Quan Josep Rius-Camps va publicar Demostració a Teòfil (Editorial Fragmenta, 2009) va revolucionar els estudis bíblics. Segons aquest doctor en patrística que viu i diu missa a la parròquia de Sant Pere de Reixac, a Montcada i Reixac, l’Evangeli de Lluc no era un evangeli. Era la primera part d’un llibre que Lluc va escriure per encàrrec de Teòfil, summe sacerdot del temple de Jerusalem, que volia saber si Jesús era o no el Messies que el seu pare Annàs havia fet condemnar a mort. I era un llibre que formava una unitat amb els Fets dels apòstols. Ara Josep Rius-Camps, en vistes a publicar els propers anys un nou estudi al voltant de l'Evangeli de Joan, aporta noves informacions sobre les lluites de poder al si de les primeres comunitats cristianes. Ho fa, com sempre, estudiant a fons el Còdex Beza.

Abans que res, què és el Còdex Beza?

El Còdex Beza és un còdex del segle IV, com ho són la majoria de còdexs importants dels evangelis. Però en aquest cas conté un text més primitiu, més rude, menys treballat que la majoria de còdexs, un text que es feia servir a l’església de Lió (a les Gàl·lies interiors) i que per això va quedar aïllat de l’intercanvi de textos de la Mediterrània, del qual sí que participen, per exemple, els grans còdexs Sinaític, Vaticà o Alexandrí.

Sabem, per la carta dels màrtirs de Lió i de Viena que recull Eusebi a la seva Història Eclesiàstica, que a Lió hi va haver una persecució de cristians a finals del segle II. Els màrtirs eren missioners que havien vingut d’Àsia i de Frígia, i quan arriben allà es troben que aquella gent parlava llatí i no grec. I aleshores fan un còdex bilingüe. Estava pensat per a comunitats petites i no per a la lectura pública en grans basíliques. Això fa que el to del text sigui diferent.

El còdex es va anar llegint fins al segle VII, quan va quedar apartat. I no surt a la llum fins que al segle XVI, els hugonots, en la seva lluita contra els papistes, s’apoderen de Lió. El capellà responsable de l’exèrcit d’ocupació Teodor de Bèze s’està refugiat a Ginebra (és amic íntim de Calví) i sap que a la cripta de l’església de sant Ireneu hi ha un manuscrit antic. Hi envia uns delegats perquè li portin, l’estudia durant quatre anys, s’adona que aquest text és lleugerament diferent als textos evangèlics que circulen i el regala a la Biblioteca de Cambridge perquè el tinguin sota pany i clau, ja que considera que podria fer mal als creients. Encara és allà. I és accessible a tothom per internet. Però se sol ignorar de forma sistemàtica.

En què canvia el Còdex Beza la teologia?

Li dona to. Al text hi ressona encara la música amb què es va escriure. D’una banda hi ha canvis d’ordre de les paraules —per donar importància a certs mots o frases— que canvien el sentit de l’oració. Però també hi ha canvis més profunds.

Em pot posar un exemple?

Hi ha un moment, al capítol novè de l’Evangeli de Marc, en què els apòstols van de camí a Cafarnaüm discutint entre ells qui és el més important. Quan hi arriben, Jesús els pregunta sobre què parlaven, però ells, avergonyits, no volen contestar. Aleshores entren en una casa, Jesús abraça un infant i els diu: “Qui acull un d’aquests infants en nom meu, m’acull a mi” (Mc 9,  36-37).

La paraula utilitzada per Jesús és paidion, que es pot traduir per ‘infant’. Però en aquest cas va precedida per l’article, to paidion, i seria per tant ‘el criat’. A més un escriba posterior corregeix el còdex posant uns puntets sota algunes lletres de la forma verbal “anaklisamenos” (fer seure) i els posa a sobre unes altres fent que en resulti un altre verb “enagkalisamenos”, que vol dir abraçar. El mateix procediment es repeteix en el capítol desè (10, 16), canviant “proskalesamenos” (convocar) per “enagkalisamenos” (abraçar).

Fixa’t en la diferència: de “fer seure o convocar un criat” —que diu l’original— a “abraçar un infant” —que fan circular els textos evangèlics que llegim.

Hi ha una transmissió interessada del relat evangèlic?

Clar. Això hi és en l’ús d’un còdex o un altre, però també en les traduccions. Es veu molt clar a l’apèndix de l’Evangeli de Joan, quan Jesús diu:

—Simó, fill de Joan, m'ames més que aquests? 

—Sí, Senyor, tu saps que t’estimo.

—Simó, fill de Joan, m’ames?

—Senyor, ja saps que t’estimo.

—Simó, fill de Joan, m’estimes?

Aleshores Simó queda callat i Jesús li diu: “Segueix-me”. Vol dir que fins aleshores no l’havia seguit. Quan s’escriu aquesta obra no hi ha constància que Simó estimi Jesús. És un líder incapaç d’amar i d’estimar. I és el cap de l’església. Però cap traducció catalana fa la distinció entre ‘amar’ i ‘estimar’ i, sense aquesta distinció, no s’entén en absolut el passatge.

­

jrc2

Josep Rius a la seva parròquia de Sant Pere de Reixac

Per tant l’evangelista està criticant Simó Pere, cap de l’església?

Efectivament. De mica en mica vas descobrint que l’autor de l’Evangeli és el ‘deixeble amat’, aquell que recolza el cap sobre el pit de Jesús a l’últim sopar (el mateix que Maria Magdalena va a buscar quan es troba el sepulcre buit). I que el text no és un evangeli sinó un llibre escrit.

Com vol dir?

Un evangeli és un text predicat a una comunitat no creient. Però fixa’t en una cosa. El Còdex Vaticà ens diu (Jn 20, 30): “Molts altres senyals Jesús va fer davant dels seus deixebles, els quals no han estat escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu i, creient, tingueu vida en el seu nom”.

En canvi el text del Còdex Beza diu: “...a fi que cregueu que Jesús Messies Fill és de Déu”. Per tant, vol dir que els jueus d’aquesta comunitat ja estaven convençuts que Jesús era el Messies, però han de fer un pas més: arribar a creure que Jesús és “el Fill de Déu”.

Vas descobrint que l’autor de l’Evangeli és el ‘deixeble amat’, aquell que recolza el cap sobre el pit de Jesús a l’últim sopar

I la tensió entre el Deixeble amat i Simó Pere què ens diu?

D’entrada la tensió entre aquests dos personatges són tensions que han sorgit a l’interior de la comunitat cristiana. I aquesta obra el Deixeble amat l’escriu per dir-nos quins són els autèntics seguidors de Jesús.

Fixa’t que a l’Evangeli de Lluc i als Fets dels Apòstols se’ns explica com Simó Pere, en sortir de la presó, en assabentar-se que Jaume, el germà del Senyor, ha assumit la presidència de l’Església de Jerusalem, no es digna d’anar-li a comunicar el seu alliberament, sinó que abdica i se’n va “a un altre lloc”. En base a això creiem que l’Evangeli de Joan és anterior al de Lluc. I creiem que és molt probable que l’autor de l’Evangeli de Lluc conegui l’Evangeli de Joan, com també coneixia els evangelis de Marc i de Mateu.

Això canvia la idea que tenim del cànon evangèlic.

En certa manera. A principis del segle II apareixen molts evangelis on el Jesús històric interessa molt poc (els evangelis de Pere, de Maria Magdalena o  l’Evangeli de Tomàs). Són uns textos gnòstics, on es parla d’un ésser que ve de dalt i que ve a alliberar els que estaven retinguts per la matèria.

Aleshores, veient el caos que això produïa entre les comunitats creients, escullen quatre textos, emulant les quatre dimensions de la realitat. Només tenen dos evangelis, el de Marc i el de Mateu. Però coneixen l’obra de Lluc, la primera part de la qual s’assembla molt a aquests dos. Aleshores la desenquadernen (els Fets dels Apòstols anirà per lliure) i en fan els tres que avui anomenem Sinòptics perquè els podem abraçar d’un cop d’ull si els disposem en paral·lel. L’escrit de Joan l’afegeixen al final per fer-ne una tetralogia.

I què més ens diu el còdex Beza de l’Evangeli de Joan?

D’entrada descobrim que hi ha dues edicions d’aquest escrit. Hi ha una primera edició molt més breu, més o menys la meitat de l’actual, i unes ampliacions que anys després s’hi insereixen —monòlegs, excursos, explicacions, traduccions de noms hebreus, comentaris que fan les primeres comunitats— que enriqueixen considerablement el relat.

La segona edició insistirà molt en aquestes tensions que sorgeixen en el si de la comunitat i posarà l’accent en la instrucció dels deixebles. Moltes coses que abans Jesús debatia amb els adversaris, les repetirà ara en forma d’ensenyança als deixebles perquè encara continuen sense creure.

El que abans Jesús debatia amb els adversaris ho repeteix ara als deixebles perquè continuen sense creure

M'ho pot il·lustrar amb algun passatge? 

Mira, això es veu molt bé en el relat de la Samaritana. Quan Jesús arriba a Sicar, a Samaria, estava cansat i s’asseu al costat d’un brollador. Aleshores arriba una dona de Samaria a pouar aigua. Jesús li diu: “Dóna’m aigua”. I ella contesta: “Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana?”

Entre mig d’aquest diàleg hi ha una acotació que fa: “Els deixebles se n’havien anat al poble a comprar menjar.” Aquesta referència als deixebles trenca completament amb la lògica del diàleg.

Després Jesús es presenta a la Samaritana com el Messies, i aleshores tornen els deixebles i li diuen: “Rabí, menja”. I ell els diu:  “Jo, per menjar, tinc un aliment que vosaltres no coneixeu”.

Es tracta d’un excursus, un afegit pensat perquè la comunitat s’adoni que els deixebles han estat en bàbia tot aquest temps. No han intervingut per a res en el diàleg ni s’han interessat per la samaritana. Adona’t que mentre Jesús parla d’aigua viva, ells parlen de menjar.

Per què es fa aquesta ampliació?

Amb aquesta segona redacció que recull les intervencions dels deixebles l’autor fa dir a Jesús: l’ensenyança que vosaltres porteu (la que heu anat a comprar) no és la que tinc jo. La meva no es compra en diners.

Es tracta d’una ampliació del mateix autor perquè la comunitat vegi que els problemes són interiors, a dins de la comunitat. Abans els problemes eren a fora, però ara són a dins.

L’autor de l’obra vol demostrar que els lideratges no valen si no es deuen a Jesús. Per això Simó Pere, un cop Jesús és mort, diu que se’n va a pescar, com havia fet en el passat abans de conèixer Jesús,  però no pesca res. Fins que se’ls apareix Jesús i només el reconeix el Deixeble amat. “És el senyor”; diu l’autor del text. I aleshores Pere es tira a l’aigua, en el que és una mena de baptisme (Jn 21, 7).

Amb quina metodologia treballa?

Doncs mira, un cop em vaig convèncer que la meva intuïció tenia fonaments, en vaig parlar amb la meva col·lega Jenny Read-Heimerdinger amb qui havíem treballat plegats durant anys sobre l’obra de Lluc. Ella en va parlar amb un grup de doctorands de la universitat de Tolosa amb qui s’havien posat a treballar sobre l’estructura interna del text de Joan —per exemple, l’ús de determinades partícules.

Al principi de l’evangeli hi ha determinades partícules temporals (l’endemà, al cap de tres dies) però arriba un moment en què ja no hi ha cap divisió més. Des del darrer sopar, el comiat de Jesús amb els deixebles, Getsemaní, la presa de Jesús pels soldats... tot és un bloc, qui ho escriu ho tenia en ment com un relat unitari. La nova divisió comença quan Jesús mor. Tot el relat l’ha portat cap aquest punt, per explicar bàsicament l’efecte de les ensenyances de Jesús a la comunitat.

Què sabem de l’autor del text?

Poca cosa. Sabem que és el Deixeble amat. Sabem que no és Joan el Zebedeu. Però a mi em sembla que és un dels Dotze o que ha estat en contacte directe amb ells i que tant la primera edició com la segona haurien estat escrites abans de l’any 70, quan encara no se sap ben bé què passa amb Simó Pere (el procés pel qual Simó Pere agafarà plena confiança en Jesús i deixarà de posar obstacles a l’esperit s’explicarà després a l’Evangeli de Lluc i als Fets dels Apòstols).

I amb confiança: tot això per què ho fa?

Per saber millor qui va ser Jesús. I mira què et dic: aquest Jesús que traça l’autor de l’Evangeli de Joan té poc a veure amb la imatge que ens n’hem fet nosaltres. Ja des del començament s'allunya del poder: fixa't que després de prendre consciència que ell era el Messies d’Israel que el poble esperava (com es veu a l'episodi dels pans i els peixos) s'adona que no ho pot comunicar a ningú perquè si no el farien rei i ha de retirar-se a la muntanya. Però és que després de fracassar com a Messies ja no li importava res que tingués a veure amb Israel. En l’obra de Joan s’accentua el paper del Fill de l’home-Fill de Déu, amb un missatge universal que supera tota mena de fronteres polítiques i religioses.