Santiago Rusiñol; va continuar i engrandir la trajectòria de publicacions tan transcendents com L’Esquella de la Torratxa La Campana de Gràcia, va ser editor també de Gabriel Alomar, Lluís Capdevila i Francesc Madrid​. Podem concloure que es va convertir, durant les primeres dècades del segle XX, en el patriarca a l’ombra del republicanisme desobedient a Barcelona.

Té raó Gerard Bagué, editor de Francesc Madrid per Acontravent: cal un estudi acurat de la casa editorial d’Antoni López. Com calen tants altres estudis sobre cases com Maucci, Henrich, Proa o Caro Raggio. Mentre no arriba aquest estudi seriós, farem el que podrem.

De Rusiñol, López va editar: L’auca del senyor Esteve (1917), Gente bien (1917), A ca l’antiquari. Sainet en un acte (1917), Els nàufrags (1917), La niña gorda (sense data), Bataneros en comandita (1918), La casa de l’art (1918), El català de “La Mancha” (versió teatral de 1918), Souper-Tango (1918), Chauffeur – Al Palace! (1921), El casament de conveniència (1925), Els analfabets (1928), Les dues filles (1928), i la tardana Miss Barceloneta (1930). La llista és impressionant. I tenien raó Pla i Sagarra: a vegades prenem per humoristes escriptors que no van fer més que treballar i treballar, escriure i escriure de sol a sol. Rusiñol podria ser el cas màxim. Si hem de fer cas al que va escriure Lluís Capdevila sobre el seu editor de referència, López va viure sempre en simbiosi amb els escriptors més populars de Barcelona, i va prestar especial atenció al sainet, al monòleg, les comèdies i les formes desenfadades i ideologitzades de fer teatre a la seva ciutat.

prohoms campana gracia

Imatge dels fundadors i col·laboradors de La Campana de Gràcia, que s'inicia amb el pare, Inocenci López Bernagossi i acaba amb el seu fill, Antoni López Benturas. Entre ells, Rovira i Virgili, Roca i Roca, Ángel Samblancat, Gabriel Alomar, Lluis Capdevila, etc.

 López va apadrinar també una autora curiosa de Barcelona: Lluïsa Denís (1862-1946), esposa de Santiago Rusiñol, de qui va editar la comèdia Els caçadors furtius Una venjança com n’hi ha poues (les dues de 1931). Lluïsa Denís era coneguda també per les seves pintures i les seves sarsueles modernistes. En componia la música. Lluïsa Denís era la cèlebre Lluïsa, la incansable tertuliana que va acompanyar sempre el seu marit fins a altes hores en els cataus de la vida literària barcelonina, sempre morint-se de son. Quina paciència devia tenir amb un home que es punxava morfina als bars! 

López també va crear la colección Diamante, on van aparèixer moltes obres curioses. Per exemple, sense data, una novel·la històrica de Francisco Pi i Arsuaga, fill de Pi i Margall i líder del partit Federal: El Cid Campeador. També A la sombra de las higueras, de Vicente Blasco Ibáñez; A punta de pluma d’Alfredo Calderón, escriptor madrileny republicà i krausista; Los amigos, los amantes y la muerte de Gabriel Miró; Al Sol d’Ángel Guerra; Alma infantil, de Dostoievski; el Werther de Goethe; Arco Iris: cuentos de la comtessa de Pardo Bazán; Càndid de Voltaire; Cosas mías, de Joaquín Dicenta o La casa de Shakespeare de Pérez Galdós (1897).Amb aquesta col·lecció popular, López es va convertir en una baula entre el món radical i republicà d’Espanya i els quioscos i llibreries de Barcelona. 

Molts altres creadors van publicar amb l’incansable segell “Antoni López, Llibreter”: Adrià Gual ho va fer amb Hores d’amor i de tristesa (1918). No estem parlant precisament de figures menors. El cas de López Llausàs, el seu fill, és potser més conegut. I també, potser, encara més transcendental. L’any 1924, juntament amb Cruzet i Borràs de Quadras, van crear la Llibreria Catalònia, que editava i venia volums. Per exemple, va ser la casa que va publicar, ni més ni menys que el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra (1932). La Catalònia va residir, en un primer moment, a la Plaça Catalunya, 17. Posteriorment, l’any 1931, es va traslladar al número 3 de la Ronda de Sant Pere.

Sota el segell de la Llibreria Catalònia va publicar una altra petita multitud d’autors catalans: Carles Soldevila, Joaquim Cases-Carbó, Joan Estelrich, Pous i Pagès, el comunista Joan Comorera, Sagarra (All i salobre, 1929; Àncores i estrelles, 1935), Pere Coromines (Les presons imaginàries, 1934), Cèsar August Jordana, Feliu Elias, Francesc Pujols, Folch i Torres, Salvador Espriu (Aspectes: narracions, 1934), Domènec Guansé (Com vaig assassinar Georgina, 1930), Montaigne, Chateaubriand, Twain, Stendhal, Baudelaire, Verdaguer, i també va impulsar la col·lecció Quaderns blaus que hem citat força vegades en aquests articles sobre la nostra vella bohèmia.

Antoni López i Benturas hauria de ser mereixedor de congressos, monuments, homenatges i estudis. I, lluny d’això, l’Enciclopèdia Catalana li dedica quatre línies i el seu llegat ha estat batut pel vent. López és el Sempere català, i bàsicament en català. No s’havia vist mai que un paper català durés seixanta anys, com ho van fer La Campana de Gràcia (1870-1934) i L’Esquella de la Torratxa (1872-1939). Causa tristesa comprovar com maltractem les nostres pròpies sabes literàries, ancorats en la rutina, enganyats per la interpretació exclusivament conservadora de la història i la manca de curiositat lectora.

Per cert, i per acabar: la llibreria Catalònia va tancar l’any 2013. Actualment, en el local que ocupava, ara hi ha un McDonald’s.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
57872446
La vella bohèmia

Juli Vallmitjana, diamant al fang

Andreu Navarra
Francisco Francesc Madrid Escandalo Barcelona 1926
La vella bohèmia

Francesc Madrid, escriptor canalla

Andreu Navarra