En ple segle del multisaber i la hiperconnexió, em sento més estúpida que mai i més perduda que el papa de Roma en una rave. Dec ser una simple passatgera que fa una estada temporal en aquest món de merda, un malson sense cap ni peus que s’entesta a perdurar. No entenc la velocitat actual, ni la injustícia global, ni la manca de civilitat imperant, ni per què les criatures catalanes han d’anar a l’escola l’1 d’octubre i en canvi fan festa el dia de la hispanitat. No entenc que partits polítics com Vox, que declaren obertament el seu odi a la immigració, a la llibertat d’expressió, al feminisme, al dret a l’avortament, a la multiculturalitat i als drets humans creixin a la velocitat de la llum mentre els nostres polítics segueixen tancats pastant dies lents i feixucs entre reixes i alguns de nosaltres ens sentim inútils davant de tanta barbàrie.

No recordava haver plorat d’impotència des que el meu primer fill va morir. En aquell moment, també em costava dormir i menjava amb poca gana. Dic sense filtres que no m’agrada l’època que m’ha tocat de viure perquè no entenc el ritme amb què la humanitat ordeix atrocitats. Això em fa sentir beneita i fora de lloc. El naixement i creixement d’un partit extrem situat a l’ultradreta de l’espectre polític, en ple segle XXI, és quelcom terriblement cruel. Em sembla inaudit, és massa gros. A l’espècie se li asseca la imaginació, o què cony passa? Quan Vox només era un diccionari, tot anava bé (passeu-me la ingenuïtat). Ara són un grup –massa nombrós– de psicòpates que afirmen, entre d’altres merdes, que “els afusellaments franquistes van ser realitzats sense odi, amb amor”. Els poetes romàntics se’n farien creus: erostanathosno es donen mai la mà. Entre els dos conceptes hi ha el pont, el fotut pathosque els separa. La vida ens està tombant en el segon assalt i l’amor, com veieu, ja no és el que era. N’hi ha per tant? I per molt més: la Dictadura i el feixisme es persegueixen immortals, i això, senyors, no només dispara les alarmes sinó que fa cagar de por. Radicalització patriòtica amb males arts, amb barbaritats verbals –ara per ara– que poden transformar-se de pressa en accions irreparables i un final molt poc feliç.

Els simpatitzants de Vox sí que entenen –i se’n vanten– que el dia 1 d’octubre la vida fos més quotidiana que mai. Un dia com un altre en què tothom va anar a treballar, les escoles van seguir amb els seus (deficients) programes pedagògics i cap mena de sindicat va plantejar una vaga general. És clar, ja havíem anat a passar el diumenge al carrer. No calia abusar, no fos cas que ens cardessin el sou a banda de cardar-nos la llibertat. L’1 d’octubre em vaig emprenyar. Molt. No vaig escriure una sola línia. No em va donar la gana. Això sí, ahir tothom va fer festa, festa grossa, el Pilar, la festa nacional d’Espanya, una efemèride monàrquica, amb desfilades militars de legionaris i la pobra cabra. De la màgia a la fosca obscuritat. Un cara o creu bastant llardós. Que no ens rellisquin certes actituds, que les podem pagar molt cares. Vull tornar al meu planeta, amb dandis i poetes de bar, amb miralls i miratges, una màquina d’escriure, un parell de llibres blaus, un llac per fer-hi l’amor i molt, molt silenci. 

Anna Carreras
El mur de l'addicció Paolo Cognetti passeja per Nova York Anna Carreras
Anna Carreras
El mur de l'addicció David Bowie: el llamp sostingut Anna Carreras