Després de dos anys i mig de no pujar als escenaris, la penedesenca Anna Roig ha tornat amb un projecte allunyat dels seus discos amb L’ombre de ton chien, un espectacle amb l’Àlex Cassanyes Big Band Project, titulat La tendresse. Hommage aux belles chansons, en què versiona cançons franceses majoritàriament de les dècades dels seixanta i setanta. De moment té gira fins al maig del 2020, aturant-se en poblacions com Lleida, L’Escala, Castellar del Vallès o Reus. 

Anna Roig la tendresse foto marc bordons

Precisament fa una dècada que publicaves el primer disc amb temes propis. Però sembla que tota aquella galeria de personatges que et vas inventar, des de la Trini Sánchez Mata fins a la senyora tímida, els tens enterrats.

Sí, i ara mateix no estic per ressuscitar-los! No renego de la feina que vàrem fer, i tinc estima a aquelles cançons, però personalment he evolucionat. Penso que no hem de per què quedar-nos en allò que un dia ens va funcionar o ens va agradar fer. Com a artistes hem d’escoltar què ens diu l’interior, què tenim ganes de dir i de transmetre. I en aquests moments em sento allunyada d’aquells personatges. No em veig de nou pujant a l’escenari vestida de color vermell i explicant tot allò que explicava en les presentacions... Ja no va gaire amb mi. 

I ara el teu interior et deia de fer un espectacle només amb versions de cantautors francesos. Un camp en què, de fet, sempre t’hi has sentit a gust.

És com un regalet que m’he fet, em venia de gust, i tot plegat respon també a un canvi de xip. Quan vam acabar la gira del disc Un pas i neu i un pas, el juny del 2016, estava saturada, no sabia cap on tirar. Tenir un projecte propi com aquell m’absorbia molt, era la meva prioritat i demanava totes les energies. Al cap d’un temps, vaig descobrir l’Àlex Cassanyes Big Band Project en un concert que em va remoure, vaig sortir d’allà canviada, em va recordar el poder que té la música. Me’n vaig anar a casa preguntant-me què m’havia provocat aquell concert i per què. La forma de fer música de l’Àlex és com si compartís part del seu amor amb el públic. De seguida vaig pensar en l’opció d’agafar cançons franceses i que passessin pel seu sedàs. Un projecte que m’il·lusionava i m’il·lusiona, amb 14 músics a l’escenari, molts d’ells amics de tota la vida de la comarca. 

S’hi poden escoltar temes de Jacques Brel, Claude Nougaro, Serge Gains-bourg, Barbara... A què respon, l’elecció de cançons?

No són els “grans èxits” de la chanson, sinó simplement cançons que a mi m’agraden i que feia anys pensava “algun dia les afegiràs als concerts”. Quan les vam tenir triades ens vam adonar que tenien el denominador comú de la tendresa, i a més a més dues de les cançons es titulaven La tendresse. Per tant era molt evident que la cosa anava cap aquí. Estava en una època que no tenia ganes de cantar cançons estridents... Totes tenen alguna cosa de tendresa, ja sigui d’un pare cap a la seva filla, ja sigui en un grup de nens que surten amb bicicleta a passar-ho bé els vespres d’estiu, o la tendresa d’una parella... Al final de tot hi afegim La tendresade Lluís Llach. I una sorpreseta als bisos, Corro sota la pluja. És una sensació bonica quan la canto, perquè quan comencen a sonar els acords se senten murmuris entre el públic. És bonic veure que encara molts se’n recorden de les cançons que vam fer amb L’ombre de ton chien.

L’espectacle, doncs, és una reivindicació de la tendresa.

Trobar el títol de La tendresseva ser revelador, era realment això el que volíem compartir. Sense fer-ho expressament, hi vam anar a parar. Però als concerts explico que la proposta té tres objectius: fer música i passar-ho bé fent-la, fer un homenatge a aquestes cançons que d’alguna manera m’han marcat, i el tercer és compartir tendresa. Sovint aquesta manifestació és ridiculitzada, i en canvi és de les més potents i de les que ens fan més humans. Tant la tendresa cap als altres com cap a nosaltres mateixos, o cap a l’entorn natural. Reivindiquem una mirada tendra cap a tot.  

No renego de la feina que vam fer amb L’ombre de ton chien, tinc estima a aquelles cançons, però personalment he evolucionat

Anna Roig la tendresse foto marc bordons

Les cançons que interpreteu són força antigues. Què n’opines de la música francesa que es fa ara?

Escolto música francesa actual, però sempre acabo tornant a aquelles cançons antigues tan ben escrites. Penso que hi va haver una època en què les cançons estaven fetes com a grans obres mestres, textos molt ben lligats, arranjaments que encara els reforçava més... Ara segueixo grups francesos, però ja és una altra cosa, ja no és “cançó de text”, com l’anomenen els francesos, o no tant. Tot es barreja més amb el pop, i també m’agrada, però ja no hi trobo aquelles històries tan ben explicades. No em sedueixen tant, les d’avui en dia.

Et quedes amb algun cantautor concret? 

Si em fan triar, amb Brel. Té unes cançons tan potents, tan ben lligades, i uns textos cinematogràfics, en què et vas imaginant tot allò que explica.

Com ha estat la reacció del públic en els concerts que heu fet fins ara?

Molt bé! Veig un públic obert a descobrir coses, perquè no venen per un repertori que coneixen, molts dels temes triats penso que són força desconeguts per a la majoria, sinó per viure l’experiència d’escoltar cançó cantada en francès i amb una big band. I estem molt contents que ens facin confiança amb un espectacle així. Jo sempre he cantat en català i en francès, però no he volgut mai traduir les cançons franceses al català perquè trobo que amb les traduccions es perd part del significat, i no m’agrada canviar-les si han estat escrites d’un determinada manera. Per tal que tothom entengui el contingut, ho recolzo amb una bona presentació que ubiqui el tema.

Què li diries a una persona que li pica la curiositat per descobrir la cançó francesa però no sap per on començar?

Faria falta saber què li agrada, a aquesta persona, perquè de fet la cançó francesa és diversa, i hi ha autors molt jazzístics, altres molt més tranquil·lets, alguns estan influïts per la bossa nova, n’hi ha fins i tot que tenen temes reggae... Però bé, els englobem dins el mateix gènere de chansonperquè són compositors que donen la mateixa importància a la lletra que a la melodia, i amb una música que sovint reforça aquesta lletra i melodia. I per mi això és una manera de fer. Tenen uns punts en comú, però cadascun hi posa, o hi posava, el seu univers.

Teniu previst treure un disc o un DVD d’aquest espectacle?

Ens ho estem plantejant. No era la idea inicial, però hi ha gent que al final del concert ens ho pregunta, i ja veurem si ho fem.

Teniu bolos per força mesos, però no sé si ja t’has plantejat com seguirà després la teva trajectòria musical.

L’únic que sé en aquests moments és que l’univers de la cançó em xifla, i d’una manera o altra hi seguiré vinculada. Ara he trobat aquesta manera de compartir cançons, que me la prenc amb calma i com un més a més d’altres activitats. A les tardes faig classes de sensibilització musical a infants entre 9 mesos i 4 anys i a les seves famílies, i m’agrada molt, és molt gratificant, les criatures són espontànies, són màgia, arribes i trobes una aula plena de somriures. Això sí, és un públic molt exigent! També estic en un projecte d’una editorial francesa fent cançons per a infants no francesos que estan aprenent l’idioma, i he fet temes per a una obra de teatre de públic familiar, La parada dels somriures. No deixo tot aquest univers, m’encanta l’anàlisi de cançons o fer temes per a una finalitat concreta. Dins el món de la cançó hi seré, però no sé si tornaré a pujar a l’escenari amb temes propis. He après a no pressionar-me i a fer les coses segons em vinguin de gust.

Dins el món de la cançó hi seré, em xifla, però no sé si tornaré a pujar a l’escenari amb temes propis

anna roig ray molinari