Aquesta setmana ens ha deixat el filòleg, promotor cultural i activista mallorquí Antoni Artigues i Bonet, després d’una curta malaltia. Pou de vitalitat i persona molt estimada i coneguda,  Artigues era, amb tota certesa, una de les peces centrals de la dinamització cultural illenca. De personalitat esbojarrada i un punt extravagant, ha estat definit com a “mestre de mestres” ja que va ensenyar català, teatre, poesia i compromís amb la llengua i el país a totes les promocions de mestres d’escola de les Illes Balears les darreres quatre dècades. El desembre de 2017 l’Obra Cultural Balear va ser a temps, premonitòriament, d’atorgar-li el guardó Emili Darder per la seva trajectòria cívica.

Nascut l’any 1950, en plena postguerra, estudià Pedagogia i Filologia Romànica – especialitat en Catalana- a la Universitat de Barcelona –UB-. Abans havia passat, com tants infants de l’època, pel seminari. Llur tarannà llibertari possiblement es congrià allà.  Doctorat el 1983 amb una tesi dirigida per Antoni Badia i Margarit, pertanyia, Artigues, a la generació de filòlegs mallorquins formats els darrers anys del franquisme a  la ciutat comtal que posaren en marxa els estudis de català a la primerenca Universitat de les Illes Balears –UIB-. Noms com el seu inseparable Gabriel Oliver “Majoral” , com l’exconseller d’educació i cultura del Govern Balear i teòric del mallorquinsime Damià Pons o com el reconegudíssim sociolingüista Gabriel Bibiloni. Molts d’ells havien estat alumnes del poeta Josep Maria Llompart tot fent el curs de preparació universitària a l’Estudi General  Lul·lià de Palma. Hi va fer feina tota la vida, a la UIB. Docent a l’Escola de Magisteri i al Departament de Filologia Catalana, va ser l’ànima de la companyia universitària Magisteri Teatre-Mag Poesia, la seva obra magna, que de 1993 a 2017 féu realitat més d’un  centenar de muntatges poètics i teatrals d’autors d’arreu dels Països Catalans. 

Via la tasca d’Artigues milers d’estudiants de la UIB, molts d’ells no catalanoparlants i aliens, d’entrada, a qualsevol manifestació cultural catalanista, féren una immersió a la universalitat de la tradició poètica catalana. La seva petjada en centenars de mestres d’escola i docents - política, també- és indestriable del compromís col·lectiu que va portar el sector educatiu a revoltar-se contra l’executiu de José Ramon Bauzá la legislatura 2011-2015.  Autors com Joan Brossa, Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre o Ovidi Montllor tingueren una relació estreta amb ell i foren presents als espectacles que, protagonitzats per alumnes, Artigues impulsava any rere any. Fruit de Magisteri Teatre el professor mallorquí articulà tota una xarxa de complicitats i sinèrgies que han estat cabdals per entendre les noves fornades de la literatura catalana, on destaca, certament i de forma notòria, el talent illenc. Gran divulgador incipient de Miquel Bauçà –especialment- o de Blai Bonet, organitzà a Palma actes-homenatges  a  Miquel Martí i Pol, Maria Mercè Marçal, Joan Brossa, Alexandre Ballester, Marta Pessarrodona, Agustí Bartra, Miquel Bauçà, Pere Quart (Joan Oliver), Pere Capellà, Guillem d'Efak, Ovidi Montllor, Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet i Joan Vinyoli, entre molts altres.

Sociolingüísta avant-la-lettre,  divulgador de la cultura popular i militant per la independència

La contribució d’Artigues va ser cabdal per bastir una UIB nacionalment autocentrada i culturalment normal des dels anys noranta fins avui. La normalitat, de facto, en que el marc relacional dels Països Catalans es treballava, i es treballa, a la universitat pública illenca, és herència seva  - així com de  l’experiència rectoral de Nadal Batle, de 1982 a 1995- i  hom no ho troba  a cap facultat de filologia o de magisteri de Catalunya i el País Valencià. El 1985 publicà amb un ressò destacable el seu  “Mecanismes de poder”, un dels primers textos de sociolingüística catalana que combinava combativitat ideològica i vocació científica. En vendrien d’altres, com “Ecologia Lingüística” -1998- i “Llengua als Països Catalans” -1999-. Des dels anys setanta el seu interès en la xeremia, el sac de gemecs català de Mallorca, el va fer rescatar aquest instrument popular de l’extinció segura – pràcticament només era conegut per alguns pastors i pagesos- i consolidar-lo fins al punt que avui en dia hi ha centenars de xeremiers joves arreu de l’illa. El 1976 col·laborà amb Maria del Mar Bonet,  fent sonar la xeremia, al “Cançons de festa” de la cantautora. El procés de com va estudiar i reviscolar un món que s’esvaïa necessitarà estudis futurs on, malauradament, la seva veu ja no hi podrà ser. Admirador i bon coneixedor de Chomsky –explicava que va aprendre anglès per poder llegir-lo- i de Gramsci  dedicà esforços importants a la didàctica de la llengua i a l’ensenyament de la poesia en l’àmbit escolar. Una cinquantena de publicacions en total n’avalen la trajectòria, tot i que fou sempre, i essencialment, un home de praxi. Artigues, que com explica l’escriptor Bartomeu Mestre es definia com un “cossier amb pistola” –fent referència a la dansa popular dels cossiers, recuperada durant el tardofranquisme per persones del seu entorn- tingué una actitud fermament compromesa amb l’independentisme ja des dels anys setanta. Rebel i sarcàstic, s’enfrontà a l’establishment acadèmic i a l’entrada del neoliberalisme a la universitat. El 2005, amb Biel Majoral, impulsà el projecte “Cançons republicanes”, recopilatori de cançons i poemes de lluita i esperança per fer memòria de la República, la Guerra Civil i la repressió franquista. El 2016 participà, com a recitador, de “Ferments. El mapa sensitiu d’una illa”, proposta del músic Miquel Brunet.

 

Pare espirituals dels poetes d’avui

Però si hi ha un aspecte clau és el rol d’ Artigues com la persona decisiva darrera la generació de poetes illencs nascuts, sobretot, els anys vuitanta, però no només. La seva influència i mestratge vital és palesa  en autors de reconegut prestigi com Joan Miquel Oliver,  Carles Rebassa –guanyador del Ciutat de Barcelona de Literatura el 2016-, Pere Perelló,  Pau Vadell –guanyador dels Jocs Florals de 2017-, Jaume Pons Alorda –Premi Cavall Verd i Premi de la Crítica de Serra d’Or el 2015-, Laia Martínez, Lucia Pietrelli –Premi Joanot Martorell de 2015-, Glòria Julià o Emili Sánchez Rubio. Tots ells, i molts d’altres – el gruix de la fornada, en definitiva, que va estrenar-se en les lletres catalanes mitjantçant l’antologia poètica “Pedra Foguera”, el 2008- , es reconeixien aquests dies com a deixebles seus. Joan Todó o Josep Pedrals el recordaven a les xarxes socials. Artigues, que es vindicava  a si mateix com a “Homo Poeticus”,  pràcticament no va escriure ficció – només un grapat de poemes el 2011, passats els seixanta anys-, tot i que era un rapsode reconegut. Deixà petjada. Podria dir-se, de fet, que  no s’entèn la poesia catalana dels nostres dies sense l’eix que va de les aules de Magisteri Teatre, a la UIB, fins  als ja desapareguts recitals de l’Horiginal, al Raval barceloní.